La dignitat del cérvol

26.03.2019

Aquesta crítica hauria de tenir una resposta per part d’algun dels centenars de joves que el dimecres passat van omplir la Sala Tallers del TNC per veure la funció matinal d’El futur d’Helena Tornero. No en va, aquest passi per a instituts no serà l’únic, ja que l’obra forma part del cicle Teatre per a Joves que el Nacional ha engegat enguany. Però l’obra també tindrà una vida nocturna, oberta al públic general. D’aquesta manera, el repte per Tornero era explicar una història que mirés de cua d’ull al públic adolescent, però que no deixés de banda el públic majoritari assistent al gran teatre. O no, o potser realment l’autora ha escrit i dirigit la peça que realment li ha sortit de dins, sense tenir en compte el receptor. Aquí es podria iniciar un debat… però si de cas, el feu a casa.

Una escena de l’espectacle ‘El futur’, escrit i dirigit per Helena Tornero. © David Ruano – TNC

Tornero té una contrastada solvència en explicar històries i en saber atrapar l’atenció del públic amb relats emocionals d’un alt component polític. L’autora és una dona molt activa a les xarxes socials, on denuncia les injustícies socials que dia a dia suren al nostre voltant i que semblen passar desapercebudes. Hi ha tanta merda al nostre voltant… Sens dubte, és un encert del TNC haver escollit Helena Tornero per explicar una història als joves, amb una forta càrrega política i una volguda intenció de crear consciència. La joventut catalana, o almenys una gran part, està demostrant sent molt activa en les accions i manifestacions de caire social (indepe, feminisme, refugiats…). En aquest cas, l’autora ha escrit i dirigit una història que posa la política europea dels refugiats i la lluita de la dona contra el patriarcat al centre del debat. I entremig hi afegeix reflexions filosòfiques, paral·lelismes amb Hamlet i interrupcions metateatrals.

El primer que ens trobem a El futur és amb un escenari central, rodejat per tres grades. L’escenari el formen quatre bancs cantoners que formen un quadrat amb obertures i al bell mig una tarima també quadrada. Tot plegat, i amb l’ajuda d’un disseny de llums tènues de Marc Lleixà, acabarà semblant un escenari digne d’una TED Talk.

Cal dir que aquesta és una història narrada sota la pressió d’una compte enrere. Falten “x” hores per l’impacte, aniran recordant-nos. Però això no ho saben els protagonistes. Veiem una jove (Júlia Genís) que s’enfronta a un home, immigrant (David Menéndez). Però ell no té intenció de fer-li mal, tan sols necessita un DNI. Vol viatjar a Estocolm, on l’espera la seva promesa, que fa cinc anys que no veu. Però no té ningú que realment el pugui ajudar. Ella, moguda per una ràbia en la que encara desconeixem el seu origen, li proposa acompanyar-lo. Els dos desconeguts, units per necessitats contraposades, es veuen immersos en una road movie on el repte serà anar travessant fronteres sense que els guàrdies transfronterers sospitin de que aquest home, el Halim, no és l’italià que diu el seu carnet fals. Per sort, la parella condueix un luxós cotxe, un Jaguar, que els obre totes les portes. Ja ho diu ella, els diners i el poder (o l’aparença de disposar d’ells) t’obren qualsevol porta, sense qüestionar identitats. Durant el viatge, forçosament s’acaben entenent, entre silencis incòmodes, retrets i baralles: ella és una dona preparada i que no necessita protecció, just al contrari del que pensa el seu acompanyant. El masclisme mostrant-se en una situació quotidiana. Però també hi ha temps per confessions i converses sobre teatre, centrades en Shakespeare, autor el qual tots dos veneren.

L’actriu Ester Cort en una escena del muntatge ‘El futur’, d’Helena Tornero. © David Ruano – TNC

Júlia Genís composa un personatge motivada principalment per la ràbia, però sap ser vulnerable quan s’encara als moments més durs. David Menéndez fa un retrat d’un immigrant amable, un punt cursi (el contrast de personatges funciona perfectament) i amb un profund arrelament a una actitud patriarcal. El trajecte, però, té dos convidats més, que van seguint la història, la relaten, la qüestionen i l’amplien amb dues línies narratives que acabaran convergint. Primerament tenim una dona (Ester Cort) que tant exerceix de narradora del viatge, com intercala classes històriques sobre el Camp Joffre de Ribesaltes, un camp de concentració on van estar destinats centenars de jueus i de republicans, sobre el Judici de Nüremberg o sobre Alfred Nobel. Però, seguint el seu paper de professora/ conferenciant, aquesta dona també interromp la història per explicar el pensament d’un filòsof suec, un tal Henrik Thorsberg (o semblant), a través dels seus llibres publicats. Tornero volca en aquest personatge una sèrie de reflexions que entronquen amb el pensament de filòsofs contemporanis com Bauman o Snyder. Cort funciona tant com a Pepito Grillo, com l’alter ego de l’autora i com a contrapunt còmic de la història.

A l’altre extrem, l’extrem de tots, hi ha un home (David Vert, que defensa amb solvència el personatge més desagraït i maltractat de l’obra) que actua d’interruptor de la narració de la dona, sobretot en les lliçons històriques (el “no modifica la història” és un ocurrent gag amb el qual l’autora se’n riu d’ella mateixa i del seu perfil alliçonador), però al mateix temps va intercalant també els seus anuncis (cantant les virtuts del Jaguar) i mítings. De fet, igual que Agnetha (amb aquest nom coneixerem, al final del trajecte, a la dona) fa amb Thorsberg, l’home va ensenyant les cartes del seu personatge, un polític de dretes, d’aquests que proposen la selecció d’immigrants i el tancament de les fronteres. Vaja, un tipus bastant repulsiu. Quant es desveli la identitat d’Alfred (molt evident), aquest acabarà unint-se al viatge, fet que grinyola bastant.

Quan l’autora s’havia esmerçat en retratar aquest personatge com l’antagonista pervers, l’home sense moral, de cop i volta tracta de redimir-lo, a través de l’aproximació a Diana i al Halim (ai, aquesta abraçada final). I aquí, és quan comença la deriva i la traïció als propis postulats de l’autora. No hi hagut mitges tintes amb aquest personatge fins llavors, la seva definició, a pinzellades, a través de les seves interrupcions, era molt clara. No hi ha cap moment en que vacil·li, en que mostri algun dubte respecte al seu pensament. Així doncs, pot un fill de puta que fabrica explosius sentir un penediment real davant d’un immigrant que s’ha quedat sense família per culpa de les seves bombes? I viceversa? Jo no m’ho crec, almenys de la manera en que ho explica Tornero. Crec que el viatge de transformació, el ritual de pas que diu la pròpia autora, ha de ser única i exclusivament el de la Diana i el Halim, no el de l’Alfred. I després del tràgic desenllaç, el famós impacte que se’ns anava anunciant, aquest rep finalment el perdó. No s’ho mereix, no és versemblant. Al final, tan sols ens podem sentir representats pel cérvol del llac gelat. Un fill de puta menys que ens amarga la vida.