L’editorial maresmenca Voliana Edicions recupera la figura de David Monteagudo (Lugo, 1962) amb la publicació en català de la seva cinquena novel·la, Invasió, un retrat inquietant que mostra, a través d’una aclaparadora lluita simbòlica, el xoc entre la paranoia i el comunal, entre el deliri i la joia de la saviesa.

El protagonista, un oficinista mediocre anomenat García, comença a difuminar el sentit de la realitat el dia que descobreix com una sèrie de gegants s’infiltren dissimuladament als diferents estaments de la seva ciutat, i ell és l’únic que, aparentment, ho pot veure. Es tracta d’una obra important d’un dels autors de més rellevància en el panorama actual: només cal recordar que Fin, la primera novel·la de Monteagudo publicada per Acantilado, va aconseguir vendre més de 50.000 exemplars i es va adaptar, també, a la gran pantalla. L’èxit d’Invasió, traduït al català per Jordi Solé Camardons, està més que assegurat, i amenaça amb convertir-se en un dels llibres més venuts d’aquesta primavera.

Cal dir que el retorn de Monteagudo s’ha fet esperar, però que aquesta espera ha valgut molt la pena, amb resultats tan especials com els que segrega Invasió, una obra que convida a discutir i a emocionar. De la novel·la es poden destacar múltiples aspectes. Talment el terror inherent, que en Monteagudo és bàsic perquè coneix de forma fantàstica els mecanismes que generen una ansietat. Sap conjugar cadascun dels engranatges del gran artefacte narratiu per conduir els lectors allà on vol, i aquest territori sol ser el de la desesperació i l’atrapament. Llegint Monteagudo et sents a mercè de forces estranyes que diluciden l’obscur relat de l’existir. Però, al mateix temps, cada ensurt atorga una qualitat profundament humana a cada petit detall, com si els lectors sempre haguessin volgut seguir essent aquells ancestres al voltant de la foguera passant gust amb el pur fet de les històries a vora de foc.

Monteagudo escriu una novel·la russa, amb un llenguatge modulat en cada coma i intersecció, amb una destresa formal espantosament colpidora.

No obstant això, s’ha de comentar, i és de justícia, que l’humor en Monteagudo també és primordial. Que el protagonista d’Invasió, el pobre García, vegi gegants és un fet dràstic, devastador, que et deixa aclaparat en la inestabilitat del no saber, ja que altera les seves facultats emocionals i desbarata el nostre horitzó d’expectatives. Però no deixa de ser un homenatge eminentment quixotesc al clàssic de Cervantes. Ben conegut és l’interès, més que això: passió, que sent Monteagudo envers els clàssics. No és d’estranyar. I és que aquest text està fet, centralment, per demostrar que Monteagudo gaudeix dels clàssics perquè ell mateix és un clàssic vivent.Si la gent creu que estem davant d’un autor de fulletons s’equivoca. Monteagudo és un lector agut, un escriptor curós, un especialista que uneix alta i baixa cultura perquè, integrat i integral com és, sap que tot és imprescindible per aconseguir una bona història i generar furor lector.

Les seves novel·les l’avalen i ens obliguen a respectar-lo amb consideració. No en va, ens trobem davant d’un autèntic escriptor de pura raça, un dels grans de la seva generació i de totes les altres. Amb Invasió, Monteagudo escriu una novel·la russa, amb un llenguatge modulat en cada coma i intersecció, amb una destresa formal espantosament colpidora, per fer-nos penetrar geografies d’angoixes salvatges. Invocar els noms de Kafka, Lovecraft o K. Dick seria el més fàcil, per referents indiscutibles, però tampoc no seria en va. Llegir David Monteagudo representa hibridar la grandesa escultòrica de l’Incerta glòria de Joan Sales, que indubtablement és una novel·la moral però també una novel·la d’aventures gràcies a la seva magnificència estilística, amb un Robert Louis Stevenson passat d’amfetamines o, el que seria el mateix, dopat de lectures que van des de Kurt Vonnegut fins a Ambrose Bierce o Robert W. Chambers. O, si ho preferiu, Monteagudo reescriu els millors capítols de The Forbidden Zone amb el sedàs atorgat perTwin Peaks i True Detective, monuments televisius, a través de les eines estructurals i simptomàtiques de les parles de Galdós, Azorín o Valle-Inclán, i sempre amb la mateixa mala llet i fortuna per fer al·lucinar. I, a més a més, Kiko Amat ja havia destacat l’agudesa de Monteagudo per aconseguir capturar la parla quotidiana amb inusitada mestria.

