La filosofia dels marges

3.06.2013

Enguany Roger Vilà Padró és l’autor de capçalera de la Biblioteca Frederic Alfonso i Orfila de Sentmenat. La seva novel·la Marges, publicada a Barcino per la Fundació Carulla, ha estat un succès d’estime i ja va per la tercera edició. Aquest dimarts 6 de setembre participa als actes del dia de la Biblioteca que acull La Setmana del Llibre en Català. Jordi Llavina n’ha estat l’editor i ens el presenta a Núvol.

Roger Vilà Padró publica la novel·la ‘Marges’ a Barcino

Segurament heu sentit parlar alguna vegada dels intersticis i de les teories filosòfiques o de cafè, per dir-ne d’alguna manera, que solen motivar. I, tenint en compte que vivim en una societat líquida —líquida com les cagarrines—, una societat sacsejada, darrerament, per innombrables casos de corrupció, no és gaire estranya aquesta insistència en els intersticis. ¿Confiem, encara, en els grans sistemes d’explicació del món? ¿És possible, avui dia, una ontologia adaptada als nostres temps, que reculli el clam feble de l’home (i de la dona, per descomptat), com qui recull una molleta de pa en un gran àpat multitudinari, de centenars de persones, d’aquells que solen celebrar-se, per raons de cabuda, als poliesportius? Els intersticis són aquells espais de transició entre un bloc sòlid i un altre. Hi ha països sencers que podrien respondre a aquesta idea, i etapes en la vida de les persones que no poden sinó ser intersticials.

Roger Vilà Padró va néixer a Sentmenat, l’any 1968, i viu a Santa Coloma de Farners. El seu pare, però, prové del poble prioratí de Margalef (Margalep, en la pronúncia del lloc), i aquest detall —el de les arrels paternes— no és, com es veurà de seguida, gens gratuït. És prou conegut que el Priorat és una comarca amb molt de relleu, feta de terrasses naturals, de feixes i bancals. Els il·lustrats en enologia ens adverteixen que el vi que s’hi fa és tan bo i de tant de preu (però fa trenta anys, amb prou feines, era un vi de batalla!) justament perquè costa molt de cultivar-hi la vinya, en aquell terreny tan penjat, agrest com la llicorella del sòl, i perquè et fas un tip de trescar amunt i avall per veremar. De marges, al Priorat, com arreu del país (excepte, com ens informa Vilà, al Delta de l’Ebre), n’hi ha un fotimer. N’hi ha de ben escatats, que sembla que faci deu minuts que hi hagin acabat de posar les pedres. I n’hi ha de tan embardissats que a penes es veuen. Catalunya és, en efecte, un país de marges.

Roger Vilà Padró era, fins fa poc, un escriptor inèdit. Marges (Editorial Barcino), la seva opera prima, em sembla un llibre prodigiós, i jo no em canso de llegir-lo, perquè, a cada nova lectura, hi trobo matisos que, en la precedent, m’havien passat inadvertits. El protagonista, en Menna, és un jove (¿hauria de dir un home?) de quaranta anys, que està passant, potser ja no patint, una crisi existencial. No troba el seu lloc al món, per entendre’ns. Tres anys enrere, es va morir l’Ada, la seva companya, i ell se sent dépaysé, que diuen en francès. És per això que decideix anar a passar un mes de juliol —que ampliarà a quinze dies més d’agost— al Priorat, el país petit de son pare. S’estarà en un mas acabat d’arreglar per al turisme rural. El noi és fill del lloc. O fill de fill del lloc. En el seu cas, doncs, un fill trasplantat a una altra banda, que no oblida la força ni el caràcter del paisatge prioratí, presidit pel Montsant. La pau del país no pot sinó dur calma al seu esperit. I la practicarà ell mateix, aquesta pau, amb una convicció plena i amb una admirable tenacitat. Gairebé com mediten els budistes: “Aleshores he tancat els ulls i he sumit en la immobilitat qualsevol membre que em pogués distreure de ser pedra, terrer, arrel, foscor”.

