La ironia incendiària de Simona Levi

11.07.2018

“Considera que la seva propietat és digna… d’un gos? D’una sardina? O de ta puta mare?”. Aquesta i altres preguntes per l’estil són les grans qüestions que Simona Levi planteja (irònicament) a Realitats avançades 2, un muntatge que torna al Festival Grec, després de deu anys, per denunciar la falsedat de la participació ciutadana i l’accés universal al coneixement. Emmarcada sota la categoria de “creacions híbrides”, l’obra és difícil de caracteritzar en els termes de les arts escèniques. Com s’anomena aquella representació que transcorre sobre un escenari i en la que el públic és sotmès a un qüestionari a què ha de respondre amb paperetes de colors? Keine Ahnung, potser hi ha prou amb saber que Conservas i Xnet en són els productors.

‘Realitats avançades 2’, de Simona Levi, es va representar al Grec 2018.

En qualsevol cas, el format no és imprescindible per tractar-ne el contingut; tot i que, si la van a veure, comprendran que la coherència entre ambdós aspectes és absoluta. Parlar del format ens obligaria a plantejar-nos la naturalesa de la representació (si és que es pot anomenar així), ja que oscil·la entre les (ja difoses de per si) fronteres de l’art i la manifestació política. Com que difícilment cap descripció permetrà fer-se’n una idea al lector que no l’hagi vist, deixem-ho en què es tracta d’una representació performativa, situada fora dels esquemes a què estem habituats els aficionats al teatre (fins i tot al contemporani!). Això sí, queden avisats que els llums del teatre estaran més estona encesos que apagats, però, sobretot, que la seva participació serà requerida reiteradament.

“Participació” i “propietat” són els conceptes als quals apunta (i encerta) de ple la crítica de Simona Levi, portant la seva realitat pràctica fins al límit de la paròdia per desvetllar-ne el rerefons absurd. En últim terme, el que s’està desemmascarant és la nostra pràctica democràtica i el sistema de lleis que la sustenten, ideals desvirtuats per la burocràcia, el legalisme i la proliferació museística de drets que neixen (i romanen) morts. La racionalitat que regeix l’administració del territori i la convivència social, suposadament segons determinats valors morals (no econòmics, és clar), es revela absurda ella mateixa. La veritat d’aquesta ironia vertebra la crítica, fent entendre a través del riure la incoherència i inconseqüència entre la llei escrita i situacions reals de la nostra societat. El dret constitucional a un habitatge digne conviu amb hipoteques estratosfèriques i desnonaments diaris; queda tot dit.

Levi ataca directament al cor de la pràctica política dels partits, que pregonen hipòcritament la participació ciutadana, fent preguntes sense respostes a alternatives reals; com l’exemple de les primàries obligatòries, en què només un dels candidats (el que és mediàtic) té possibilitats efectives. La crítica també es dirigeix a la societat (el públic inclòs), que avala amb retuits i aplaudiments eslògans hipòcrites que pregonen la participació ciutadana com a condició del canvi. Però, quin de quin canvi estem parlant? Mentre participar sigui votar i votar delegar (és a dir, no participar), estarem recorrent un cercle viciós en què la repercussió de les decisions individuals i voluntats col·lectives és nul·la.

L’altre gran aspecte dinamitat de la legalitat contemporània és l’afany de convertir-ho tot en propietat, i quan es diu “tot” vol dir “tot”. La propietat intel·lectual és avui tant o més rellevant que la material, ja que la quantitat de diners en joc està gairebé a la mateixa altura. Però fins i tot en termes de cultura i de coneixement científic podríem dir que la repercussió està al nivell de la producció industrial i la possessió de béns. L’accés al coneixement i la cultura lliure es veuen constantment constrets per lleis que deriven en delictes absurds com la censura a Youtube del vídeo editat per l’anterior edició de Realitats avançades, que mostrava la imatge d’una sucursal de La Caixa precintada. Les patents i els drets d’autors acostumen a tenir unes normes desconegudes pel gran públic, i que en l’actuació es plantegen de forma irònica per mostrar el ridícul que suposen en l’anomenada “època de la informació”.

La gran virtut de la impulsora d’Xnet és aconseguir fer una crítica d’una profunditat immensa a través del riure, oferir al públic una paròdia crua de la realitat sense caure en el victimisme o el mal humor. El públic marxa divertit i content d’haver participat en una reflexió explícitament col·lectiva, però alhora conscient de la importància dels temes tractats. Els nusos, aparentment impossibles de desfer, del cabdell en què estem tots enredats ja no semblen tan forts quan som capaços de riure’n i veure l’absurditat que els manté lligats.