La foto nostra de cada dia

El Centre Arts Santa Mònica presenta l’exposició col·lectiva “1 dia 1 foto. 31 Fotògrafs 365 dies. Catalunya 2014”, en què alguns dels millors reporters gràfics del país documenten la vida quotidiana de l’any.

Ja ho he dit darrerament diverses vegades. La Barcelona fotogràfica segueix estant de sort perquè aquests darrers mesos se succeeixen, un darrere l’altre, esdeveniments i exposicions carregats d’interès, dels quals hem parlat sovint en aquestes pàgines. Avui he visitat al Centre d’Art Santa Mònica l’exposició “1 dia 1 foto. 31 Fotògrafs, 365 dies” i n’he sortit impressionat per la qualitat i amplitud de les fotografies que s’hi presenten. Es tracta d’una exposició col·lectiva, d’un projecte ambiciós en el qual trenta-un (els dies que té un mes) fotògrafs de premsa del país, que treballen en diferents condicions pels principals mitjans, s’han proposat documentar la vida quotidiana del país durant el 2014. No esmentarem tots els seus noms ni els dels escriptors que han glosat amb els seus texts els dotze mesos de l’any; en trobareu la referència a la mateixa exposició o a la pàgina web de Santa Mònica. Com ells mateixos diuen, “el nostre objectiu és plural: retratar Catalunya des d’una perspectiva social, econòmica, cultural i política; des de la quotidianitat de la feina, les escoles, els hospitals, les universitats, els carrers, els paisatges, els escenaris… Però també des del conflicte, les desigualtats, els problemes, les tensions… Captar amb les nostres càmeres tota la diversitat i la riquesa vital del lloc en què vivim”.

I a fe que ho aconsegueixen plenament. Les escenes captades constitueixen un amplíssim mosaic de la realitat que hem viscut al llarg de l’any, un magnífic calidoscopi. I val a dir que la qualitat de les fotografies presentades és excel·lent, cosa que s’ha d’agrair, sens dubte, al treball dels fotògrafs i també a la tasca de selecció i presentació de la Comissió Organitzadora. Quan es visita una exposició tan àmplia com aquesta, amb 365 imatges, normalment l’espectador acaba saturat i confós, sobretot si es tracta d’una col·lectiva on conflueixen estils i temàtiques tan diverses. Doncs en aquest cas haig de confessar que, sorprenentment, potser per la qualitat del material, no he tingut gaire aquesta sensació. Probablement això es degui també a l’amplitud de l’espai que Santa Mònica permet i també a la col·locació de les fotografies de manera que la visió en resulta relativament còmoda. També hi contribueixen, sens dubte, una bona il·luminació —malauradament no sempre evident a les exposicions fotogràfiques— i un format de les fotografies d’unes dimensions suficients per a una bona visió. Els peus de foto, concisos i clars, ajuden també a situar ràpidament les imatges, sense exigir de l’espectador, com passa sovint, una lectura feixuga i incòmoda. És cert, però, que aquesta exposició no es pot digerir en una única sessió i que l’aficionat a la bona fotografia té material per força visites. Com que són gratuïtes, segur que hi tornaran més d’un cop.

Mentre veia l’exposició m’han vingut al cap les paraules de Samuel Aranda quan fa unes setmanes, en presentar els resultats d’una altra iniciativa molt interessant —el projecte Objectiu BCN—, es referia a l’interès i a la necessitat que els fotògrafs de premsa documentessin amb profunditat la realitat de Barcelona. Certament aquests professionals, en virtut del seu treball quotidià sobre el terreny per cobrir l’actualitat, tenen accés a molts esdeveniments i realitats socials que sovint no estan a l’abast dels ciutadans. Però també sovint tenen la pressió dels mitjans, la urgència de la seva feina, la necessitat de guanyar-se la vida, i tot això condiciona la possibilitat d’una feina més pausada en projectes personals de més llarga durada. I d’altra banda, moltes de les imatges que obtenen queden sense publicació per les limitacions d’espai de les seves publicacions o els filtratges més o menys interessats dels editors de les publicacions. Per això, aquesta exposició ens permet veure i valorar les fotografies més personals dels fotoreporters catalans i apreciar-ne l’altíssim nivell. És interessant constatar que el blanc i negre està molt poc present en la mostra i que la pràctica totalitat de les fotografies són en color. Un color que, seguint les tendències plàstiques actuals, es presenta en general amb uns alts nivells de saturació i potència. Haig de confessar que entre tantes imatges em costava descartar-ne alguna per algun defecte o manca d’interès. I en alguns moments he hagut d’aturar-me una estona per por de tenir algun episodi del síndrome de Stendhal. Bravo, doncs, pels nostres fotògrafs als quals hem d’aprofitar per conèixer i documentar la nostra realitat.

En uns moments en què la digitalització ha trivialitzat en extrem la pràctica de la fotografia, veure exposat un material com aquest ens omple de satisfacció fotogràfica. Aquest dies la Generalitat acaba d’anunciar una nova Llei sobre la fotografia de la qual només hem vist una declaració d’intencions sense que, de moment, en coneguem els detalls i els mitjans que s’hi han d’esmerçar. Sembla, però, que es vol fer un esforç, que tant s’ha reclamat des de la professió, per preservar i valorar el patrimoni fotogràfic de Catalunya i, en conseqüència, el treball dels fotògrafs. Aquesta exposició, patrocinada pel Departament de Cultura és un bon auguri, encara que haurem d’esperar a conèixer amb profunditat el contingut de la disposició per fer-ne una valoració més justa.

No sabem si la iniciativa d’aquesta exposició tan interessant tindrà continuïtat en el futur però esperem que, amb una o altra modalitat, magnífiques experiències com aquesta es repeteixin els anys vinents. Els aficionats a la imatge i en general el país ho agrairien.