La irresponsabilitat segons Jordi Amat

29.12.2017

Una imatge: Alfonso Guerra vantant-se d’haver passat el ribot per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 al qual el president del seu partit, José Luis Rodríguez Zapatero, havia promès donar suport (Apoyaré). Mariano Rajoy endegant una campanya de signatures “contra els catalans”. Quan el sobiranista flaqueja, en té prou amb evocar aquestes memòries per tornar a fer trempar el seu convenciment que Espanya és irreformable, que no hi ha res a fer. Aquest és el cràter emocional, allò de què parlem quan diem que fer-se independentista no té marxa enrere. Jordi Amat, amb el seu nou llibre La confabulació dels irresponsables (Anagrama), defensa que no tota la culpa va ser del txa-txa-txa.

Jordi Amat a la redacció de Núvol | Foto Ester Roig

Per Amat, un dels biògrafs polítics més reconeguts del moment, la situació present és la consumació d’un fracàs polític que s’explica en tres episodis. De dos se n’ha parlat molt: el recurs que el Partit Popular va interposar contra l’Estatut el 2007 i que culminaria amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, i la nit electoral del 27 de setembre de 2015 en la qual els independentistes –menys Antonio Baños– van llegir els resultats de les eleccions com una victòria que els legitimava per iniciar una escalada política. La tercera data és anterior a aquestes i menys habitual en les anàlisis processistes, i explica millor que cap altra el punt de vista de l’autor: el moment triat per iniciar la reforma de l’Estatut, que el tripartit de Pasqual Maragall va promoure el 2003.

Per què el 2003 era un mal moment, segons Amat? Per manca de consens. De fet, si haguéssim de deconstruir què amaga la idea d’irresponsabilitat amb la qual treballa l’escriptor, un irresponsable seria aquell que intenta dur a terme un projecte polític que requereix més consens social del que realment té. I és que, si arribats al 2003, podia semblar que l’Estatut era l´únic mecanisme per desbloquejar una reforma territorial, l’autor aprofita la distància temporal del present per argumentar que el moment era en realitat molt inoportú: amb un PP en fase “neocon” desbocada, que encara s’agreujaria després de la derrota electoral posterior als atemptats de l’11-M de 2004, el suport de Zapatero no seria suficient. “Mentre no es reconstruís la lleialtat compartida al mateix projecte, i aquí seguim, difícilment podria arribar a bon port la reforma de l’ordenament constitucional”. I aquí seguim.

Parlar de polítics responsables és parlar de la cèlebre distinció de Max Weber entre l’ètica de les conviccions i la de la responsabilitat. Igual que ho feia Weber, Amat entén el polític responsable com aquell que es fixa en les conseqüències de les seves accions i no en les intencions que les motiven. Mentre que altres figures, com el científic, poden guiar-se per una ètica de les conviccions en la qual els principis han d’imposar-se sense cap mena de renúncia, el polític ni ha d’actuar ni ha de ser jutjat per aquests paràmetres. En aquesta visió de la política, no serveixen els bons i dolents, només els que aconsegueixen el màxim bé per al màxim nombre o, normalment, el menor dels mals. Weber considera que l’abisme que separa les dues ètiques mai es pot superar del tot i, si analitzem el procés amb aquesta mirada, és fàcil entendre en quin sentit Amat parla de confabulació dels irresponsables.

És per això que la lògica emocional que travessa el llibre és la del “Qué desastre, Qué mal todo“, que va exasperar als independentistes després de l’1 d’Octubre, quan creien que la raó moral havia caigut exclusivament en el seu bàndol i, en comptes de la conversió religiosa que esperaven, es van trobar amb un “Ni DUI ni 155″. En aquest sentit, la confabulació dels irresponsables és un pamflet on la tan injuriada equidistància arriba, per via de l’anàlisi i l’argumentació, fins al paroxisme: l’únic més fort que la tristor amb què Amat glossa els fets de l’1-O és l’esforç per criticar a tots els bàndols per igual. En referència a l’Estatut, la mare dels ous, cito un fragment paradigmàtic d’aquest estat d’ànim: “Tot va començar malament. I va acabar pitjor. Tots els actors, gairebé tots, actuaren de manera irresponsable perquè, en lloc d’ordenar una situació nova, van disseminar les llavors del caos”.

Per una de les plomes més compromeses amb la tercera via, disseccionar el cos quan les ferides encara couen és la pràctica de risc habitual “fer un diagnòstic crític no venjatiu del procés és una condició necessària per trobar la solució”. El problema és que, precisament perquè rebutja la distinció entre bons i dolents, l’anàlisi d’Amat és tant lúcida com pessimista. La impressió que s’endú el lector és que només un déu pot salvar-nos: el déu del consens. Però en l’escenari de “fracàs total” de la política que dibuixa Amat, aquest només podria ser un deus ex machina, un gir narratiu absolutament inesperat i inexplicable si el relat no trenca la coherència.

