La història de les mares segons Najat El Hachmi

17.02.2018

A Mare de llet i mel (Edicions 62), Najat El Hachmi (Beni Sidel, Marroc, 1979) narra en primera persona la vida de Fatima, una jove mare que en un natural impuls per retornar el pare a la seva filla, emigrat a una ciutat catalana, s’allunya de la família d’origen a les palpentes, obrint-se camí per procurar a l’infant el que al final només li donarà ella, ja que el pare i marit que les havia abandonat, ara tampoc no en vol saber res i Fatima s’haurà d’espavilar per tirar endavant sola amb la filla a l’estranger.

El pròxim dissabte 1 de desembre Najat El Hachmi participarà amb la seva novel·la Mare de llet i mel a una taula rodona sobre el paper de la dona en el rol principal de les històries al Mercat de Nadal del Llibre. 

Najat el Hachmi | Foto: Martí Albesa

Elles, les primeres, i les més oblidades i incompreses: les mares. Elles, que són la peça fonamental en el que el doctor Juan Rof Carballo en va dir l’ordit constitutiu, l’ordit fonamental per a la vida ja que, també segons Rof Carballo, naixem prematurs, éssers desvalguts que tot ho necessitem i hem d’aprendre. En aquest ordit-itinerari vital la mare és la figura senyera, amb la cura inicial que ho és de llet, però sobretot de mel. Aliment en tots els sentits, orgànic, emocional i espiritual, vectors que queden perfectament reflectits en la història de Fatima, que va rebre aquest nodriment a través de la seva mare Thraithmas, mare de llet i mel com ho serà ella respecte de Sara, l’infant que neix prematur no només en el sentit neurofisiològic i psicològic segons el doctor Rof Carballo, sinó també en sentit real: la nena neix abans de temps i la mare haurà d’improvisar una incubadora casolana: una capsa de sabates folrada per dins amb cotó fluix. Vigilada per la mare totes les hores del dia, així creixerà la recent nascuda fins a adquirir el pes necessari per sobreviure.

Detalls com aquest, la narració n’és plena, detall explicat de viva veu a les germanes en una visita al Rif després de molts anys d’absència, detall narrat per Fatima amb aquella destresa pròpia de les cultures orals, no és una anècdota sinó que té un alt valor simbòlic en aquesta història de les mares que poden rebentar (expressió figurada per descriure un estat d’ànim però que pot acabar sent real, és a dir: morir literalment), o les mares que poden ser tornades, repudiades, si al marit li sembla que l’esposa no ha complert amb els seus deures. Les dones ‘són estrangeres només néixer’, diu El Hachmi. Fa venir calfreds tenir notícia que a partir dels set anys fills i filles són del pare, les mares no hi tenen cap dret després d’haver-los criat, i quan les filles van a casa del marit la seva sort dependrà de si són ben rebudes o no. La tragèdia està servida i poques dones se salven, fins i tot en les millors condicions o conformitat amb el destí, d’experimentar, de per vida, aquest sentiment d’estranyesa.

En capítols alternats, ben organitzats per crear interès i emoció, en capítols ben escrits (les novel·les són paraules, deia Mercè Rodoreda) que mostren els dies passats al Rif i els dies presents de Fatima en una ciutat catalana, Najat El Hachmi narra la condició de la dona en la cultura musulmana en la zona de llengua rifenya (al final del llibre s’inclou un glossari) i a Catalunya com a dona immigrada i sola.

Aquesta odissea és viscuda com un home, a Fatima li cal fer-se com un home: treballar com ells, de fet més que ells per guanyar-se el pa que, d’altra banda, la jove sempre s’ha guanyat ja des de nena. Així, una imatge significativa recorre tota la novel·la: la de Fatima llevant-se molt d’hora i fent el pa per a tota la família, ja sigui a la casa paterna, a la casa del marit i a la pròpia casa a l’estranger. De les poques pertinences que Fatima pren en el seu viatge una és la pastera i la massa de ferment. Quan les coses van maldades, i hi van sovint, Fatima, traient la força de què és capaç, neteja com una patena l’espai que habita i pasta el pa, l’aliment primordial després de la llet. La mel hi és en tot moment perquè, tot i que per sobreviure hagi hagut de fer-se com un home, Fatima és mel per dins. Una mare amorosa que com totes les mares del món comet equivocacions en la relació amb una filla adulta que, en aquest cas, ja s’ha fet més de la cultura estrangera que de la cultura d’origen.

Aquest amor de la mare per imperfecte que sigui no caduca mai. Mai. Per aquest motiu Najat El Hachmi ha escrit una història de les mares amb la qual ens podem identificar més enllà de geografies, creences i cultures. Amb la novel·la Mare de llet i mel Najat El Hachmi ha escrit, com ella sap fer, un homenatge a elles, les mares, les primeres i en canvi sovint tan oblidades com incompreses. Com sigui, una manera de retornar a les mares la cambra pròpia, o el respecte per la seva individualitat, així com el reconeixement en l’ordit de l’existència personal i col·lectiva.

Etiquetes: