La Guerra de Pla, Muguruza i Refree

14.07.2015

La guerra ha esclatat! Un soldat, una ciutat i un DJ intentaran posar-hi ordre. El caos regna per tot, però “per sort” les forces de pacificació imposaran la seva pau. Dins del seu perímetre. Amb les seves condicions. Amb la seva pròpia i particular llei. Amb el seu únic i immutable criteri. I si cal, mataran, arrassaran i destruiran tot el que s’interposi als seus principis i sempre ho faran en nom de la Pau i la Llibertat!

Albert Pla, Fermín Muguruza i Refree a Guerra

Albert Pla, Fermín Muguruza i Refree a Guerra

Mentre tot això passi, nosaltres els occidentals ens ho mirarem tot des del sofà de casa. Ho viurem com a inevitable. Cal garantir la llibertat dels pobles, encara que sigui coartant-la. Potser alguns alçarem la veu, d’altres es limitaran a fer petar la llengua o simplement canviaran de canal. Qui és l’autèntic culpable de tanta massacre?

Albert Pla, al més pur estil Gila, encarna un soldat que acata ordres i pateix la tortura de la guerra. Ho fa magistralment. Com només ell ho sap fer. Cada paraula, cada gest, cada mirada… tot el que fa et deixa clavat al seient. Pla, com sempre, es menja l’escenari. La seva delicada persona i la seva veu xiuxiuejant aconsegueixen absorbir-te. El segueixes amb la mirada i assaboreixes cadascuna de les seves intervencions confiant que no s’acabin mai. I t’acaba convencent. Acabes caient profundament en la seva hipnosi adoctrinadora, que et fa veure la guerra com un ingredient imprescindible per a la pau.

Al seu costat, Fermín Muguruza és la ciutat. Una ciutat que pateix l’atac del soldat i s’intenta defensar de la humanitària invasió de les “forces de l’ordre”. Però qui l’ha vist i qui el veu aquest home! Acostumat als grans escenaris, amb una banda al darrere i un públic entregat que coreja les seves cançons, el gran defensor de les llibertats d’Euskalerria s’empetiteix davant l’escenari buit de la Sala Barts. El públic no coreja, observa amb la fredor de l’espectador català i la banda és inexistent. Ell prou que ho intenta, però interpretar no és el seu fort. És inexpressiu, fred i tot sovint no sap com interactuar amb la quarta paret i amb el seu eixelebrat company d’escena. La pulsió Pla-Muguruza és massa bèstia. El primer és el centre de totes les mirades i el segon no sap com posar-s’hi! Fins i tot en els moment que li toca sortir tot sol a recitar o rapejar, queda massa forçat. L’acció funciona, però ell no. I en ocasions sembla que la música vagi per una banda i ell per una altra.

La cirereta la posa en Raül Fernández, Refree, amb la música electrònica d’aquest xou musical. Sons psicodèlics i un xic massa estridents en algunes ocasions. La intenció és bona, cal portar l’espectador fins al caos i la destrucció total de tota guerra. Però potser se n’abusa. El mateix passa amb les projeccions de l’estudi “Nueveojos”. Acostumats com ens tenen als mappings de la façana de l’Ajuntament de Barcelona, fan un treball molt interessant al llarg de tot l’espectacle, però al final de l’obra, moment en què Pla i Muguruza decideixen desaparèixer, n’abusen una mica massa. Tot plegat es fa pesat. Tant la música com les projeccions. El missatge ja s’ha entès, potser no cal donar-hi més voltes.

Sigui com sigui, l’Albert ho compensa tot. És un artista de cap a peus i només les seves intervencions ja paguen la pena.  L’espectacle només el podrem veure durant dos dies al Festival Grec, però ben aviat encetaran una gira que en principi també els ha de dur a Madrid, on, per cert, Muguruza fa anys que hi és vetat.