La immortalitat shakespeariana

20.05.2014

Mercè Managuerra, Elies Barberà, Enka Alonso i Josep Minguell posen veu als sonets de William Shakespeare perquè, com resa el títol de la composició No pot l’oblit regnar sobre aquests mots. L’espectacle, creat per Boris Rotenstein amb motiu de la Setmana de la Poesia, es podrà veure fins dimarts 20 de maig al Teatre Akadèmia. Una magnífica oportunitat per comprovar la immensa humanitat que el llenguatge del bard era capaç de capturar.

El dramaturg anglès William Shakespeare.

Més enllà de demostrar l’actualitat dels sonets de Shakespeare, No pot l’oblit regnar sobre aquests mots, té l’objectiu de donar a sentir les paraules del dramaturg anglès en les diverses variants del català. Així doncs, per l’espectacle s’han utilitzat les traduccions de Carme Monturiol, Joan Triadú, Marià Villangómez, Salvador Oliva, Txema Martínez, Magí Morera i Gerard Vergés, a qui dedicaren la funció. Tanmateix, els encarregats de donar veu als poemes foren quatre intèrprets d’arreu dels Països Catalans: Mercè Managuerra, Elies Barberà, Enka Alonso i Josep Minguell.

Un vermell intens domina l’escenari. Tot, menys les quatre cadires on s’asseuran els intèrprets, és del color de la passió. També la butaca buida situada davant de la platea. Els versos són dits i interpretats com si fòssin monòlegs, com si es tractessin d’unes paraules adreçades al noi jove i la dona morena, l’enigmàtica dark lady. Una decisió prou encertada ja que els sonets de Shakespeare no són una expressió del seu jo més íntim sinó, possiblement, a una màscara més. De fet, tal com apunta Northrop Frye, pel bard anglès “la qüestió de la identitat està connectada amb la funció social i la conducta externa […] amb el jo dramàtic, no amb una essència interior amagada”. Això no impedeix, òbviament, que ens emocionem i ens deixem endur pels sentiments que desprenen els seus versos. Per la força de l’amor, capaç de traspassar la barrera del temps. “Tinc al cervell aquell quadern, regal d’un dia / amb les lletres gravades com un record que dura / i durarà molt més que la cal·ligrafia / més enllà de les dates en qualsevol mesura. / O almenys fins quan tots dos, cervell i cor / tinguin de la natura poder per subsistir; / fins que l’oblit hagi esborrat el teu tresor / et tindré en el record i no es podrà delir.”

A pesar de l’estaticisme de la posada en escena,-només al final es van aixecar de la cadira-, les veus dels quatre interprèts ens porten pels racons més inhòspits de l’ànima humana. “Que ella fos teva no és pas tot el meu dolor / i tanmateix puc dir que me l’estimo molt; / és que tu fossis seu el que em causa aflicció / una pèrdua d’amor que se’m fa desconsol.”

Al final de l’espectacle, tots quatre intèrprets s’aixequen per recitar, amb força i contundència que “com les onades a la platja, sens descans / van els nostres minuts, de pressa, al seu final; / cadascun reemplaçant el que hi havia abans / en corrua s’esforcen tots ells cap al vora. […] El temps forada la florida jovenesa / i llaura solcs a la bellesa del front clar; / es nodreix dels primors de la naturalesa / i, tot el que roman, la falç ho ha de tallar”. I mentre l’eco dels darrers versos encara ressona per l’escenari de l’Akadèmia, la imatge de Shakespeare s’apodera de la sala. N’estem convençuts: l’oblit mai regnarà sobre aquests mots.