La letargia de l’esperit a ‘Pasionaria’

31.07.2018

S’obre el teló amb l’inici de la Passió segons Sant Joan de J.S. Bach. Quan ja estem tots aclaparats per la força de la melodia, un conserge es treu els cascos i la imponent composició de Bach es dilueix: ja hi som dins; dins de no se sap ben bé on o ben bé quan. S’intueix un futur llunyà, però és un indret enigmàtic i els seus secrets estan ben amagats.

Un futur incert. | © Festival Grec

Pasionaria és la darrera creació de La Veronal i es va poder veure al Festival Grec després que la peça s’estrenés a Madrid a principis de juny. En aquest cas Marcos Morau no ha escollit una geografia concreta per la seva creació. ‘Pasionaria’ no existeix més enllà de les nostres ments, en el món real és un espai intangible, però Morau ens l’ha recreat sobre l’escenari.

Visualment ens trobem en una ubicació neta de blanc trencat creada per l’escenògraf Max Glaenzel. Podríem dir que és una sala d’espera o un lloc de pas de qualsevol edifici de fa un parell de dècades, amb un gran finestral i un sofà prou llarg de pell, com aquells de les cafeteries americanes. La finestra ens indica que ens troben flotant en mig de l’univers pel què es podria considerar una nau espacial des d’on s’aterra a la lluna, o a un planeta que s’hi assembla: està clar que estem ben lluny de la terra. Però malgrat el blanc de les parets i els objectes, una ombra fosca sembla abduir tot l’espai. Pasionaria és un indret sense personalitat, igual que els seus habitants, que apareixen i desapareixen constantment. Aquests éssers s’assemblen molt a nosaltres, però hi ha alguna cosa que ens genera estranyesa, sota la seva aparença humana s’amaga un autòmat que es mou de manera mecanitzada i impersonal, fent artificiosos tots els seus actes, inclús el mode de relacionar-se entre ells. Això és el que fa que la creació se’ns mostri com una escena sinistra de nosaltres mateixos i el món que ens envolta.

A Pasionaria, els seus habitants conviuen en parella, treballen transportant caixes de cartó d’un lloc cap a un altre i inclús tenen fills, però malgrat aquestes accions pròpies de la raça humana, sembla que estiguin despresos de la vida per l’artifici que suposa el seu comportament, que s’estén al moviment: són existencialment plans, com si els hi haguessin extret tota la sang de les venes i l’haguessin substituït per una sang sòlida i grisa composta de ferro. El llenguatge de la creació va més enllà del ‘kova’ que havíem vist en les seves creacions anteriors, parteix de l’estil trencadís propi de La Veronal, però fa un pas endavant en la seva mecanicitat proporcionant una relació més directa (i molt coherent) amb el contingut de la peça. A més del moviment exquisit, em sembla molt interessant l’equilibri existent entre l’humor i la ‘gravetat’ de la situació. Fins aquí podria semblar una creació tètrica sobre el futur de l’espècie humana, però la veritat és que està replena d’ironia des de l’inici, el que fa que el dramatisme que suposa una humanitat com aquesta esdevingui tanmateix en l’absurd.

Un dels aspectes més sinistres és la relació que estableixen els ‘passionaris’ amb els nadons, no parlaria de maternitat, sinó de procreació. Els nou nascuts semblen generar un vincle estrany amb la llum: se’ns apareix una dona embarassada amb el ventre il·luminat i en un moment fiquen a un nadó dins una caixa que instantàniament s’il·lumina. Malgrat la claredat dels objectes i la seva roba, l’obscuritat es fa palpable en tot moment per la il·luminació de la peça, que contrasta enormement amb la llum inherent dels nadons. Quin simbolisme té la llum a Pasionaria? Potser la vida que aquests éssers semihumans han perdut i que el nou nascut, un ésser encara ple de vida, conserva? Allò que contrasta enormement amb la seva planor emocional? Solament un personatge ens fa despertar d’aquesta letargia, una dona que sembla ser l’única que s’alerta davant una situació dramàtica i agafa la caixa on està el nadó i fuig per un conducte de ventilació.

Aquest planeta imaginari i futurista que deambula per l’univers abismal actua com un mirall de la nostra existència present. Posa el futur de l’ésser humà en el fons de la qüestió en el moment que s’estableix una relació comparativa entre l’espectador i els personatges de la creació i el món en què viuen. La Veronal ens presenta un futur incert, dominat completament pels avenços tecnològics i una total desaprensió a l’emotivitat que és pròpia de l’ésser humà, cosa que ja podem intuir en el nostre present. Aquesta reflexió em recorda a la IX Tesis sobre la filosofia de la història de W. Benjamin, on a partir de la pintura Angelus Novus de Paul Klee exposa com l’Àngel és arrossegat cap al futur, representat pel binomi Progrés-Paradís per una tempesta que és la metàfora del Progrés. Si és aquest el futur al qual ens aboca el progrés que prepara la raça humana, espero que, almenys, puguem mantenir el toc d’ironia de Pasionaria. Però no hem d’oblidar que, en el fons, tindria un sabor agredolç i fatalista.

Pasionaria es podrà veure el març de 2019 al Mercat de les Flors. Sens dubte, una de les millors propostes de la programació vinent.