La felicitat

20.08.2017

Aquests dies d’agost, amb l’aeroport del Prat com a centre d’atenció preferent i abans dels terribles fets del passat dijous, recordava el que va comentar una noia amb enyor: “Després de COU, vaig triar Turisme perquè només volia treballar amb gent feliç”.

Museu de Treball, Hamburg. Foto: P.Panadès

Museu de Treball, Hamburg. Foto: P.Panadès

Aquella determinació, tan ingènua com legítima, potser volia liquidar un passat infeliç o bé perllongar una experiència irrenunciable. També em va fer pensar en el llibre Una felicitat imposada (Labreu edicions) de Denise Desautels i la seva habilitat en descriure l’asfíxia que provoca la gàbia de la felicitat obsessivament prefabricada.

Però el més probable era que aquell anhel de felicitat turística derivés d’una associació d’idees on s’hi barrejaven evocacions dels principis higienistes en favor dels beneficis de la vida a l’aire lliure, la saludable ventilació que comporta sempre un canvi d’aires, “el viatge” o “l’aventura”, el descans, el termalisme, les aigües i el gust pels banys cultivat, tant a orient com a occident, des de fa segles. Ras i curt, el dret de tothom a les vacances.

Els àlbums de fotos, els desfasats carros de diapositives, els mars d’imatges en els oceans d’Instagram i la velocitat del mòbil en capturar el que veiem i enquadrem, no són també en bona mesura, o volen ser, testimonis d’una felicitat semblant a la de la noia que havia acabat el COU?. Poca broma, és tot un sector, tota una “indústria turística” que remet a aquell mateix desig, a l’obligació de ser feliç. Les xarxes socials, a més, han estimulat la possibilitat de Publireportatges personals permanents, per mostrar i compartir felicitat.

Des de l’entusiasta “Associació d’atracció de forasters” fundada a Barcelona l’any 1908 fins a la monstruositat del passat dia disset d’agost, més de cent anys després, en què forasters d’arreu del món van ser abatuts a la Rambla barcelonina com a objectius i finalment víctimes d’una guerra que els era aliena, obliguen a preguntar-se les raons d’aquest tsunami ferotge que ho arrasa tot.

Ens envolta un escenari atapeït de maletes, en una mena de permanent cinta transportadora que inclou la classe “business” o “tourist” mentre les arribades i les sortides no són el mateix per a tothom. Als calendaris, cadascú hi té encerclats, amb avarícia, els seus dies. Les companyies aèries competeixen pels millors preus, les aglomeracions, absències, reserves i cancel·lacions, en infinitat de viatges simultanis i de tota mena, probablement fan coincidir treballadors, turistes, exiliats econòmics i polítics, residents o immigrants. Potser sí que s’hi coven, també, versions diverses d’un genuí desig de felicitat.

Seria difícil concretar l’inici precís d’algunes atrocitats, el motiu, l’incident que ràpidament es converteix en una enorme bola mortífera que fa emmalaltir d’infelicitat, contagiant una bronca que s’expressa en rostres violents que mai no somriuen perquè només coneixen l’alegria macabra dels resultats del negoci de les armes, és a dir la mort.

No podem oblidar, però, que hi ha felicitats obscenes, indiferències violentes, gent somrient atesa per persones subcontractades a preus inefables, gent que no tria quan fa vacances, si és que les fa. Que hi ha embarcacions d’esbarjo curosament abrigades amb fundes i vigilades vint-i-quatre hores per cuidadors exclusius.

En general preferim no recordar que el Mediterrani està tacat de sang i massa sovint oblidem que és frívol simplificar perquè ni l’horror ni la felicitat no s’imposen ni es decreten. Tant si els viatges es paguen a terminis o es recompensen amb la vida eterna.

No era això el que esperava aquella estudiant, segur.