La identitat segons Francis Fukuyama

28.09.2018

Des que Mark Lilla va popularitzar les crítiques a les «polítiques d’identitat» que en els últims anys aquesta línia de pensament sembla haver-se convertit en un gènere propi. Persones de totes les orientacions polítiques −de progressistes a conservadors, de comunistes a liberals− repeteixen el mateix argument. Aquests crítics asseguren que la política mainstream dels últims anys s’ha preocupat massa en crear guerres culturals (les reivindicacions feministes, els discursos racials o els debats entorn de l’apropiació cultural) i massa poc en buscar un discurs per a un projecte comú, i que això ha facilitat l’emergència de populismes.

L’escriptor Francis Fukuyama

El nou llibre de Francis Fukuyama −Identity: The Demand for Dignity and the Politics of Resentment− es podria situar en aquest nou corrent de pensament, tot i que amb matisos. Si bé la majoria de llibres que han tractat aquest tema ho han fet des d’una òptica purament política i centrada en els últims dos segles, Fukuyama prefereix retrocedir fins a Plató i proposar-nos una nova teoria de l’ànima humana.

Fins ara, diu l’autor, no s’ha entès prou bé el problema de la identitat perquè s’ha investigat des de termes materialistes. L’economia és capaç d’entendre les tries racionals i també d’entendre les tries impulsives, però no la identitat, que no és ni un producte de la raó ni tampoc del desig. De fet, Plató ja parlava de tres parts de l’ànima: del nous (la part racional), de l’epithymía (la part dels apetits) i del thymos. Aquesta tercera part de l’ànima, Fukuyama la descriu com una necessitat de sentir-nos reconeguts pels altres. És aquella disposició psicològica que ens fa actuar quan ens menyspreen, quan creiem que valem més i mereixem un tracte més digne del que rebem.

Durant gran part de la nostra història, ens assegura Fukuyama, el thymos va jugar un paper secundari a les societats. En les societats de Plató, per exemple, només els guerrers i l’aristocràcia havien de demostrar la seva dignitat; eren persones que «s’ho valien» perquè estaven disposades a jugar-se la vida en nom del bé comú. El thymos, doncs, no comença a prendre un joc important entre la gent comuna fins més endavant; concretament amb el naixement de la modernitat. Per exposar el perquè, Fukuyama ho il·lustra amb un exemple:

Imagineu-vos un pagès de la Baixa Saxònia que ha crescut en una petita vila. Viu a la casa pairal, té una promesa amb qui comparteix Església i pensa seguir cultivant la mateixa terra que el seu pare. En ell, la pregunta «qui soc jo?» no cal ser formulada, la resposta ja ve donada pel seu entorn: és allò que ha sigut el seu pare, i el que serà el seu fill. Ara, però, imaginem que el mateix jove troba feina en una fàbrica de metall de Düsseldorf. Allà es troba amb moltes llengües diferents, amb altres religions i amb dones que li fan dubtar de la seva fidelitat matrimonial. De cop la pregunta «qui soc?» pren una altra dimensió.

Aquest pas del pagès −passar de la vila a la ciutat, d’una vida amb rols consolidats a una societat plural i diversa en la que la llibertat és més important que els costums− el van fer milions d’europeus. A les societats agràries la falta de llibertat impedia als homes preguntar-se per la seva identitat: eren el que els tocava ser. De cop, però, el món passa a ser un lloc ple de possibilitats i la pregunta per la identitat torna a prendre pes: «I si la societat em fa tenir una vida que no em mereixo? I si la societat reprimeix allò que realment soc o allò que podria ser?».

De l’inici de la modernitat en endavant la pregunta per la identitat prendrà un paper molt important en les societats humanes. La societat passa de ser un element quasi-natural de la vida d’un home a ser vista com un element extern i repressor de les potencialitats de l’individu. En aquest context sorgiran revolucionaris com Rousseau, que descriuran les seves societats com a constructes falsos que reprimeixen l’home autèntic. També apareixerà Kant, assegurant que allò que fa digne de ser home és ser lliure, i no les característiques socials en què li ha tocat viure (ser d’una determinada classe social, d’una determinada religió o nació). I finalment arribarà Hegel, qui posarà la lluita pel reconeixement al centre de la història dels homes.

«Aquesta és una part de la llarga història del liberalisme modern −diu Fukuyama−, en el qual el principi de reconeixement universal i recíproc ha acabat mutant en un reconeixement de grups particulars». El gran acudit, sembla dir-nos, és que els ciutadans que han nascut en les societats més liberals de tota la història no en tenen prou amb ser tractat com qualsevol altre, sinó que necessita que respectin també el col·lectiu a què pertanyen. La política actual, tal com ens el pinta Fukuyama, s’ha convertit en un cúmul de sentiments ferits i ressentiments que amenaça amb esclatar-nos als morros. Des de Putin, reivindicant l’orgull ferit de Rússia, passant pel #MeToo o Trump i els «perdedors de la globalització», el terreny per una societat plural es fa cada cop més difícil de pensar. Fukuyama reivindica, davant d’aquest escenari, el retorn al patriotisme cívic i els discursos per a projectes compartits.

