La flamenca més moderna no és Rosalía

5.04.2019

La flamenca més moderna és Anne Teresa de Keersmaker, a qui fins i tot Beyoncé copia. La coreògrafa ha presentat Achterland, un dels seus clàssics contemporanis. Ho ha fet al Mercat de les Flors (27 al 30 de març), dintre de la Quinzena Metropolitana de la Dansa.

Anne Teresa de Keersmaeker | Foto: Departures

La dansa està elititzada, qui la deselititzarà? La deselititzadora que la deselititzi, bona deselititzadora serà. I una de les que se n’encarrega és, sense dubte, Anne Teresa de Keersmaker (Mechelen, 1960). Des del 1980 aquesta belga flamenca ho va començar a petar, fundà la companyia ROSAS i muntà el P.A.R.T.S. (Performing Arts and Training Studios), que es convertí en el santuari on artistes de tota Europa feien el seu pelegrinatge per treure’s la “crosta” de la tradició, i dels rigors de l’ortodòxia moderna. Hereua de Lucinda Childs, titànica com William Forsythe, bregada en moviments minimalistes i postmoderns nord-americans, que ha anat transgredint, de Keersmaker ha introduït el “factor humà” a les seves coreografies rotundes, on els patrons geomètrics i repetitius són ballats per unes ballarines que suen la cansalada, fent emergir els accidents de les pautes reglades, interposant desacceleracions i acceleracions a les partitures.

Anne Teresa de Keersmaeker fa evident un esforç que, per al públic, arriba a ser ja no un tema, una idea o una pauta, sinó una emoció. Ella a això en diu “encarnar l’abstracció”, i en dur a terme aquesta tasca prem un fil escènic i històric excels i daurat, d’un corrent que ve de molt lluny, un fil estètic i argumental que si el premem ben fort amb les dues mans i deixem que ens porti de passeig, ens conduirà fins a llocs insospitats: a les sales dels museus on els ballarins de Boris Charmatz mesclen coreografies canòniques amb retalls biogràfics, o a les rotllanes on els ciutadans convocats per Jerôme Bel fan seves les melodies pop globals… ATDK, entre la caixa negra dels teatres i el cub blanc dels museus, s’ha anat alimentant de les composicions musicals per dibuixar-ne els moviments, i a l’inrevés: amb les seves troballes coreogràfiques ha permès sentir, veure i copsar músiques potser desafiants, estranyes o “difícils” (?).

Ho ha fet amb peces de gegants com Steve Reich (Fase) o John Coltrane (A love supreme), a qui ha ensinistrat amb força i sensibilitat, entre molts d’altres músics de moltes menes i colors (de Baez a Bach). La seva activitat, doncs, serveix igualment per combatre l’abstracció de la música, i per mostrar seqüències i moments d’un trànsit entre l’art “abstret” i el paviment, expulsant-nos del temple de la “cerebralitat” i la distància intel·lectual i analítica, en què se’ns ha condemnat com a espectadors, com a oients de músiques que cal sentir amb tot el cos. Ara seguim asseguts a les nostres butaques, si bé la intermediació de les ballarines alleuja en bona part l’isolament i l’autisme. A Achterland (creada el 1990), les composicions musicals són contundents i plenes de girs inesperats (Ligeti i Ysaÿe), els músics pugen a escena (violí i piano), l’elenc està format també per homes (tres, que acompanyen les cinc dones), a qui la coreògrafa deixa sense pantalons, i tots plegats despleguen un espectacle que va trencant les costures de la geometria rígida, gairebé arquitectònica, amb un reguitzell d’esbufecs, caigudes i recuperacions, mirades de complicitat immerses en trajectòries frenètiques, tocs d’humor en moments d’impass.

Com se sol dir: Olé!