La Festa de la Bomba de Graham Greene

El retrat de Greene és el d’una societat cruel amb l’individu i també la d’un individu cruel amb els seus i amb el seu entorn

Sandra Otto

Sandra Otto

Documentalista

Com afectaren els canvis del segle XX a l’ésser humà i a la seva naturalesa és el centre de l’obra de Graham Greene. Conegut principalment per obres com El Factor Humà (La Campana, 2009), L’americà tranquil (Edicions 62, 2008) o El tercer home (La Magrana, 2012, traduït aquest pel recentment desaparegut Joan Fontcuberta), Greene va portar a la seva escriptura moltes vivències autobiogràfiques, com les seves experiències al servei de l’MI6 o d’altres de caire més privat, com el trastorn bipolar que el va fer intentar suïcidar-se en diverses ocasions.

Edicions de 1984 ha reeditat en català El Doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba, una obra potser menor en la bibliografia de Graham Greene però no per això menys significativa. Es tracta d’un relat curt i senzill, que gira un i altre cop al voltant del mateix eix: la constatació de l’avarícia humana i la set de diners per part d’un grup de gent que paradoxalment són sobradament rics. Protagonitza la història un vidu de més de cinquanta anys, Alfred Jones, que s’enamora i es casa amb Anne Luise, filla d’un multimilionari excèntric que viu a Ginebra i al que tothom coneix amb el nom de Dr. Fisher. La parella i el seu amor faran de contrapunt feliç i pur als baixos instints que mouen les cabòries de l’estrany personatge d’en Fischer. Aquest celebra festes amb un reduït grup de multimilionaris que li ballen l’aigua i s’exposen a les seves burles i humiliacions per tal d’aconseguir un regal que l’amfitrió sempre els hi reserva. Aquests gripaus, com els anomenen l’Alfred i l’Anne en to de mofa, aguanten el que sigui per tal de picar l’ham , i en Fischer sembla obsessionat per demostrar o demostrar-se a sí mateix que aquests lamentables personatges estan dominats tan sols pel seu instint de cobdícia. El punt culminant serà la darrera de les festes, en la qual un joc similar a la ruleta russa deixarà ben clar fins on estan disposats a arribar aquests estranys convidats.

Home sense sentiments aparents, el Dr. Fischer acaba per arrossegar el mateix Alfred dintre del seu joc, de nou en un intent per provar que l’avarícia pot corrompre qualsevol de les ànimes, tot i que Jones es mostra diferent: Vostè no és com els altres. No forma part del grup. No m’ha ajudat gens. No ha demostrat res. No està assedegat de diners. Es deleix per morir. No m’interessa estudiar aquesta mena de cobejança. [1] (…) Però Fischer no es rendeix i es proposa el repte de guanyar-se l’Alfred: A vostè, en canvi, l’hauré creat jo, igual que Déu va crear Adam… Diverses vegades apareix aquesta comparació de Fischer amb el Totpoderós. De vegades alter ego de l’autor, malgrat que l’Alfred narri en primera persona, en Fischer actua com una mena de Döppelganger d’aquell narrador narrat, un home cruel que es menysprea i a qui ningú no pot ni odiar atès que aquest sentiment li és completament aliè.

El retrat de Greene és el d’una societat cruel amb l’individu i també la d’un individu cruel amb els seus i amb el seu entorn. Curiosa reflexió sobre el suïcidi la que trobem a les darreres pàgines, en què Greene probablement parla amb si mateix.

El Dr. Fischer o la festa de la bomba és una delicatessen que s’assaboreix en un tres i no res, però que deixa una bona estela de reflexió al seu darrere, un dels grans trets pels quals en Graham Greene va aconseguir ser un dels novel·listes britànics més importants del segle passat.

[1] (p. 147)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació