La irresponsabilitat segons Jordi Amat

"Mentre no es reconstruís la lleialtat compartida al mateix projecte, i aquí seguim, difícilment podria arribar a bon port la reforma de l'ordenament constitucional"

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Una imatge: Alfonso Guerra vantant-se d’haver passat el ribot per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 al qual el president del seu partit, José Luis Rodríguez Zapatero, havia promès donar suport (Apoyaré). Mariano Rajoy endegant una campanya de signatures “contra els catalans”. Quan el sobiranista flaqueja, en té prou amb evocar aquestes memòries per tornar a fer trempar el seu convenciment que Espanya és irreformable, que no hi ha res a fer. Aquest és el cràter emocional, allò de què parlem quan diem que fer-se independentista no té marxa enrere. Jordi Amat, amb el seu nou llibre La confabulació dels irresponsables (Anagrama), defensa que no tota la culpa va ser del txa-txa-txa.

Per Amat, un dels biògrafs polítics més reconeguts del moment, la situació present és la consumació d’un fracàs polític que s’explica en tres episodis. De dos se n’ha parlat molt: el recurs que el Partit Popular va interposar contra l’Estatut el 2007 i que culminaria amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, i la nit electoral del 27 de setembre de 2015 en la qual els independentistes –menys Antonio Baños– van llegir els resultats de les eleccions com una victòria que els legitimava per iniciar una escalada política. La tercera data és anterior a aquestes i menys habitual en les anàlisis processistes, i explica millor que cap altra el punt de vista de l’autor: el moment triat per iniciar la reforma de l’Estatut, que el tripartit de Pasqual Maragall va promoure el 2003.

Per què el 2003 era un mal moment, segons Amat? Per manca de consens. De fet, si haguéssim de deconstruir què amaga la idea d’irresponsabilitat amb la qual treballa l’escriptor, un irresponsable seria aquell que intenta dur a terme un projecte polític que requereix més consens social del que realment té. I és que, si arribats al 2003, podia semblar que l’Estatut era l´únic mecanisme per desbloquejar una reforma territorial, l’autor aprofita la distància temporal del present per argumentar que el moment era en realitat molt inoportú: amb un PP en fase “neocon” desbocada, que encara s’agreujaria després de la derrota electoral posterior als atemptats de l’11-M de 2004, el suport de Zapatero no seria suficient. “Mentre no es reconstruís la lleialtat compartida al mateix projecte, i aquí seguim, difícilment podria arribar a bon port la reforma de l’ordenament constitucional”. I aquí seguim.

Parlar de polítics responsables és parlar de la cèlebre distinció de Max Weber entre l’ètica de les conviccions i la de la responsabilitat. Igual que ho feia Weber, Amat entén el polític responsable com aquell que es fixa en les conseqüències de les seves accions i no en les intencions que les motiven. Mentre que altres figures, com el científic, poden guiar-se per una ètica de les conviccions en la qual els principis han d’imposar-se sense cap mena de renúncia, el polític ni ha d’actuar ni ha de ser jutjat per aquests paràmetres. En aquesta visió de la política, no serveixen els bons i dolents, només els que aconsegueixen el màxim bé per al màxim nombre o, normalment, el menor dels mals. Weber considera que l’abisme que separa les dues ètiques mai es pot superar del tot i, si analitzem el procés amb aquesta mirada, és fàcil entendre en quin sentit Amat parla de confabulació dels irresponsables.

És per això que la lògica emocional que travessa el llibre és la del “Qué desastre, Qué mal todo“, que va exasperar als independentistes després de l’1 d’Octubre, quan creien que la raó moral havia caigut exclusivament en el seu bàndol i, en comptes de la conversió religiosa que esperaven, es van trobar amb un “Ni DUI ni 155″. En aquest sentit, la confabulació dels irresponsables és un pamflet on la tan injuriada equidistància arriba, per via de l’anàlisi i l’argumentació, fins al paroxisme: l’únic més fort que la tristor amb què Amat glossa els fets de l’1-O és l’esforç per criticar a tots els bàndols per igual. En referència a l’Estatut, la mare dels ous, cito un fragment paradigmàtic d’aquest estat d’ànim: “Tot va començar malament. I va acabar pitjor. Tots els actors, gairebé tots, actuaren de manera irresponsable perquè, en lloc d’ordenar una situació nova, van disseminar les llavors del caos”.

Per una de les plomes més compromeses amb la tercera via, disseccionar el cos quan les ferides encara couen és la pràctica de risc habitual “fer un diagnòstic crític no venjatiu del procés és una condició necessària per trobar la solució”. El problema és que, precisament perquè rebutja la distinció entre bons i dolents, l’anàlisi d’Amat és tant lúcida com pessimista. La impressió que s’endú el lector és que només un déu pot salvar-nos: el déu del consens. Però en l’escenari de “fracàs total” de la política que dibuixa Amat, aquest només podria ser un deus ex machina, un gir narratiu absolutament inesperat i inexplicable si el relat no trenca la coherència.

Realment el consens pot treure‘ns de l’atzucac? Un bon exemple del revers tenebrós del pactisme es fa visible en l’afalac indirecte que rep Jordi Pujol. I és que, malgrat els esforços que dedica Amat a criticar al convergent, el panorama que dibuixa el llibre en el seu conjunt acaba situant a Pujol per damunt dels líders que el succeirien. El motiu és clar: la renúncia a endegar una reforma constitucional mentre va ser en el poder per por a les “conseqüències incertes”. Des de la mirada d’Amat, aquesta actitud queda inevitablement retratada com a paradigma de responsabilitat política. Moderació o mort. La confabulació dels irresponsables és una crítica valenta i ben argumentada de la situació política actual, una esmena a la totalitat d’una generació de polítics. Els seus límits són els mateixos que els de la política del consens: què passa quan l’únic acord entre dos blocs és que no pot haver-hi acord en els termes de l’altre?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació