La guerra que vol explicar Roger Bernat

Per al seu nou oferiment, Roger Bernat se serveix del mal radical que s'acarnissa amb Europa: el gihadisme.

Per al seu nou oferiment, el director i dramaturg Roger Bernat se serveix del mal radical que s’acarnissa amb Europa: el gihadisme. Però no s’inclina per tractar la dimensió geopolítica, religiosa o criminal, prefereix saltar a una altra pantalla. Una pantalla tan immediata com poc visitada: la que explica la situació de les famílies dels terroristes i, més particularment, la que retrata la vida de les esposes.

A No se registran conversaciones de interés, dues actrius (Laura Calvet i Alessandra García) i una poeta (Maria Salgado) interpreten a Nayua, Samra i Sanae, tres d’aquestes dones. A la manera teatral, la seva veu, una paraula sola però resistent, va ser escoltada aquest últim cap de setmana al Mercat de les Flors. L’obra arribava, en la versió definitiva, sota el paraigua del Festival Grec després de debutar a Marsella i passar per l’Inteatro Festival d’Ancona (Itàlia). Foren tres úniques funcions.

A la sala Pina Bausch, Calvet, García i Salgado reben el públic en la penombra, cadascuna dreta sobre una plataforma. Gairebé immòbils, esperen que els espectadors s’acomodin i es col·loquin els cascos que el personal els ha lliurat a l’entrada. L’aparell auricular té una explicació: les tres intèrprets parlaran alhora i, per tant, caldrà triar quina de les veus vol escoltar-se. Això és possible canviant de canal de difusió segons criteri personal, és a dir, en funció de si s’està o no conforme amb el discurs que li arriba. El que ofereix Bernat és un itinerari en construcció. En una ajustadíssima hora, l’espectador crearà el seu propi relat del conflicte gihadista, explicat, com s’ha dit, des d’un flanc quotidià i femení.

El que escolta el públic són les converses telefòniques que les tres dones mantenen amb els seus marits, absents a la llar per fer la gihad a Síria, però també entre elles. Els homes han viatjat des del pobríssim barri ceutí d’El Príncipe —seran els primers espanyols d’origen àrab a immolar-se— fins al Pròxim Orient, deixant les cònjuges a la intempèrie més absoluta. Els diàlegs entre els matrimonis giren entorn el dia a dia, la família i el futur, és a dir, la tan anhelada, per elles, tornada a casa. La comunicació, molt sovint, falla, s’entretalla, es formen llargs silencis, les dones escolten explosions a l’altre cantó. Així, coneixem la cara oculta de la guerra. La que gairebé mai ningú ens explica en detall i que Bernat duu a escena: “Les conseqüències d’aquest fet traumàtic —l’absència, els motius i el que implica— és el que em va dur a voler conèixer com les dones, que són la peça més fràgil i invisible de la guerra, s’enfronten a aquesta violència”.

Guerra i terrorisme són purament context. “M’interessa poquíssim l’ISIS i la gihad. Penso que és un dels menors conflictes que patim actualment a casa nostra. El que m’atrau és explicar què passa des d’una altra perspectiva, la humana. L’Estat Islàmic queda al fons. En cap moment abordem el grup terrorista. En aquest sentit, només treballem l’aparell propagandístic”, aclareix Bernat. Durant la primera part de l’espectacle, a la pantalla que hi ha darrere les intèrprets, que no pararà de despatxar material audiovisual, es reprodueix un vídeo que evidencia la destresa tècnica de la banda terrorista en l’edició d’imatges. L’ISIS crida a files combinant els principals recursos estètics i estratègics de la publicitat i el videojoc.

El germen de l’obra el trobem en la lectura d’un article. El diari El País va publicar, el 2012, la transcripció parcial d’una conversa entre Samra i el seu marit, Mustafá Layachi, a qui la policia havia punxat els telèfons. El que es deia el matrimoni (“Hablas como si te fueras a matar… Como si te fueras a explosionar”, ella; “Si muero no me darán el pésame, te felicitarán como si fuera un bautizo”, ell) “va colpir” el director. La sotragada del text el va empènyer a sol·licitar accés a totes les converses, que formaven part d’un sumari de l’Audiència Nacional. Més de 14.000 planes, de les quals gairebé la meitat són escoltes telefòniques a les quals la policia no adverteix el menor interès incriminatori. El títol de l’obra és un joc en aquest sentit, una mena de lítote. “No se registran conversaciones de interés” és la conclusió, estampada als informes, que els investigadors donen a un any d’escoltes telefòniques. La rellevància que declina la policia, Bernat la valora i recull, hi posa veu i carn, altaveu, en definitiva.

