La importància de ser Fralalalànk

9.05.2018

Encara no n’havíem parlat. L’estrena de La importància de ser Frank va ser –si fem cas dels aplaudiments del públic, les ressenyes dels crítics i els comentaris dels espectadors– tot un èxit. El dijous 3 de maig al matí, dia de l’estrena, el TNC va anunciar que ja s’havien exhaurit les entrades per a totes les funcions. La Brutal, coproductora de l’espectacle, va anunciar el mateix dia que es posaven a la venda les entrades per La importància de ser Frank al Teatre Poliorama, on es podrà veure del 5 de juliol al 5 d’agost. Quines són les claus d’aquest èxit? Enumerem-les.

Paula Jornet és Cecily Cardew a ‘La importància de ser Frank’. © Felipe Mena

 

1. Born to be Oscar Wilde

El pare suprem dels aforismes, les màximes i les frases brillants. Un dels creadors (i practicants) del noble art del dandisme, i d’un mite com el de Dorian Gray, cada dia més vigent. El ventall de Lady Windermere (1892), Un marit ideal (1895) i, sobretot, La importància de ser Frank (1895) són tres paradigmes de l’alta comèdia que han marcat el teatre del segle XX. Ergo, el cinema, la televisió i les sèries. Des d’Eugen Ionescu (Bobby Watson) a Jardiel Poncela, de Woody Allen a Louis C. K. Com a mostra, tres botons. Tots tres dits per Lady Bracknell, of course: “Perdona, Algernon, que arribi una mica tard. He hagut de passar a veure Lady Harbury. No l’havia vist des de la mort del seu marit. Feia temps que no veia una dona tan exaltada, sembla vint anys més jove”. “Un compromís sempre és una sorpresa per a una dona jove. Si és agradable o desagradable, això ja depèn del cas… és una decisió massa important per deixar que la prengui la persona interessada”. “Trenta-cinc és una edat molt atractiva per a una dona. L’alta societat de Londres és plena de dones que trenta-cinc és l’últim aniversari que celebren i, la majoria, es queden amb aquesta edat durant anys”.

 

2. Un repartiment que s’ho passa bomba… i es nota

Des de la parella de galifardeus formada per David Verdaguer i Miki Esparbé, a les mooolt més espavilades i resolutives Paula Malia i Paula Jornet, tots sembla que xalen de valent amb aquest muntatge (o, almenys, ho dissimulen molt bé). Verdaguer és d’aquest tipus d’actors que corre el perill d’acabar fent sempre de Verdaguer, i en aquest cas porta el fre de mà (una mica) posat, no sabem si per decisió pròpia o del director. Esparbé es mou de forma àgil i elegant per la comèdia, ho sabem molt bé des de Pop ràpid i El rei borni, i si tingués algun raconet, quan no participa en totes les pel·lícules del cinema espanyol, ens agradaria veure’l més sovint als nostres escenaris. Paula Malia és un huracà de velocitat, encant i gràcia, a qui sembla que el cervell vagi a mil per hora (i això ens encanta), i Paula Jornet ha suposat una gran descoberta per a servidor de vostès, però ja en parlaré en el punt següent. Norbert Martínez resol, com sempre, de forma eficaç el seu doble paper de majordom i reverend, i toca la bateria i el saxo i tot el que faci falta. Mia Esteve comença amb una marxa curta, però segura, i arriba al clímax amb la cançó dedicada a la melmelada, que defensa com si fos Michelle Pfeiffer cantant a sobre del piano de Jeff Bridges. De la Conejero en parlaré al final. Ella sola mereix un punt a part.

 

Mia Esteve i Norbert Martínez interpreten la canço de la melmelada. © Felipe Mena

 

3. La música de Paula Jornet i la coreografia de Pere Faura 

No coneixíem aquesta jove actriu (a casa no mirem La Riera, som més de les Teresines) i va ser una agradable sorpresa descobrir-la, també com a cantant. La seva Cecily agafa la guitarra i canta el seu diari personal, un truc molt efectiu amb què David Selvas i Cristina Genebat, autors de la versió, converteixen en cançons el relat que inventa l’adolescent al seu cap. El pas del registre parlat al cantat és resolt, tant per ella com per tot el repartiment, amb gràcia i naturalitat, sent Jornet i Malia (integrant de The Mamzelles, no ho oblidem) les qui afinen amb menys esforç. Ja ho deia molt bé la nostra companya Clàudia Rius: La PAVVLA no és un bluf. La ironia present a les cançons i la manera d’intepretar-les troba el contrapunt ideal amb les coreografies de Pere Faura, que no obliga els actors a fer piruetes difícils i que acaba resultant adorable, per senzilla i autoirònica. Aquell saltironet.

 

4. L’espai de Jose Novoa i el vestuari de Maria Armengol

L’atemporalitat triada per a l’aspecte visual de La importància de ser Frank és un altre dels grans encerts de la peça. El salonet que es transforma en jardí a la segona part, el cap de cérvol parlador (amb veuassa incorporada) i la infinitud de plantes són un goig per a la vista. Ja ho deia David Selvas a la roda de premsa: han pensat en Wes Anderson i en La La Land, i la gràcia és que no han caigut en el hipsterisme d’Anderson, que s’està convertint progressivament en una paròdia de si mateix. Del vestuari de Maria Armengol em quedo amb tots els looks de David Verdaguer (necessito aquell quimono!) i amb la Cecily de Paula Jornet: el vestit groc i les Dr. Martens donen tanta o més informació que les paraules que surten de la seva boca. Chapeau.

 

5. La Conejero

Sí, Laura Conejero ens agrada molt. Darrerament l’havíem vist en drames, com ara La fortuna de Sílvia o L’ànec salvatge, i després de veure la seva brillant Lady Bracknell volem més Laura Conejero a les nostres comèdies. Si no m’equivoco, des d’Els feréstecs que no la vèiem en aquest registre. La gràcia, la seguretat, la saviesa escènica i el saber estar (i escoltar!) de la Conejero és d’antologia. És sentir-la exclamar “Miss Prism!” i donar gràcies als déus que puguem gaudir de la seva existència. La Conejero entra en escena a matar, i arrasa amb tot i tothom. A la segona meitat, l’espectacle puja com l’escuma en una copa de xampany, de forma alegra i volcànica, i gran part del mèrit és de La Conejero. I ella, creiem, també s’ho passa bomba.

 

Laura Conejero és Lady Bracknell a ‘La importància de ser Frank’. © Felipe Mena

I poca cosa més puc afegir. Acabaré, com no podia ser d’una altra manera, amb una cita d’Oscar Wilde, que he escollit entre les Viquidites a l’atzar. Estic segur que funcionarà:

«But what is the difference between literature and journalism? Oh! Journalism is unreadable, and literature is not read».