La història segons els cartògrafs

10.07.2019

Si li diguéssim a un nen que dibuixés el mapa de la seva vida, seria interessant comprovar-ne el resultat. De fet, segurament qualsevol persona tindria greus dificultats si hagués de traçar la seva pròpia cartografia: posar en un mapa els llocs per on ha passat i els elements més destacats del seu caràcter perquè algú aliè, amb un simple cop de vista d’aquest document, ja pugui conèixer l’ésser humà que s’hi amaga al darrere. S’ho imaginen? Això és el que es trobaran si van a veure el mapa que Juan Mayorga desplega a l’escenari del Teatre Goya amb El cartógrafo, fins al 21 de juliol.

‘El cartógrafo’, escrita i dirigida per Juan Mayorga, al Teatre Goya. © Ceferino López

Aquesta és una proposta que, segurament, convindria anar a veure amb la ment desperta, per evitar no captar alguns missatges més subtils i amagats que cal llegir entre línies. El Grec ha decidit recuperar un text de Juan Mayorga, que també n’és el director, dos anys i mig després de les seves representacions a Madrid. Un encert, perquè aquesta peça amaga una bellesa que fa activar els sentits. L’escenografia d’Alejandro Andújar resulta brillant i extremadament potent, ja des de l’inici, quan s’adverteix visualment al públic que aquesta és una peça que parla, per sobre de tot, del poder dels mapes.

L’acció se situa, principalment, en dues línies temporals que es van combinant alternativament, una situada al present i l’altra a un passat tenyit de dolor durant l’ocupació nazi de Varsòvia. De fet, la capital polonesa també és l’epicentre de la recerca actual que fa el personatge de la Blanca per esbrinar la veracitat d’una llegenda protagonitzada per un cartògraf del gueto que, amb l’ajuda de la seva neta, suposadament va fer un mapa que retratava, amb un estil peculiar habitual en ell, les atrocitats que patien els jueus confinats. L’obra viatja cap enrere per mostrar aquest moment de poder nacionalsocialista que evidencia la necessitat de deixar plasmada la veritat dels fets.

‘El cartógrafo’, escrita i dirigida per Juan Mayorga, al Teatre Goya. © Ceferino López

Tanmateix, el debat sobre la raó, la perspectiva i els interessos (sovint ocults) que fan moure a les persones a l’hora d’explicar uns esdeveniments determinats esdevenen el rumb d’aquesta peça. Quina és la versió verídica? Sempre és la que s’acaba imposant al llarg del temps? Qui escriu la història? Moltes qüestions que acaben convergint en una certesa: l’autor d’un mapa hi té molt a dir. Està clar que un cartògraf del bàndol nazi no mostrava el mateix que un de jueu. No cal dir que, en l’actualitat, tampoc coincidirien gaire les fronteres retratades en un mapa confeccionat per Israel amb les d’un altre fet des de Palestina. Els cartògrafs escriuen la història, sovint amb unes elevades dosis de geopolítica.

La recerca de la veritat, moltes vegades amagada de forma malintencionada, és el motor d’aquesta obra altament crua. Fins i tot, en un moment els dos actors s’adrecen al públic deixant d’interpretar; un exercici efectista que es podria haver eliminat. En tot cas, la proposta està feta amb delicadesa i moviments executats a la perfecció, a càrrec de Nelson Dante. Tot amaga un rerefons que, en alguns casos, són els espectadors els que l’han d’entendre i completar. El públic és qui ha de fer comprensible el mapa de l’obra sabent llegir i interpretar tots els elements que hi surten.

Blanca Portillo i José Luis García-Pérez saben executar amb perfecció el reguitzell de personatges als quals donen vida. Amb rols molt equilibrats entre tots dos, d’una forma totalment entenedora, tan aviat es converteixen en el cartògraf jueu i la nena que l’ajudava mentre ella aprenia com es feien els mapes vitals o basats en contes, com de sobte són un diplomàtic i la seva dona que vol esbrinar fets pretèrits. Passat i present s’uneixen de la mà en un mateix escenari, Varsòvia.