La geopolítica del vi

8.11.2017

Ser un consumidor amb la consciència tranquil·la cada cop és més difícil. La globalització ha anat acompanyada d’un significatiu decalatge entre el gaudi dels seus efectes positius i el coneixement dels seus impactes negatius. La proliferació de documentals i reportatges que aborden els efectes de la globalització posen a prova cada dia més la nostra consciència. De la mateixa manera que l’aleteig d’una papallona al Brasil pot desencadenar un tornado a Texas, comencem a saber que, quan comprem un iPhone, estem contribuint a les guerres del Coltan al Congo.

Bitter Grapes denuncia lescalvitud de les vinyes a Sud-Àfrica

Bitter Grapes, un dels documentals que hem pogut veure al Most, el Festival Internacional de Cinema del Vi i el Cava 2017, enfronta els consumidors occidentals amb l’enèsima d’aquestes veritats incòmodes: darrere una copa de vi sud-africà, s’hi amaga una indústria que manté milers de treballadors en una situació d’esclavatge.

Als països escandinaus no para de créixer l’afició pel vi sud-africà. L’excel·lent relació qualitat-preu fa que les importacions s’hagin disparat durant els darrers anys. Parlant de contrades on el verb “dimitir” sí que figura en el diccionari dels polítics, hom esperaria que indrets com Suècia i Dinamarca fossin especialment sensibles davant les condicions laborals amb les quals es produeix el seu vi de moda.

I, efectivament, tots els vins investigats al film han aconseguit l’etiqueta que WEITA, una iniciativa per al comerç agrícola ètic a Sud-Àfrica, concedeix a les vinyes que compleixen uns exigents estàndards de producció ètica. El problema és que aquest segell no és més que una gran mentida.

El gruix del film dirigit per Tom Heinemann està format per entrevistes amb els treballadors sud-africans dels cellers més importants del país. Davant de la negativa frontal de qualsevol d’aquestes marques familiars a participar en el documental, l’equip de rodatge se les empesca per accedir a les cases dels treballadors, que tenen la casa i la família dins de les vinyes, i mostrar les condicions inhumanes en les quals viuen. Aigua contaminada, talls d’electricitat que duren mesos, parets que cauen a trossos i famílies nombroses amuntegades en escassos metres quadrats. Mentrestant, els webs dels cellers mostren un paisatge idíl·lic sense cap mena de vergonya.

Un fotograma de Bitter Grapes

Els treballadors de les vinyes reben salaris miserables, un 80% per sota del que marca la llei sud-africana, i viuen amb l’amenaça d’un acomiadament a discreció en cas que es plantegin cap mena de resistència col·lectiva. La policia, expliquen, és totalment còmplice amb els amos. Misteriosament, quan Systembolaget, el monopoli estatal de botigues de licors a Suècia va visitar el país, va fer públic un informe on es declaraven sorpresos per les bones condicions que havien trobat i agraïa als propietaris dels cellers “el diàleg obert, així com la bona feina en termes de sostenibilitat”.

La tirania dels latifundistes no s’acaba amb el jou econòmic. Cada any, 60.000 nadons neixen a Sud-Àfrica exhibint la síndrome d’alcoholisme fetal, un percentatge deu vegades superior al dels països del primer món, amb comunitats on la incidència es dispara a un de cada cinc nounats. Aquesta malaltia afecta greument el sistema nerviós dels que la pateixen, i els condemna a la discapacitat intel·lectual per la resta de les seves vides.

Des de l’època colonial, el pagament amb alcohol es va imposar com una forma de domini per mantenir els esclaus subjugats sota l’alcoholisme. La dependència de la droga servia com a mecanisme de control social i, 25 anys després de la fi de l’apartheid, segueix plenament vigent. I ni tan sols hem parlat dels problemes de salut associats a pesticides que a la Unió Europea estan prohibits.

La investigació de Heinemann documenta una realitat atroç i, sense fer escarafalls ni recórrer al sentimentalisme, contraposa el cinisme de les institucions sueques encarregades de vetllar pel comerç just amb aquesta realitat. Entre el silenci i la mentida, els grans viticultors queden retratats com els simples explotadors que són, però el cas de WEITA i Systembolaget és més greu: els interlocutors d’aquests ens públics o bé menteixen directament, o bé s’amaguen sota una cortina de retòrica. Mentre expliquen com la seva funció és ajudar els productors de vi a millorar les condicions progressivament, l’entrevistador els pregunta si han denegat el segell de producte ètic a alguna de les marques, tan abans com després de conèixer els fets que el documental ha confirmat: “No, a cap”.

Veure Bitter Grapes en el context idíl·lic que ofereix el Most es pot llegir en clau de responsabilitat, valorant el compromís ètic del festival a l’hora de fer autocrítica amb la indústria del vi, o en clau propagandística, pel contrast implícit entre les condicions de la producció sud-africana i les que trobem al Penedès i el Priorat. Tot i que caldria plantejar la pregunta de quines coses ens revelaria en el context català una investigació com Bitter Grapes. Sigui com sigui, la diferència és real i cal sacsejar consciències: el preu d’un vi no només hauria de reflectir la seva qualitat, també hauria de garantir que es produeixi en condicions justes. El poder de l’audiovisual per connectar realitats aparentment allunyades ens recorda que comprar un vi o un altre també és un acte polític.

Podeu consultar la programació del MOST