La inoblidable Kitej

16.04.2014

Serà molt difícil oblidar el muntatge que, amb tan sols cinc representacions, el Liceu presenta la La llegenda de la ciutat invisible de Kitej, la penúltima òpera de Rimski-Kórsakov, que arriba en coproducció amb l’Òpera Neerlandesa i amb la Scala de Milà. Difícilment oblidable perquè el treball de Dmitri Tcherniakov, director escènic i escenògraf, és d’una minuciositat exemplar, tant en les escenes de conjunt com en les individuals. Prescindint de l’element màgic del relat, el director rus concentra l’atenció en el malson de Fevrònia, per a qui l’última escena del quart acte serà tan sols una quimera. El DVD editat per Opus Arte recentment ens permetia apropar-nos al miracle, però veure el muntatge en directe genera una emoció difícilment explicable en aquestes línies: en alçar-se el teló, i poc abans dels primers compassos de la partitura, els aplaudiments espontanis ens permetien endevinar que estàvem al principi d’una experiència senzillament extraordinària.

El repte de muntar aquesta òpera rau també en formar un equip sòlid, competent i nombrós, i un engranatge orquestral i coral de primera categoria. Al Liceu s’ha aconseguit, sobretot gràcies a Josep Pons, que ha treballat de valent les diferents seccions de l’orquestra titular, excel·lentment compenetrades amb un cor que ha fet una de les millors prestacions que li recordem al llarg de les últimes tenporades. Hi havia escepticisme després del rendiment desigual de la formació titular en els concerts simfònics celebrats setmanes abans d’aquesta estrena. Però les evidències del bon treball són les que són: Pons ha treballat i ha fet treballar de valent. I això es nota. I de quina manera.

L’òpera de Rimski-Kórsakov té dos protagonistes indiscutibles: Fevrònia i el desgraciat Grixa Kuterma. Excel.lent i sensible la Fevrònia de Svetlana Ignatovich i molt notable el Kuterma de Dmitry Glovnin, a qui se li va trobar a faltar més incisivitat en els passatges que se li reserven al segon acte. Tot un luxe que la part de príncep Iuri recaigui en el cavernós Eric Halfvarson, i perfectament apaludibles les interpretacions de Maxim Aksenov com a Vsèvolod, Vladimir Ognovenko com a Burundai i Dimitris Tiliakos com a Poiàrok.

Després de l’estrena de diumenge, queden quatre funcions més per veure aquest espectacle (16, 22, 26 i 30 d’abril). L’hem de recomanar amb vehemència. No només per la seva qualitat intrínseca, sinó també –i sobretot- perquè muntatges d’aquestes característiques trigarem molt a veure’ls en un Liceu la nova direcció del qual vol optar per un estrany eufemisme, “òpera sostenible”, quelcom del tot allunyat de l’esperit d’aquesta Ciutat invisible de Kitej. Un altre dels factors que la converteixen en senzillament inoblidable.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Inoblidablement avorrida gràcies a Josep Pons, que no va aixecar els ulls de la partitura en cap moment.