Realment el consens pot treure‘ns de l’atzucac? Un bon exemple del revers tenebrós del pactisme es fa visible en l’afalac indirecte que rep Jordi Pujol. I és que, malgrat els esforços que dedica Amat a criticar al convergent, el panorama que dibuixa el llibre en el seu conjunt acaba situant a Pujol per damunt dels líders que el succeirien. El motiu és clar: la renúncia a endegar una reforma constitucional mentre va ser en el poder per por a les “conseqüències incertes”. Des de la mirada d’Amat, aquesta actitud queda inevitablement retratada com a paradigma de responsabilitat política. Moderació o mort. La confabulació dels irresponsables és una crítica valenta i ben argumentada de la situació política actual, una esmena a la totalitat d’una generació de polítics. Els seus límits són els mateixos que els de la política del consens: què passa quan l’únic acord entre dos blocs és que no pot haver-hi acord en els termes de l’altre?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Preguntes al vol.
    Què té de responsable l’aplicació abusiva i arbitrària del 155?
    Qué té de responsable fer entrar a la presó pacifistes com els Jordis? O assenyalar com a sediciosos la gent que ens hem manifestat cada 11 de setembre. Qui m’assenyali com a sediciosa menteix descaradament perquè ni ho sóc ni ho seré mai, algú que s’ha mostrat sempre pacifista, des dels 16 anys, quan anava a escoltar Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi? Clama al cel. simplement perquè crec profundament que Catalunya ha de ser un Estat independent, una República moderna. Això és delicte?
    I què té d’irresponsable, i anem lluny, que Pasqual Maragall volgués resoldre, ara sí, els socialistes podrem, es devien dir, pobrets, la total disharmonia del suposat encaix de Catalunya a Espanya?
    I més preguntes que faria però és inútil. Els fets parlen per ells mateixos.

    • El Sr. Amat parla de política, i els polítics han de tenir en compte, han de ser responsables amb la seva acció política, i tenir en compte les consequències de la seva acció polítca. Això que vos dieu son els vostres sentiments, els vostres anhels, la vostra ética, que tots els que llegim això compartim. En relació a la primera qüestió m’ imagino que el llibre és mes vell que el 155.

    • Ah, sí, el tio de la porra el vam conèixer quan érem estudiants… Hi va haver un temps que van amagar els pals, però no gaire lluny, perquè ja se sap que a Barcelona se l’ha de bombardejar cada cinquanta anys, ara quaranta, que anem més de pressa… Els lliris s’han fos en les nostres mans d’innocència voluntària, que rucs no som, però no som violents, no volem res guanyat per les armes sinó amb el cor i la paraula. Però això és cultura, i la cultura no ha guanyat mai batalles, només guanya intel·ligències i tan poques que en guanya… Sabeu què fa més mal? El negacionisme. Neguen tot el que hem viscut a peu de carrer, o a peu d’urna. I amb una fredor que glaça. Fa por si no fos que alguns hem perdut la por. Només perdria la vida física, en cas extrem. Que l’ànima no me la poden prendre.

  2. Fa dies que segueixo les declaracions i entrevistes de Jordi Amat i m’han fet pensar. Dic d’entrada que no és en absolut sant de la meva devoció, no em convenç el seu mètode raonatiu, (ell en deu dir anàlisi); jo no. Traspua que defensa una tercera via en la situació de Catalunya dins d’Espanya, però tot em fa pensar que, com Groucho Marx, si aquesta no li funciona en té d’altres. És hàbil en els seus arguments, per tant et pot convèncer si no coneixes gaire bé el tema; però si coneixes el tema veus de seguida on simplifica o tergiversa (per no dir manipula) conscientment; per mi, això el desacredita i molt. Critica a CDC, molt propi del PSOE/psc, però reconeix la feina de Jordi Pujol…?! parla de l’enfrontament entre ERC i CDC, i de l’oportunitat o no, del l’estatut del tripartit (ja que no va ser l’estatut del Maragall, va ser l’estatut d’en Carod-Rovira). Pes qui vam seguir aquell procés, ni l’enfrontament ERC i CDC, ni les motivacions de l’estatut van ser com diu Amat; va ser tot molt més vergonyant. Com vergonyant ha sigut el procés on, és va fer fora a en Mas i el seu full de ruta, que era el del Consell assessor per a la Transició nacional de Carles Viver i Pi-Sunyer. Amb Mas i el seu full de ruta a la “paperera de la història” (per interessos de partit), es va seguir el full de ruta de la CUP, amb els resultats que tots sabem. Llavors es va començar a fer la feina bruta del PP des del pretès independentisme, que ha boicotejat la independència. Tot això ha donat una gran munició crítica a Amat, la qual la utilitza i utilitzarà com millor li calgui i no se’l podrà contradir. Serà llastimós.

  3. Us preneu massa seriosament, com si tingués profunditat intel·lectual o honestedat cívica, la propaganda barata que fabrica aquest miniduran a sou de Lavanguàrdia. Autor, en efecte, molt de la “tercera via”, és a dir, sempre dins Espanya. Sempre equidistant, és a dir, al servei d’Espanya.

  4. Em temo molt que el sr. Amat desconeix com funcionen les coses a Madrid i en especial a la tribuna del Bernabeu. Els canvis, les revolucions es produeixen de dins cap a fora, no al revés. Mai cap revolució hagués tingut èxit si abans s’haguessin esperat les “millors” condicions de contorn. El seu discurs va en la línia del continuïsme, del peix al cove, cafè per a tots, qui dia passa any empeny. Entenc el discurs de les persones que no volen que res canvïi, però no el comparteixo.