En Menna està interessat en els marges de pedra seca. Aquesta és l’excusa que posa quan algú li pregunta pel seu recés: que ha anat al Priorat a estudiar els marges. Els fotografia, escriu coses sobre aquesta arquitectura popular i tradicional. De fet, la novel·la es completa, a la manera de la literatura de W. G. Sebald o de Xuan Bello, amb un quadernet de textos breus (“Els marges. Apunts esparsos”) i amb un altre de fotografies (“Els marges. Imatges”). Una delícia. Del primer, n’espigolo aquesta mena d’aforisme (o de poema en prosa): “Emergir del marge, submergir-s’hi. Immergir-se en la liquiditat marginal. Sargir un marge vell, regir-lo, afegir-lo a un paisatge. Sorgir de l’interior d’un marge i tocar el cel, i els camps, i la profunditat eixida a la superfície dels remots intestins de sota un torrent. Fer-se marge, finalment”.

Al Priorat, en Menna no hi fa gaire res. Això és, hi desplega una activitat industriosa regida per aquest desig, que senyoreja tota l’obra, de fer-se part del paisatge, del país. Passeja pels camps i les vinyes, s’enfila als tormos, queda amb alguns amics, menja, llegeix, escriu (no gaire). Fa fotos del lloc. Aprofundeix l’ànima del lloc, en definitiva. S’aboca a la pau del lloc, en pren grapades: “Només a recer dels marges la vida esdevé calma, seguretat”. I, a aquest propòsit, el de compondre una escriptura bessona de la de les feixes i bancals, una escriptura que reivindica el marge (el freu, allò limítrof per naturalesa) i no pas el terreny segur, Roger Vilà, que deu tenir no poques afinitats amb el seu Menna, dedica pàgines excel·lents, bellament descriptives (i fins encunya el terme immargir-se, que em sembla que no cal definir): “En aquest racó de món es dilueix alguna part de mi, del que he estat. M’hi he immargit nit rere nit”.

Aquest és un moviment de dins cap enfora. El jo es dilueix en el país, en el paisatge. Però aquest paisatge, el país, se’ns mostra, aquí i allà, amb la seva cara més amable, a desgrat de la seva condició agresta. Antropomorfitzat. N’hi ha molts exemples: “Els barrancs cauen des del capdamunt de la serralada i s’estimben cap al riu, pressentit al fons de tot; són com les venes d’un cos fossilitzat, marcat pels nusos dels tormos, veritables tumors que cobreixen l’esquena del Montsant, els muscles arbrats, els braços caiguts”. En trobaríem molts més exponents. I, d’altra banda, líric i precís com és l’estil de l’autor, també trobem referències bellíssimes, que ens parlen del microcosmos de l’observació atenta, curosa: “Cada gota, com un meteorit minúscul, forma un cràter sobre la catifa de pols”.

En el procés moral que viu el protagonista, hi ha homenatges velats a grans obres de la literatura universal. La Comèdia dantesca i l’Ulisses de Joyce hi són esmentats de manera explícita (en Menna se’ls endú al Priorat, per llegir-los o per rellegir-los, com també s’hi endú el dietari de Pavese i les poesies de Vinyoli). Els paral·lelismes salten a la vista: són, l’un i l’altre, un camí de formació. Però n’hi ha uns quants més. Llegiu això que ara transcric: ¿no hi sabeu trobar la traça de Proust?: “Per sort el llit era un refugi inexpugnable, i el calfred que em recorria el cos quan descobria una ombra sospitosa quedava estroncat sota el llençol encartronat pels anys. Jugava a aquest joc sobretot durant les migdiades que fèiem a Margalef, a la casa del carrer del Pont, on sempre hi havia racons per explorar, escletxes noves, cruiximents desconeguts per a l’orella. Al pis de casa tot m’era familiar, diàfan, i no hi havia espai per a les descobertes singulars; però a la casa de Margalef un simple llum del sostre es podia convertir en una aranya gegantina penjada en un angle de l’habitació”.