• 

  Parlem amb…

  David Monteagudo: “Sempre intento crear bellesa”

  Francesc Ginabreda

A Invasió això no fa cap altra cosa que confirmar-se: els diàlegs són magistrals i podrien funcionar meravellosament com escenes d’un teatre pànic on la ironia, la intel·ligència i el surrealisme es dosifiquen per sorprendre i atrapar els lectors. Portentós, horrorífic i esperpèntic: Monteagudo construeix una obra de resultats summament explosius i fins i tot irreverents que podria néixer del pinyol iniciàtic del film de sèrie zeta They Live de John Carpenter, en què l’inesborrable Roddy Piper descobreix com una sèrie d’éssers humans no són el que semblen ser gràcies a unes ulleres de sol molt especials. Monteagudo, que gaudeix en l’abisme dels espòilers a cada presentació que va, perquè sap que el que importa no és la trama sinó el poder de l’escriptura, és, a més d’un gran lector, un cinèfil convençut que sap molt bé què vol i de què parla, i per això no té por dels vertígens que envolten la legió de fans que el segueixen.

Encara que les paraules aquí incloses puguin fer entendre el contrari, la trama d’Invasió és essencial però no hollywoodenca. Es tracta de l’excusa perfecta per gaudir d’una escriptura purament viva, purament monteagudiana, com una atracció bàsica, amb pujades i baixades, sempre amb una intensitat subtil però autèntica, veritable. I és que Monteagudo recupera el gust per llegir aquella literatura indòmita, la que fascinava perquè capturava ànimes i no recursos, aquella quan encara érem innocents i crèiem sense dubtar, sense haver de sobreinterpretar o estudiar psicoanalíticament cada minúcia. Si Roland Barthes parlava del text i del mot com a únic protagonista del relat, Monteagudo i molts altres autors deixen aquest estructuralisme de banda i recuperen la passió de llegir sense anades d’olla ni panades mentals (evidentment útils, sí, però no sempre necessàries). I això és quelcom reservat, com ja sabem, als clàssics, però és que Monteagudo escriu com un clàssic.

Jo sols havia llegit aquesta èpica del dia a dia en John Kennedy Toole, però Monteagudo té el mayeix do: crear catedrals perdurables de paraules.

El llindar entre la bogeria, el riure i l’espant sempre és anorèxic en Monteagudo, i sobretot en aquesta nova obra, però tot i això l’escriptor s’hi sent com a casa i controla cada pes exacte. Jo sols havia llegit aquesta èpica del dia a dia en John Kennedy Toole, però Monteagudo té el mayeix do: crear catedrals perdurables de paraules. D’aquí a 200 anys, si em permeteu jugar amb profecies literàries com ho feia Roberto Bolaño, David Monteagudo serà canònic i estudiat amb el mateix entusiasme amb què encara ara reguem amb paraules nobles una creació tan majestuosa i grotesca com Ignatius Reilly, devorador d’exaltacions i fill de puta consumat.

García, tot i que el seu nom digui tot el contrari per la mediocritat i mitjania que representa, està condemnat a passar a la història de grans personatges literaris només pels secrets i pels misteris que emanen de la lectura d’Invasió, totes les preguntes que genera, aquesta capacitat seva per provocar pena i fascinació dins d’un idèntic espai de temps i semença. És un privilegi que un autor excepcional com Monteagudo retrati espais secrets de Vilafranca del Penedès amb aquesta màgia seva de convertir en somriure i espasme cada raconet sense la necessitat d’especificar topònims. L’aventura de por individual i universal que ens descriu és perfectament transportable a qualsevol llengua i cultura del món, tal com ja va demostrar un paisà seu com Álvaro Cunqueiro.

Fin va fer-nos arribar un autor titànic, gegantí (tot usant el cliffhanger psicomotriu de la seva nova obra, que hem comentat amb fervor), les altres que varen venir després (Marcos Montes, Brañaganda, El edificio) ens demostraren el seu domini, incontestable. Però Invasió recupera el millor Monteagudo de Fin, el més agut, el més audaç, el més atrevit i singular. Es tracta de la confirmació definitiva d’un talent indiscutible, la constatació que Monteagudo ha vingut per romandre i perdurar, per demostrar la seva vàlua i el valor d’un autor fabulós, sorprenent, únic i, sí, evidentment grandiós com els gegants que ens descriu amb una força que només ell sap controlar en benefici propi.