La fantàstica il·lusió del teatre

7.04.2016

Al Lliure de Montjuïc es pot veure A teatro con Eduardo, d’Eduardo de Filippo, una obra (bé, en realitat dues) que fa transportar a l’espectador cap al món del teatre pel teatre. Un fantàstic viatge, de la mà de Lluís Pasqual i un reguitzell de bons actors, al teatre napolità de De Filippo.

Francesca Piñón a A teatro con Eduardo. © Ros Ribas

Francesca Piñón a A teatro con Eduardo. © Ros Ribas

La meva recomanació al bon lector que llegeixi aquestes línies, i que accepti la proposta, és que compri entrades al Teatre Lliure de Montjuïc per anar a veure A teatro con Eduardo. Que hi vagi, sense mirar cap tràiler ni buscar-ne crítiques. Que al arribar al Lliure de Montjuïc ni es miri la fitxa de l’obra. Que s’assegui i gaudeixi del teatre. Perquè si alguna cosa és l’obra que ha muntat Lluís Pasqual és teatre pel teatre, pura fruïció teatral. Gaudi en el teatre. Agafant dues obres d’Eduardo di Filippo, Pasqual presenta un muntatge que fa viatjar a l’espectador, el fa viatjar a la realitat del teatre i a la il·lusió del teatre, perquè: en tot moment sabem que som davant de teatre, punt, que tot és teatre!, exclamació, però quin teatre… (i quan hagin vist l’obra comprendran el potencial d’uns punts suspensius).

La primera part és un assaig. Una entrada al teatre d’Eduardo de Filippo, un piscolabis deliciosament divertit. És “l’assaig” de l’obra Home i senyor (Uomo e galantuomo), una obra primerenca de l’autor que ens endinsa al món del teatre que parla del teatre. Una petita, miserable i delirant companyia teatral assajant que ens porten al punt necessari per endinsar-nos al teatre de l’autor italià.

Després comença La gran il·lusió, la peça principal de l’obra. La grande magia, en italià. La màgia o la il·lusió del teatre. El teatre com a màgia, com a ficció, però sense dolcesa teatral, sempre amb humor, però amb una amargor ben real. Un matrimoni malavingut, un amant esperant, un prestidigitador espavilat… i dins la realitat, la il·lusió, la ficció que es fa realitat… La segona part dóna per pensar-hi molt.

Teresa Lozano a A teatro con Eduardo. © Ros Ribas

Teresa Lozano a A teatro con Eduardo. © Ros Ribas

Entre una obra de teatre i una altra havien passat més de vint anys del dramaturg De Filippo, tanmateix, en la segona l’humor es manté, però evolucionat, amb les notes de les influències del mestre Luigi Pirandello. Amb tocs, l’una i l’altra, de la brillant aproximació a les famílies italianes que De Filippo tan bé va travar al llarg de les seves creacions; sense trobar-nos, no obstant, ni en un cas ni en un altre, amb el De Filippo del Neorrealisme italià, el de Filumena Marturano.

L’interès per la màgia, l’exageració còmica (interpretada excel·lentment en els dos papers que fa Jordi Bosch) els matrimonis amb problemes, la inspiració en Pirandello, la bogeria… Tot junt culmina aquest viatge teatral tan ben representat, amb una molt bona direcció de Pasqual, amb una posada en escena molt bonica. Amb una bona italianor de fons, però sense pecar d’accents septentrionals italians.

No es pot deixar de mencionar la música. Les interpretacions dels músics, que acompanyen la vetllada, la fan amena, que ens fan viatjar a Nàpols, a les costes sorrentines… Una delícia.

Vagin al Lliure una tarda, desconnectin, viatgin al món del teatre i quan s’acabi tornin a casa, somrient, reflexionant i cantussejant melodies napolitanes.