La fugida de la gihad

7.02.2019

Estrena mundial a Barcelona, amb sonors i sincers aplaudiments en acabar, i inauguració del Oui!, el tercer Festival de teatre en francès de Barcelona. L’Institut Francès va acollir, el dimarts passat, la representació de Désaxé (descentrat), la impactant història autobiogràfica de Hakim Djaziri, un jove algerià que es va convertir en islamista radical. A la ficció, Djaziri participa en un atemptat. A la vida real, el teatre li va obrir els ulls, i va abandonar la lluita. El dramaturg s’interpreta a si mateix, i ho narra en una formidable peça que demana a crits representar-se arreu.

Hakim Djaziri en una escena de ‘Désaxé’, al Festival de teatre en francès. © François Vila.

Després dels atemptats a Casablanca el maig de 2003 –els pitjors en la història del país alauita, que van fer 45 morts-, l’escriptor Abdellah Taïa va publicar Cartes a un jove marroquí, on convidava disset compatriotes seus (18, amb ell inclòs) a escriure una breu missiva a un imaginari jove dissuadint-lo de cometre actes terroristes. Les divuit personalitats escollides (des del premi Goncourt Tahar Ben Jelloun a la nostra Najat El Hachmi) dissertaven, amb més o menys fortuna, sobre quina mena de desesperació podia encegar una persona per fer-li empunyar una arma o lligar-se explosius al cos i immolar-se en nom d’Al·là.

Ara en tenim la resposta, i de primera mà. Hakim Djaziri, un jove algerià emigrat a França, va caure en mans equivocades. El van entrenar per fer la gihad, però va recular a temps, gràcies al teatre. Compaginava les pregàries amb els assajos, les mesquites salafistes amb els escenaris, fins que el món de la faràndula li va fer caure la bena dels ulls, i va abandonar el viratge en què havia encarrilat la seva vida. A Désaxé (descentrat), Djaziri es despulla i escriu un sentit testimoni de la seva experiència, no només per narrar-la i prou, sinó per visualitzar que la reinserció és possible i que fer el viatge de tornada, també.

Aquesta ha estat l’obra triada per inaugurar el OUI!, el 3r Festival de Teatre en Francès de Barcelona. Ell en firma la dramatúrgia, i ell mateix s’encarrega d’interpretar-se (qui millor?) acompanyat de Florian Chauvet i Leïla Guérémy, que encarnen, respectivament, tots els papers d’home i de dona de la peça. Quentin Defalt els dirigeix de forma impecable i minuciosa.

“Com es pot passar de tenir una vida feliç i ser intel·ligent a abraçar una ideologia de radicalització?”, es pregunta Djaziri: “és un procés d’acumulació de còlera, de frustració i d’odi, fins al punt que ja no saps ni qui ets ni a quina societat pertanys. Volia explicar aquest procés”, diu com la cosa més natural del món aquell que ha fet, precisament, el viatge de tornada. Désaxé esdevé, per tant, una obra autobiogràfica, amb algunes llicències, de trenta anys de la vida d’un home.

L’obra arrenca a la seva Algèria natal, on el petit Hakim viu innocent entre els cotons d’uns pares no practicants que l’estimen. La cruenta i salvatge guerra civil que va viure el país magrebí durant la dècada dels noranta, en què un control fals a la carretera per part del Front Islàmic de Salvació podia acabar amb els passatgers d’un autobús degollats sense contemplacions, van fer que els pares –un funcionari del govern i una psicòloga brillant, activista contra els maltractaments- fessin les maletes per protegir els seus fills, i emigressin a una França que només els va voler allotjar a una de les ciutats-dormitori de la banlieue de París, on l’adolescent Hakim trepitjava una escola “sense ni un sol blanc”. “On són els francesos?”, es preguntava.

Una escena de ‘Désaxé’, al 3r Festival de teatre en francès. © François Vila.

Un desengany amorós, sumat a la frustració, la desubicació, el desarrelament, i la percepció de seguir sent un immigrant encara que ja es tingui la nacionalitat francesa, el va menar a una maduresa banyada pel fanatisme i l’obscurantisme, que segresta i pren com a ostatges els vulnerables. “La gihad no és a l’abast de tothom”. “L’islam és el meu únic mirall, la meva raó de ser”. “Som soldats d’Al·là”. “Ells –els seus pares- són ara els radicals”, pronuncia, repetint la retòrica del xeic, un Djaziri que va resar per primera vegada ja d’adult a França.

Els tres actors estan esplèndids. Djaziri, sobre qui pivota la funció, no abandona l’escena ni un moment, i sobresurt en tots els seus matisos, des del nen candorós (l’episodi de la infantesa transmet de forma eixordadora el pànic de la guerra) fins a la seva transició cap a un adult fanàtic, que fa basarda. La música, específica per a cada ocasió. I un magnífic i aconseguit joc de llums fa aparèixer i desaparèixer la resta de personatges, dibuixats com a complement perfecte del protagonista principal, amb qui interactuen a cada moment, encara que sigui des del silenci. En destaquen, però, de manera sublim, el pare i la mare. Uns pares que contemplen atònits -i desesperats- la transformació del seu fill. Ell, la veu de la consciència i la bondat. Ella, la força i la valentia. Tots dos, la impotència. “Desperta!”, li criden. Florian Chauvet i Leïla Guérémy estan superbs, amb uns monòlegs finals (cadascun en té un, dirigits al fill perdut) que clouen l’espectacle amb dues sentides però meravelloses interpretacions que posen la pell de gallina.

Désaxé, que va guanyar Grand Prix du Théâtre 2018, presenta el pas del temps mitjançant una pantalla a l’escenari, que marca les dates de cada escena. L’acció comença el 2 de juliol de 1986 i acaba el 17 de juliol de 2017. Recorden aquesta data? Un mes exacte abans que Younes Abouyaaqoub atemptés a la Rambla barcelonina i els seus sequaços, a Cambrils. Cau el teló. Silenci a la sala. I arranquen els aplaudiments, sincers i sonors.

Programadors: comprin els drets ja, tradueixin-la i representin-la arreu. La versió que hem vist al OUI! és una adaptació condensada i adaptada (tot just 1 hora i quart) de l’obra original [publicada en una bellíssima i preciosa edició, acabada de sortir d’impremta expressament per a l’estrena a la capital catalana. Éditions L’Oeil du Prince, una delícia], fàcil de muntar: només calen tres actors competents i tres tamborets. I si pot ser, si us plau, amb actors àrabs, que segur que n’hi ha.

Si Hakim Djaziri va renunciar a la gihad a causa del teatre, per què no usar les arts escèniques per a treballar la radicalització i el terrorisme, la prevenció i la reinserció?, com apuntaven les autoritats franceses presents a l’estrena. No perdem el temps, doncs. In sha’Allah!

 

Interview Hakim DJAZIRI from Mise en Lumière on Vimeo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La pell de gallina. Que interessant. Hauria de ser assignatura obligada x a tota la ciutadania el seu visionat. Facin cas al crític, tradueixint-la i representeula arreu.