La insòlita novel·la de Joan-Carles Martí i Casanova

16.09.2013

He llegit Els països del tallamar, de l’escriptor elxà Joan-Carles Martí i Casanova, publicat per Edicions Documenta Balear, mentre feia vacances al País Basc. Ho he fet davant d’uns paisatges boscosos i verds que s’adiuen d’allò més amb el to mític i fins i tot mitològic d’aquesta obra de difícil –si més no per a mi–  classificació dins d’algun dels subgèneres habituals de la novel·la. Vet ací, doncs, un primer repte que poden resoldre els especialistes i que a mi em va interessar.

 

Joan-Carles Martí i Casanova publica 'Els països de tallamar'

 

Els personatges se’ns dibuixen amb versemblança –malgrat els noms mítics que els identifiquen amb noms d’ocells: els pares en Baldrigot i na Calàndria; els germans na Canària Serena, n’Aguiló Auri, na Damisel·la Grua, en Gabre –aquest darrer l’alter ego de l’autor– na Coloma Alba –la germana morta a qui dedica la novel·la– i na Gavina Blanca; amb la dona, n’Ànnera Baiera, sempre al rerefons. La novel·la té dos fils conductors paral·lels. El primer ens mena pels camins de l’emigració. El segon pel camí de les reencarnacions dels personatges en vides viscudes fa segles. Així, se’ns mostra la complexitat –alhora que la riquesa– de la vida d’una família valenciana d’Elx –entre 1890 i 2012. El llibre se centra, però, en la gran emigració intercontinental –des de 1956 a 1973–  any en què els Martí tornaran a establir-se a Elx. Tot això, des de l’òptica d’un dels membres, que tan prompte és un xiquet de sis anys, capaç de pensar i actuar amb la premeditació i l’astúcia d’un adult madur, com esdevé un escriptor de mitjana edat que conserva l’habilitat de sorprendre’s davant del món i de mirar-lo de maneres que no han estat sancionades per cap autoritat competent.

Els països del tallamar està escrit amb una llengua viva i viscuda, sentida amb la profunditat amb què només les persones poliglotes poden apreciar i gaudir les delicioses particularitats de cada idioma que conreen. Així, el petit glossari final resulta imprescindible per al lector no familiaritzat amb la variant de la comarca més meridional del català occidental: el parlar del Camp d’Elx. Si –tal com es diu–  un idioma és tota una manera de veure i entendre el món, potser això –la seua condició inusual de parlant nadiu de diverses llengües–, permet que l’autor desenvolupe una visió prismàtica de les vides que ens relata al llarg de l’obra. Totes diverses i totes incloses en una perquè tan sols ens és permès de viure’n una als humans. Deu ser per aquest motiu que el narrador es permet viatjar amunt i avall en l’espai i en el temps, com fa sovint l’autor –per la seua professió al sector turístic internacional–  des de l’extrem meridional del país.  Seríem, així, davant del relativisme de la ciència física fet ara literatura.

Per raons comprensibles, a mi em crida especialment l’atenció l’omnipresència, al llarg de tota l’obra, d’allò que m’agrada anomenar una ‘perspectiva lingüística’. M’estic referint al fet que l’autor no oblida en cap moment que vivim en un món de llengües, que són –efectivament i tal com sovint es repeteix amb intencionalitats variades– vehicles de comunicació. També són, però, elements per a distingir-nos, individualitzar-nos o col·lectivitzar-nos, segons convinga.

 

En Gabre i n'Ànnera Baiera

 

Són senyals que escampem pel món per a dir qui som i amb qui estem –o  volem estar– ; bengales llançades al cel que ens permeten trobar complicitat quan ens cal. Entre les pàgines d’ Els països del tallamar, els idiomes no deixen mai de traure la llengua. A tall d’exemple, en Gabre, de pocs anys, es troba, al pati d’una vella escola comunal marsellesa, la coneguda –per infame–  llegenda “Soyez propres parlez français” i, amb desprejudiciada ingenuïtat, conclou que hi falta un punt: “Soyez propres. Parlez français”, que faria comprensible una frase que recomana dues accions ben diferents, en comptes de relligar, amb una magarrufa pròpia dels tafurs que viuen i prosperen en les administracions públiques dels estats, la netedat amb el fet de parlar una o altra llengua.

Aquesta perspectiva no es perdrà ni a Marsella, Occitània, ni a Sydney, Austràlia, ni a Elx de tornada al País Valencià. Som davant d’una manera de mirar el món que amera tot  la lectura com un perfum herbal, sense interferir la trajectòria exquisida d’aquesta novel·la escrita en una llengua viva i sentida, que respira i sua per tots els porus.  Els països del tallamar és un viatge en què persona, família i poble fan camí com una sola unitat indestriable.

Ferran Suay és professor de Psicobiologia a la Universitat de València

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Conec a Joan Carles des de fa molt anys i sé que apasionat és quan es tracta de parlar de la seua vida i la defensa de la nostra llengua. Tinc curiosiotat, com a inmigrant que sóc, de llegir sobre aquest sentiment dels que vivim fóra per molts anys de tindre el cor mig partit: pensant en el la teua vida podria haver estat mentre vius a un pais llunya. Adaptar-se a la vida d’ un nou pais no és gens fàcil.
    Joan Carles, m’ agrada que el llibre siga tan persona i espere llegir-lo prompte a USA.
    Una forta abracada!