Les «polítiques d’identitat» i la «identitat liberal»

Voler encabir massa fenòmens en al mateix sac té molts riscos, i és fàcil acabar caient en reduccionismes. Fukuyama vol situar en un mateix recipient les feministes i el terrorisme islàmic, el Brèxit, el #BlackLivesMatter i Donald Trump i ràpidament tot se li comença a esfilagarsar. Mentre la part de la història de les idees presenta lectures esmolades, tota la part més referent a la història contemporània és caòtica, plena de llocs comuns i amb idees que costen de prendre’s seriosament.

A més a més, al llibre hi ha una mena d’esquizofrènia, una tensió que cada cop s’eixampla més. Per una banda ha de demostrar que tot projecte basat en el col·lectiu (nacional, cultural, de gènere, etc.) és contrari al liberalisme; per l’altra banda ha de defensar que identitat i liberalisme estan correlacionats i que els estats se sustenten sobre una base sentimental que el projecte liberal no pot ignorar. Aquesta tensió es va fent, a mesura que passen les pàgines, cada cop més cridanera.

El cas més evident d’aquesta contradicció es produeix quan reflexiona sobre l’Estat. Fukuyama dedica tot un capítol per criticar tots els estats que fan reposar la seva constitució política en l’ètnia, la cultura o la llengua. Acte seguit, però, el mateix autor no té problemes per afirmar que els Estats Units depenen de la cultura protestant i de la llengua anglesa i que tot nouvingut s’ha de naturalitzar en aquestes dues vessants culturals. També critica la permissivitat de l’esquerra francesa i de Merkel amb la crisi dels refugiats, perquè deixa de banda els interessos de la majoria de francesos i alemanys. Finalment, fa propostes de «caràcter cívic» com el retorn al servei militar obligatori. Tot i que ell insisteix que hi ha diferències gairebé ontològiques entre ell i Trump, jo només hi he sabut trobar diferències de grau.

Cada cop tinc més clar que els discursos contra les polítiques d’identitat tenen un rerefons nostàlgic, i Identity m’ha reafirmat en aquesta intuïció. Lluny del Fukuyama neocon dels noranta que semblava entendre la mentalitat dels líders i fer discursos pels dirigents, ens trobem amb un pensament rondinaire amb poques alternatives reals. Demanar patriotisme cívic, cosmopolitisme i fer un nou New Deal en ple 2018 és una mica xocant. Fins i tot la seva proposta per a la Unió Europea té un cert deix vintage. Propostes, totes elles, que semblen voler aturar una inundació amb un tap d’ampolla. En comptes de fer un llibre pensat per afrontar el futur, amb matisos i llums al final del túnel, Fukuyama ha escrit un llibre per fer una esmena a la totalitat a tots els projectes polítics diferents del món en què va néixer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. No he llegit el llibre de Francis Fukuyama, però penso que la identitat, bàsicament, passa per l’entorn on vius. Si et sents estimat, respectat, tens oportunitats per créixer com a persona, et sents bé i veus un camí de futur per arribar a tenir un nivell de benestar suficient per viure amb comoditat, llavors, et sentiràs identificat amb l’entorn i la teva identitat, tret de les excepcions, serà la identitat de la comunitat. En cas contrari, és difícil que algú pugui sentir-se part d’un entorn, d’una comunitat que els menysprea i li nega les eines més bàsiques per a poder construir-se una vida digna. De totes maneres, la identitat és un tema força complex, perquè cada persona és un món.

    • Sí, és un tema molt complex, absolutament d’acord. La paradoxa amb la que treballa Fukuyama, però, parteix de la base que ja tenim societats que ens generen cert benestar i oportunitats per créixer, o com a mínim més que cap societat prèvia; però ara, molt més que a cap època passada, hi ha més gent que mai reclamant ser reconeguda. Fukuyama (a diferència d’altres autors contemporanis com C. Rosset o F. Toutain, que neguen la dicotomia entre jo personal-jo social) accepta que les tensions entre allò que nosaltres creixem que mereixem i allò que la societat ens dona existiran sempre, forma part de la naturalesa humana que això sigui així. Tot i això, ataca les formes particularistes i excessives que prenen les lluites per la identitat avui.

      No sé si t’he ajudat o si t’he embolicat més. En tot cas, gràcies per la lectura!