La incògnita del cervell

13.03.2019

Aquesta és una obra sobre la memòria que requereix exercitar la memòria. Això és el que ens podem trobar a Incògnit, la proposta que es pot veure a l’Espai Lliure de Montjuïc que uneix les històries de diversos personatges que pateixen, d’una manera o altra, diferents malalties mentals que condicionen les seves vides i les del seu entorn. Una radiografia potent i il·lustradora sobre el dia a dia d’aquesta crua realitat.

Jordi Llordella i Paula Blanco en una escena de l’obra ‘Incògnit’. © Ros Ribas

Els quatre actors d’Incògnit donen vida a més d’un personatge cadascun per mostrar-nos les diferents cares de la moneda, sense artificis ni ornamentacions supèrflues. La determinació per anar al gra i explicar les coses de forma directa és clau per garantir l’èxit d’aquest obra. I és que per gestionar la gran quantitat d’informació que s’ofereix era necessari una posada en escena àgil per no alterar el missatge de la peça ni divagar excessivament. És per això que s’opta per una narració que s’articula al voltant d’escenes breus que serveixen per donar cabuda a les diferents històries, que evolucionen alternadament, situades en èpoques i llocs diferents.

La comprensió i el seguiment de l’obra resulta fàcil i entenedor, al contrari del que podria semblar. Es veu clar quin és el personatge que està interpretant cada actor en tot moment. No hi ha marge per a la confusió, però sí que és veritat que hauria resultat més encertat reduir la gran quantitat de material per poder centrar-se a mostrar menys històries de forma més esplaiada i, per tant, sense tants canvis d’escena. Com dèiem, paradoxalment, cal fer ús de la memòria i estar atent per no perdre’s cap detall d’Incògnit.

Sense pretensions, l’obra indaga amb encert en les vides de persones que pateixen Alzheimer, epilèpsia o altres malalties mentals que acaben deteriorant el seu estat de salut. En aquest sentit, l’elenc d’Incògnit aconsegueix transmetre el grau d’empatia necessari per arribar-te a posar a la pell dels personatges protagonistes, però també hi ajuda el fet que tots coneixem amics o familiars que han passat per situacions similars.

Les actrius Paula Blanco i Victòria Pagès saben aportar una mirada neta i pura per encarnar l’entorn dels malalts, que sovint és el que resulta més malparat. Per la seva banda, Jordi Llordella provoca una indesitjada condescendència amb el patiment que desprèn el paper del Henry. Finalment, Oriol Guinart completa el repartiment amb un treball que, potser pel guió o per la brillantor de la resta d’intèrprets, queda en un segon pla.

En alguns moments, les escenes desprenen un cert aire còmic inevitable, que provoca rialles en el públic, però en general l’obra presenta un embolcall dur i amb regust amarg. És evident que la directora Mònica Bofill ha fet tot el possible perquè el públic no desviï l’atenció cap a altres llocs que farien oblidar el propòsit del text escrit per Nick Payne: mostrar la realitat dels pacients, els seus familiars i la investigació. Una mirada polièdrica i completa que, fins i tot, no s’escapa de parlar sobre Albert Einstein i la seva empremta.

 

 

Podeu veure Incògnit a l’Espai Lliure fins al 17 de març.