Cal tenir en compte que els marits ja són morts al mes de punxar-los els telèfons. La resta de mesos queden les veus femenines soles. De fet, el treball de les actrius és solament verbal. Cap de les tres actua pròpiament. Es reparteixen tres tècniques: Calvet és l’única que interpreta de memòria; Salgado, com a rapsoda, llegeix les rèpliques del seu personatge i García fa playback repetint el text que ja ha gravat anteriorment l’actriu Chantal Aimée. Totes fan un treball sensacional però Calvet brilla especialment encarnant a Samra.

A banda de les converses i el material audiovisual que s’emet en segon pla, l’espectacle es nodreix de més elements. En aquest sentit, és adequat definir-la com una obra “tridimensional”, com es diu en un passatge de l’obra. Hi ha un primer nivell que són les converses dels matrimonis i, per darrere, s’esdevenen la resta de continguts addicionals. “Ja que tractàvem un tema tan mediàticament manifest, volia obrir l’angle i intentar contextualitzar el conflicte des de dos vessants. Per un costat, l’eix de gènere i, per l’altre, la rama política”, explica Bernat.

Per a la qüestió del gènere, el director ha escollit Les tres germanes de Txékhov. En una breu escena, les dues actrius i la poeta deixen reposar Nayua, Samra i Sanae i són Irina, Masha i Olga. L’escapada a la Rússia oriental és una assimilació que dona una pàtina de dignitat a les esposes protagonistes, fins i tot una capa de regularitat i consol. “L’obra de Txékhov ens ajuda a explicar el drama de les tres dones des d’una perspectiva molt més universal i més noble del que en un principi crèiem que és un barri magribí de Ceuta”. La política és atacada a través d’un segon paral·lelisme: la guerra d’Algèria. Bernat usa fragments del film La battaglia di Algeri, de Gillo Pontecorvo, per connectar dues realitats que comparteixen punts de partida comuns: guerres que sense situacions d’injustícia i revolucions frustrades no haguessin vist la llum. Tant la part de Txékhov com la de Pontecorvo, han estat ampliacions posteriors a la primera versió de l’obra, la presentada a Marsella, que era més lineal i mostrava només les escoltes.

I això no és tot. Encara parem atenció a més tiberi. Avança la peça i sentim, segons el canal de difusió escollit, debats de l’equip de l’obra, tertúlies televisives sobre política, emissores musicals magribines, la conversa d’una de les actrius amb una amiga que té entre el públic, una reflexió de la mateixa actriu sobre la seva infantesa en un barri obrer de Màlaga; ingerències constants que perfilen el nostre discurs com a espectadors. Per a Bernat era important que ens enfrontéssim al que no ens és permès escoltar habitualment: “És interessant plantejar si tenim el dret o no a escoltar allò que estem escoltant, si estem envaint un espai que no és el nostre”.

Tota aquesta allau d’informació fa de No se registran conversaciones de interés una obra frenètica i angoixant, causant d’un lleu atordiment. Bernat posa l’espectador contra les cordes i ho fa amb total convenciment. “Considero que el públic ha arribat a l’edat adulta, en què ni ha de ser guiat ni tampoc se li ha d’oferir tota la llibertat, com a un nen”. El xoc inicial va desinflant-se a mesura que ens acostumem al ritme de l’obra, com a oients emplacem el cervell en un lloc que li permeti consumir el text amb serenor. “És important sentir el plaer d’estar a la deriva i confiar que, per molta estona que estiguis a la deriva, tot vaixell a la deriva acaba arribant a una platja”, diu referint-se al vertigen deliberat que exhala aquesta obra musculosa que ens interpel·la amb la història de tres dones amb la vida intervinguda per una guerra que no és la seva. Una segona oportunitat per veure-la serà factible al Temporada Alta de Girona, aquesta tardor.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació