La infantesa d’Aharon Applefeld

21.09.2018

En el marc del 20a. edició del Festival de Cinema Jueu, vaig assistir a l’estrena del documental L’enfance d’Aharon, un treball fílmic de factura excel·lent a càrrec del creador francès Arnaud Sauli signat el 2016. Aharon Appelfeld va ser l’últim escriptor israelià testimoni directe de l’Holocaust.

 

 

Aharon Appelfeld va poder veure una primera versió d’aquest film en el qual, com si d’una oració dita en veu alta es tractés, l’escriptor evoca la seva infantesa i la seva tragèdia. Nascut el 1932 a Czernowitz, Bucobina, d’una família jueva assimilada a la llengua alemanya, Appelfeld va morir a Israel el 4 de gener d’aquest any 2018. Tenia 85 anys. Quan va esclatar la guerra, pares i fills van ser enviats al gueto. La mare va ser assassinada davant del nen, aleshores de vuit anys, que va fugir, amarat de por i d’horror, a un camp de cereals, on el va trobar el pare. El pare i ell van ser deportats. A la tardor del 1942 Aharon Appelfeld va evadir-se del camp de Transnitria. Les condicions amb què un nen de deu anys va sobreviure esgarrifen, i és possible que en part hagin estat traslladades, via ficció literària, a un dels seus llibres més bells:  Tsili, història d’una vida (Club Editor). Recollit al final de la guerra el 1945 per l’Exèrcit Roig, el noiet va travessar tot Europa. Amb un grup d’adolescents orfes, la seva única família, va arribar a Itàlia. Al cap d’un temps internat en un camp de trànsit, el jove va embarcar-se clandestinament rumb a Palestina.

Aharon Appelfeld va arribar a Palestina el 1946 (l’estat d’Israel no es va crear fins al 1948). Allà, mentre treballava, va continuar els estudis i va aprendre la llengua hebrea. Aquest aprenentatge va ser dificultós, va durar tres anys, però li va suposar un retrobament espiritual amb els ancestres i la seva cultura. Així va ser com va adoptar l’hebreu com a llengua mare, i són les seves paraules, amb la que Aharon Appelfeld va escriure tota la seva obra meravellosa en la qual no hi ha queixa ni esgarips, sinó la simple i diàfana exposició dels fets més tràgics i més cruels del segle XX. Ho fa a través d’un llenguatge transparent i condensat de sentit molt pròxim a la poesia, com ja va veure Primo Levi quan va escriure: Entre els escriptors i els supervivents que som, la veu d’Appelfeld és única, inimitable. D’una eloqüència plena de contenció.

 

L’Enfance d’Aharon

 

En les imatges de L’enfance d’Aharon veiem un home ja d’edat que es mostra amb un capteniment entre tendre i sever, que es mou amb unes passes que sembla que no toquin el terra, però que s’hi arrelen a través de la força suau de la paraula cadenciosa amb què va trenant recordances en les quals hi respiren silencis sonors. Si no es pot dir el nom de Déu en va, la paraula tampoc no pot ser vana, així Aharon Appelfeld pensa a poc a poc el que diu i escriu. Els primers plans d’aquest documental d’Arnaud Sauli que vam veure subtitulat en català, produeixen en l’espectador una gran proximitat amb aquest escriptor que afirma que en el moment en què va ser capaç d’escriure va adquirir la consciència que l’escriptura, tal com ell la va entendre i sentir, li atorgava humanitat en el sentit més profund del terme. Justament l’escriptora i estudiosa Rosa Planas, autora de Literatura i Holocaust. Aproximació a una escriptura de crisi (Lleonard Muntaner, Editor) encapçala el seu assaig de referència en aquest camp amb aquestes paraules d’Aharon Appelfeld: La literatura autèntica s’ocupa del contacte amb els enigmes del destí i els secrets de l’ànima; amb d’altres paraules: l’esfera metafísica.