La inquietant poesia amorosa de Miquel Àngel Llauger

13.05.2014

Tota poesia conté una esperança. Cada vers escrit aspira a ser un encert de la mesura. Els poemes desesperats i desmesurats, per bons que siguin, contenen una impostura insalvable, o almenys un gest paradoxal. Perquè la poesia conté l’esperança de ser llegida, de ser estimada, estimable. Els versos escrits amb mesura –amb desig d’equilibri entre les certeses i els desbordaments– poden semblar d’una humilitat merament tàctica: però si exalcen les placideses petites sense deixar d’encarar el dolor gran de viure, s’autoexigeixen ambició literària. Voluntat d’elevació. Cal agrair que puguem llegir La gratitud, de Miquel Àngel Llauger (1963).

 

Miquel Àngel Llauger

Conec pocs llibres de poemes que comencin amb dos versos, tan fractals, que en siguin la síntesi perfecta. O, potser millor, que els introdueixin amb tanta contundència, com per esdevenir una divisa lectora, moral i literària, definitiva. Parlo d’aquests dos primers versos: “No us ho cregueu,/ que la mort ho pot tot.”

La gratitud (Moll, 2014) organitza una quarantena de poemes en tres blocs. Els dos darrers blocs, més breus, són “àlbums”, i contenen versos de recreació d’imatges, i de les escenes humanes que les imatges constaten. A “Àlbum dels bessons”, Llauger presenta una suite de set poemes –que són, com a suite, penso, també un sol poema– sobre la paternitat fràgil i conscient: són intents de deixar constància de moments encapsulats per la comprensió de la fragilitat que els fa escàpols, i pels guanys perdurables que la consciència (l’amor) n’extreu.

A “Àlbum de la infantesa”, al meu entendre, s’hi conté una altra suite de set poemes (que en fan també, d’alguna manera, un de sol), ampliada amb un magnífic díptic final. La suite enfila imatges d’escenes recordades, i el díptic final eleva el recorregut amb una fenomenologia (perdoneu-me el terme) de la construcció aleatòria i alhora deliberada de la veritat dels records. I, per tant, de l’autoconstrucció del jo; o del self, si voleu que afini més. Amb una autoconstrucció que és dinàmica, que evoluciona, i que malgrat l’autoconsciència de les falsedats desemmascarades amb els anys, es pot permetre, pietosament (amb amor), preservar-les: com una opció de maduresa honesta, d’engany sense ocultació. Per mi, que me l’he inventat (l’autor no el proposa com a tal), aquest díptic el formen els poemes “Quan em creia escriptor” i “Avió”. Bellíssims. Són dos records de 1976: l’agonia jacent d’una balena prop d’Alcúdia; la caiguda, tan nítida com qüestionable, d’un avió al mar.

La resta de poemes del llibre, una vintena llarga, s’apleguen sota l’epígraf “Sap que els Reis són els pares”. Tenen una precisió i una coherència estilística tan ben resolta que subjuga, i que fa més lúcid i més destre el lector, més educat (perdoneu-me l’adjectiu), a mesura que llegeix i rellegeix cada nou poema. Però, més enllà de l’estil lingüístic –que tan sols indica saviesa i talent–, el que dota el llibre d’unitat expressiva, d’una intenció i una veu singulars, és una certa pragmàtica, una certa teoria de la comunicació poètica: una certa manera –convençuda i convincent– de configurar la relació entre el llibre i el lector.

És una pauta, penso, de “conversa traïda”. Vull dir: d’una banda, el llibre planteja un diàleg clar, franc (amorós), sense altisonàncies; un diàleg inter pares amb el lector. I, d’altra banda, en algun moment del poema, aquesta franquesa és alterada subtilment, i radicalment, amb estratègies de discontinuïtat sobtada, sense advertències. I vet aquí el miracle: la conversa queda traïda, però no interrompuda. I s’enriqueix. Perquè es fa estranya, i ens du, agafats de la mà, més enllà. I més endins.

Com ja ens ha demostrat en poemes o traduccions versificades anteriors, Llauger té un domini ple de la mètrica sil·làbica. Però el que més m’interessa de La gratitud és l’aposta per una mètrica discursiva latent, oculta, molt eficaç, molt inquietant. Si no m’equivoco, la majoria d’aquests poemes avancen, i després s’aturen, sobre una estructura de tres moviments. Cada moviment o bé conté una imatge (sovint una metàfora desplegada, una quasi al·legoria) suggeridora d’un instant viscut transcendible, o bé conté una idea reposada, amb valor d’aprenentatge profitós, dipositable a l’equipatge vital.

L’important, amb tot, és que entre cada moviment i el següent es produeix un tall, un salt mental que el control lingüístic (el fraseig conversat), malgrat tot, fa fàcil. El primer moviment ens emplaça, el segon ens transporta, i el tercer… Bé, en el cas del tercer moviment: o bé ens expulsa a un punt inèdit (com a “Clapoteig”, o a l’esborronador “Món en guerra”, o a “De fusta bona”), o bé ens retorna renovats –indefensos, estimats– cap al punt del primer moviment. Però ara, dotats amb una mirada desvetllada, sorpresa d’ella mateixa: “Encara”, “Himnes” o “Home assegut” són exemples d’aquesta simetria discursiva, laberíntica, que retorna els lectors a l’origen del poema, que ja és, aleshores, un altre lloc. Excel·lent. (I amb quins versos finals!)

Amb tot, penso, hi ha dos poemes que escapen d’aquesta mètrica de tres moviments amb salts d’eix lector. Són “Blau” i, precisament, “La gratitud”, que tenen la qualitat de fer passes endavant en relats més extensos, més fluents, i que segurament és la mateixa qualitat que bat també als cors de “Quan em creia escriptor” i “Avió”.

La gratitud, com a llibre, conté versos d’amor (fratern, filial, de parella), però el que en fa, al meu entendre, una obra de poesia amorosa és una opció existencial. Són precioses, sí, les traces de poesia eròtica (de sensualitat existencial) presents al llibre, com ara: “És per això que escric sobre la música/ de festa dels teus ulls,/ sobre dits que dibuixen un camí/ d’oli untuós sobre una pell”. O: “no saben ben bé com/ ni per què, va venir/ que varen estimar-se amb fosca negra.” Però tot el llibre, de dalt a baix, és fet de consciència, pietat i franquesa. D’indefensió resistent.

La mort no és el contrari de la vida: és el contrari de l’amor. Podria ser, aquesta, una síntesi temptativa del llibre. I l’amor s’hi ha de posar; és, sempre, un acte lliure. Potser no sempre és conscient, però sempre en som responsables; sempre és una aportació. Que suma. Contra el dolor gran de viure. Escriure –no morir, no deixar morir– és estimar, esperar, tenir esperança. I cal ser mesurat; ser agraït. A l’escriptura, i al que serà o ha estat possible deixar escrit; viscut. La mort mana, sí, i tant que sí. Però no ho pot tot:

I ell sent que el cor li vessa,
d’una febre benigna,
com vessava la llet posada al foc
dels seus dies d’infant,
i només en sap dir la gratitud.