La gran festa valenciana dels anys noranta

1.07.2019

Hi ha una part de la dramatúrgia (catalana, espanyola, europea) que està molt interessada en tractar temes de la nostra realitat més contemporània però fer-ho des d’una mirada al passat. I no es tracta de fer-ho precisament amb nostàlgia, sinó deixant clara la crítica a un sistema que no va funcionar i en el qual ara continuem veient-nos reflectits. Està clar que un dels autors que millor treballen aquest tipus d’històries és Jordi Casanovas. Sempre m’ha fascinat la seva capacitat d’explicar grans històries a partir d’una realitat molt recognoscible. Sobretot tenint en compte que aquest autor és enginyer de telecomunicacions i no periodista. Casanovas torna a fer diana amb Valenciana (la realitat no és suficient), una obra que, de fet, no pot ser més oportuna. A Can Netflix un dels productes nacionals més vistos en les últimes setmanes és un documental sobre els crims d’Alcàsser i el seu seguiment mediàtic. Ambdós ens mostren la cara més fosca d’una societat (la valenciana, però tot és traslladable a qualsevol altra comunitat espanyola) que avui en dia continua  en gran mesura amb els mateixos costums. El positiu de tot plegat és que ara almenys hi ha una part d’aquesta més crítica amb tot plegat. Tots no ens ho empassem tot. Això ja no són els noranta.

‘Valenciana (la realitat no és suficient)’ de Jordi Casanovas. © Vicente Jiménez.

Una escenografia aparentment senzilla, formada per cinc nivells emmarcats i amb diferents alçades, servirà per mostrar-nos el canvi d’històries i de línies temporals del relat que uneix tres “xiquetes” de l’horta de València. Casanovas ja exposa la intenció de l’obra des d’un bon principi, relatar una sèrie de fets ubicats en una zona i en un temps: València, 1992. Però les tres noies ens informen que tot allò és una gran mentida, i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Tots ja coneixem l’humor del Casanovas. Un cop acaba la disbauxa a ritme de Lithium de Nirvana, les tres noies comencen a esbossar les seves històries. La primera, la Valèria, és filla de mare soltera, fruit d’un polvo de la seva mare hippy a Eivissa. No és una nit qualsevol, li comuniquen la mort per accident de cotxe de la seva mare. El dia anterior justament ella li va comunicar que havia trobat el seu pare, un productor discogràfic. La Valèria, rebel amb causa, li demana a la seva amiga, Ana que l’acompanyi de ruta, de discoteca en discoteca.

La Valèria ens mostrarà la cara més fosca de la joventut valenciana, aquella que es va deixar arrossegar per la Ruta del bacalao. Música màquina, drogues i festes que duraven llargs caps de setmana. Però Ana la deixa a la discoteca i marxa. És periodista i li acaben de comunicar que ja han trobat els cossos. Ja porta més d’un mes involucrant-se amb la cerca de les nenes desaparegudes. Aquesta és la seva “festa”, una que l’acabarà devorant també per la fam d’un periodisme groc que just començava a treure les seves urpes. La tercera en discòrdia, l’Encarna, aspira a un altre tipus de festes. És l’amant d’un senyor de Benidorm amb unes ànsies terribles de poder polític. Ricardo és la representació fictícia del polític corrupte del PP valencià que amb l’ajuda dels mitjans i dels poders financers va escalant posicions fins a ser el President de la Comunitat Valenciana. I Encarna serà devorada per tota aquesta voràgine, esdevenint ella mateixa un monstre que ajuda a fer créixer el monstre, sense ser conscient que ella mateixa és una víctima.

Tres històries que serveixen per fer un retrat de la societat valenciana dels anys noranta, des del 92 fins al 98. El desenvolupament de les tres històries està ben treballat, no perd el ritme, però l’interès que suscita alguna d’elles no té  la mateixa força que les altres dues. La trama de Valèria córrer per una ficció ja molt coneguda i que podria ser ubicada en qualsevol indret. Sols durant el periple de discoteques del principi, i sobretot pels secundaris que l’habiten (la parella de Tarragona, els reporters de Canal Plus, els quillos de discoteca), endevinem el retrat verdader d’aquell microcosmos valencià. Però després la història deriva cap a un relat d’autodestrucció i drogoaddicció i perd el focus històric que si que mantenen en tot moment les altres dues línies narratives.

‘Valenciana (la realitat no és suficient)’ de Jordi Casanovas. © Vicente Jiménez.

Però quan hom veu i recorda la cobertura mediàtica del cas de les nenes d’Alcàsser no pot deixar d’esparverar-se. I no és tant pels periodistes (on les aparicions d’uns ficticis Paco Lobatón i Nieves Herrero esdevenen els moments de vergonya aliena més grans), sinó sobretot per un personatge complex i nefast (i alhora un personatge molt espanyol): Alfonso, el pare d’una de les noies assassinades. L’Ana, mentrestant, intenta sortir d’aquesta bogeria. El retrat d’Ana bascula entre el seny i el bonisme, i podria haver estat més pervers. En algun moment se l’hauria pogut veure actuant amb consciència de voltor, cosa que si que li passa a Encarna quan alliçona la seva cosina dient-li que els homes polítics que es sobrepassen amb elles són uns porcs, però que són els seus porcs i que han de fer el que calgui perquè estiguin allà dalt.

Casanovas és un home polític, un home que transmet el pols de la societat i de les problemàtiques que colpegen el carrer. I el feminisme, l’apoderament de la dona, és una d’aquestes problemàtiques (Jauría, un verbatim sobre el cas de La Manada n’és l’exponent més clar). I a Valenciana també apunta molt en aquest sentit. No en va les tres protagonistes principals (esplèndides Rebeca Valls, Lorena López i Vanessa Cano, com la resta dels 12 intèrprets valencians) són dones. Però elles no són les heroïnes que surten al carrer avui en dia, sinó tres dones que d’alguna manera són víctimes directament o indirectament del masclisme social. Però Casanovas deixa una porta oberta a l’esperança amb el naixement d’una filla, una Encarna nova que 20 anys i escaig després segur que deu estar trepitjant el carrer amb fermesa. Sense por als mitjans, a la política, a la disbauxa. Perquè ja ho apunta el dramaturg al final de l’obra: quan la gent té por, li acaba donant el poder a gent molt perillosa.