La gran nit de Marta Angelat, la Sala Flyhard i Las Glorias Cabareteras

Sant Cugat del Vallès. Carrers nets, cases adossades, jardins ben cuidats. El Teatre-Auditori, que enguany celebra el seu vinticinquè aniversari, va ser el lloc triat per celebrar la XXIV edició dels Premis Butaca. Els incombustibles Glòria Cid i Toni Martín, artífexs, amfitrions i perpetradors de la gala, van presentar els premis amb una gràcia i una agilitat envejables. Dels Butaca en podem aprendre tots plegats, des dels Premis de la Crítica als Gaudí. La gala va tenir grans moments, des de l’inici a la fi, que ara mateix passem a relatar.

Fred a Sant Cugat. L’entrada del Teatre-Auditori plena, de gom a gom, de gent de la professió: intercanvis de petons, abraçades, cigarrets i sarcasme. El teatre català no té el glamur del madrileny, ja ho sabem. Sort d’elles, les actrius i directores. Marilia Samper amb un elegant abric de pells (falses, of course), Clara Segura amb un clàssic dues-peces blanc i negre, o Carla Rovira, amb els llavis pintats de color lila (i un bastó a conjunt del vestit). Pel que fa a ells: la faldilla d’Ivan Labanda (que ens pensàvem que amagava un reveal, tipus drag queen), l’esmòquing de Toni Viñals (el més elegant de la nit) i els pantalons de xandall de Toni Martín (amb ratlles blanques Adidas). El teatre quasi ple del tot, amb força butaques buides a la platea, però. Una llàstima. No es podria evitar aquesta imatge, que sobretot per televisió fa tanta peneta, de tenir forats a la platea?

L’inici de la gala va ser brillant, amb el número interpretat per Clara Peya, Mariona Castillo i dues de les Sey Sisters (les “Morenenetes de Canprosa”, les podríem anomenar a partir d’ara). Marc Rosich era el responsable del número, i es nota: els dards van anar en totes direccions, però sempre amb elegància i finezza. Les referències, velades o descarades, a l’apassionant moment que viu el teatre català, amb polèmica setmanal, van ser delicioses: “Cal obrir les finestres, i que corri l’aire”, “No direm noms, que vull seguir treballant”, “El tema de les dones era l’any passat. Aquest any és el pas del temps“. “Pollastre, pollastre, pollastreee…”. Bravo, Rosich, i braves les quatre intèrprets. Els conductors de la gala, Glòria Cid i Toni Martín, presenten amb una flegma i una ironia que ja voldrien molts. El que va començar com uns premis sorgits d’un programa de Ràdio Premià de Mar, que s’entregaven en un poliesportiu, s’han acabat instaurant com un dels premis imprescindibles de la temporada teatral. Bravo, parella.

La gala va transcórrer amb ritme i agilitat, i va constar d’alguns moments memorables. Agnés Mateus i Quim Tarrida van guanyar el Premi Butaca a les Noves Aportacions Escèniques. Mateus va enumerar algunes de les categories en les quals s’ha intentat etiquetar les seves creacions (Noves dramatúrgies, Performance, Altres llenguatges, Altres disciplines…. ) i va proposar que la categoria es passés a denominar “Jubilats emergents”. Xavier Pujolràs, coordinador de programació del TNC, va sortir a recollir el Butaca a la Millor Escenografia a Lluc Castells (per Temps salvatge) i va llegir, emocionat, el missatge que l’escenògraf li havia enviat per whatsapp: “Moltes gràcies”. Oriol Pla va agrair el seu premi (a Millor Actor de Repartiment per La calavera de Connemara) a la seva família, i va agrair a la seva mare que l’hagués deixat conduir fins a Sant Cugat (tot i que quasi tenen un accident). L’espectacle A vore, de Sònia Gómez, Ramon Balagué i Astrio, va guanyar el Butaca al Millor Espectacle de Dansa: “Lo més fort és que hem guanyat un premi de dansa contemporània ballant jotes!”.

El gran triomfador de la nit va ser, sense cap mena de dubte, l’espectacle A.K.A. (Also known as). La producció de la Sala Flyhard va guanyar els quatre premis a què estava nominada: millor text (Daniel J. Meyer), millor actor principal (Albert Salazar), millor direcció (Montse Rodríguez) i millor muntatge de petit format. Aquest fet porta a dues lectures: les coses estan començant a canviar en el món del teatre català i la companyia ha fet una molt bona campanya a les xarxes. La Flyhard és una de les sales amb el públic més jove de tota Barcelona, i no deixa de ser paradigmàtic que un muntatge que han vist molts menys espectadors que Temps salvatge o Les noies de Mossbank Road hagi resultat el gran triomfador dels Butaca. I la directora Montse Rodríguez guanyant a Lluís Pasqual i Mario Gas (absents a la gala) té força gràcia.

Marta Angelat va rebre el Premi Honorífic Anna Lizaran i tota la platea es va aixecar a aplaudir-la com a reconeixement dels seus 58 anys de carrera. “No cal que feu comptes, vaig començar a treballar quan tenia set anys”. L’Angelat porta una vida fent teatre, cinema, televisió i doblatge, i va llegir un discurs de dues pàgines on explicava que, repassant el seu currículum, s’ha adonat que hi apareixen molt poques directores i autores. L’actriu va reclamar la presència de més dones a les arts escèniques i també a totes les esferes de la societat. La platea es va tornar a posar dempeus a l’uníson quan va acabar el seu discurs. Brava.

Abans de l’Angelat, però, les que van aparèixer en escena van ser Las Glorias Cabareteras. Al Núvol ja les coneixem bé (ara feia temps que no enllaçava aquest article). Amb poc més de cinc minuts, Las Glorias es van posar el públic a la butxaca, criticant els dos presentadors (“Mira qué cara de esfinge se le ha quedado”), els premis i, sobretot, la professió teatral en general. Algunes perles: “En aquesta companyia no hi ha travestis, estem treballant perquè això no torni a passar”. “Nosotras hacemos espectáculos de 24 horas sin abusar de nadie, sólo de la paciencia del público”. “Teatro viejuno: Broggi, Focus i Las Glorias”. Braves.

L’entrega de premis va finalitzar amb la companyia de Sopa de pollastre amb ordi a l’escenari, Premi Butaca al Millor Muntatge. Un nerviós Ferran Utzet agraïa la confiança que sempre ha obtingut de La Perla 29, i feia un record als presos polítics i els exiliats, relacionant el text d’Arnold Wesker amb el moment actual. L’únic error de la gala va tenir lloc, lamentablement, just al final, quan no va acabar entrant el vídeo de commemoració dels 25 anys del Teatre-Auditori de Sant Cugat. Un sol error tècnic en una gala de quasi dues hores? Això voldrien els Premis Gaudí!

Després de la gala, al vestíbul del teatre, hi va haver canapès per als més ràpids, cerveses per a tothom, petons, abraçades, comentaris sarcàstics i cigarrets a la sortida. Un cop més, els Butaca han sigut la cita anual de la professió. Per trobar-se, per fer-se molts petons i per riure. Servidor de vostès, joveníssim, no va viure les mítiques entregues dels Butaca al poliesportiu de Premià de Mar. Sí que vaig viure la celebrada al Teatre Principal, fa quatre anys, amb la platea plena de taules, ben servides de cervesa i cava. Això és el que necessita la professió teatral: més alcohol. I tal dia farà un any.

Podeu veure la gala dels XXIV Premis Butaca en aquest enllaç.