El protagonista coneix, en els seus dies prioratins, tot de personatges que deixen una petja més o menys profunda en la seva consciència: el senyor jubilat de Sabadell, el pintor de ceps, el gos Tro, en Bepo —fill de la Trini, l’amfitriona—, l’Helena, la Gemma… I l’Aina. Sobretot l’Aina. Abans, en una excursió (tot el llibre és una excursió moral, un feix de “revêries du promeneur solitaire”), en Menna ha caigut. No pas del cavall, però gairebé. Aquest és un moment clau de la novel·la: la caiguda. A partir d’aquí, contràriament al que podria semblar, tot fa baixada. Fins al final. La proximitat dels marges. La serenitat que proporcionen a en Menna. La certesa de saber-se segur, a recer de tots aquests marges. I llavors escriu. Escriu com qui fa marges: “Tot el Priorat és ple de costers escrits, travessats per aquestes línies cal·ligràfiques on les lletres han estat substituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi llegir el que ens han volgut dir, el que hi han deixat gravat, és arribar al moll de l’os del territori, comprendre com eren els que hi van treballar en altres èpoques”.

Entremig, una gran varietat de temes; alguns, amb prou feines esbossats, i d’altres que mereixen una mica més de desenvolupament: de la cuina tradicional del país a la salut delicada de la llengua, de la política a la història, de l’harmonia de formes del mas on s’està —i de l’harmonia de formes dels marges que tant admira— al despropòsit colossal d’una casa que s’ha ampliat verticalment, símbol del nyap immobiliari que ha campat lliurement per aquest país durant els últims trenta anys: “Aquesta casa […] és una síntesi perfecta de les causes que han dut el país sencer a la destrucció per la via de l’ocupació dels terrenys i de l’enlletgiment insistent i eficaç, desacomplexat, una metàfora immillorable que reflecteix una manera de ser i de fer, ben allunyada de la dels homes que van aixecar els marges en una altra època per fer el país més productiu, més habitable, gosaria dir, més bonic i transitable”.

Marges és una novel·la poderosa, admirablement ben escrita. En la meva opinió, la revelació d’aquest any.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Trobo molt interessant aquest comentari amb les cites puntuals de fragments de la novel·la. Però el que més m’agrada és el fet que un escriptor parla d’un altre i fa palès tot allò que li sembla valuós de l’altre. Amb un to amable i entenedor fa ressaltar tot el que és paisatge tal com deia Josep Pla: El paisatge us fa comprendre la literatura, perquè la literatura és la memòria del paisatge en el temps.”

  2. Completament d’acord amb la visió del senyor Llavina. Crec que algú dirà algun dia que ‘Marges’ és un clàssic. En volem més.

  3. Marges ho abasta tot, a pas lent però ferm, els ulls ben oberts. Una gran novel.la, un gran llibre. Inoblidable

  4. Sense desmerèixer la profunditat reflexiva que recorre tota l’obra i agraint el reconeixement que fa l’autor per una comarca, un paisatge i unes terres que mai han tingut una transcendència literària gaire àmplia, trobo que la història fluixeja en massa ocasions. A mi, en general, molts diàlegs i situacions se’m feien molt poc creïbles. Malgrat l’intent per traslladar la parla local al llibre, que algú de poble digui que ha trobat tal llibre “deliciós” em costa d’empassar avall. Als pobles no es parla així! Les afinitats electives també són una mica sospitoses: a ambdós els agrada la literatura russa, adoren el mateix llibre, se saben de memòria el mateix poema… El protagonista es va haver de vendre mitja dotzena de discos per comprar-se un llibre de Nabòkov de segona mà que a ella li xifla… Ehem! O és un notes que per lligar-se la xati es fa el bohemi interessant o la seva capacitat de coincidències vitals és ultracòsmica i sideral.

    Per últim, noto el protagonista massa impostat, una mica encarcarat, del tot previsible. Diria que fa massa “pose”.

  5. El vull llegir, aquest llibre. Pel teu comentari, i també perquè vaig passar bastants estius al Priorat, un lloc que deixa una petja forta. Tant que encara hi és, en mi.
    Abraçades, Jordi