La delicadesa de Teresa Colom

Aquest dimecres 15 d’abril, a les 8 del vespre, l’escriptor Albert Vilaró presenta La senyoreta Keaton i altres bèsties al Centre cultural “Les Monges” de La Seu d’Urgell. Stéfano Cingolani ha llegit els últims contes de Teresa Colom, La senyoreta Keaton i altres bèsties, publicada per Editorial Empúries. A Núvol hem recollit les seves impressions.

Teresa Colom ha escrit uns contes sorprenents, plens de delicadesa i comprensió davant l’ocurrència de fets gairebé màgics, que qüestionen i ens obliguen a qüestionar els límits i el significat del concepte de normalitat i dels afectes.

Ha estat una gran i doble sorpresa. En primer lloc, perquè coneixia Teresa Colom com a poeta, i no com a narradora. I, tot i confessar (ja que estic segur que l’autora dels contes i dels poemes és la mateixa) que hi puc trobar correspondències entre versos i proses pel que fa a sensibilitat, o a l’atenció per situacions emotives aparentment quotidianes, però summament transcendents, res no em feia pensar que escriuria uns contes com aquests. I aquí rau la segona gran sorpresa, més enllà de les formes d’escriptura: els mateixos contes. Vaig començar a llegir-los i els he devorat, sense parar, i per escriure aquestes ratlles els he tornat a llegir, per assaborir-los bé. I no em serà fàcil parlar-ne sense esguerrar als lectors algunes de les coses sorprenents, narrativament parlant, que guarden i, al mateix temps, donar una mínima idea de com d’extraordinaris els he trobat. Ho intentaré.

El temps en què es desenvolupen les històries no queda clar, tot i que no sembla el d’avui; els espais tampoc no ho són, l’acció es desenvolupa en algun altre lloc, diferent del nostre, sense especificar. Tot plegat em recorda les meves novel·les angleses del XIX, i algunes del XX, però, molt possiblement, sóc jo que hi trobo tals semblances. Qualsevol altre hi trobarà els seus referents literaris preferits, sempre que no siguin novel·les d’avantguarda, sentimentals o best seller a l’americana. Aquesta impressió em ve, també, per la delicadesa en presentar els personatges i les situacions, per la riquesa de detalls i matisos, per les reflexions del mateix narrador, que de vegades semblen directament personals, i sempre representen el producte d’una introspecció, sobretot femenina i materna, gairebé atemporal.

Colom supera, d’alguna manera, l’aïllament dels contes, perquè a més d’un hi trobem referències a protagonistes d’altres, al mateix temps que cada narració està farcida d’altres històries més breus, creant així una dimensió més àmplia, un teixit d’esdeveniments excepcionals que elimina la inicial incredulitat per l’anormalitat dels fets. El centre de tots els contes, i de les històries més breus, són nens, nens molt especials; el seu creixement, i la reacció de la família i de l’ambient adult que els envolta. “Ara no podien veure la nena sinó a través dels ulls dels animals. No la veien ni massa gran ni massa desperta sinó, simplement, com algú especial” (p. 71).

“La nena gatejava i ells no gosaven dir en veu alta que els nadons de dies no gategen, perquè, com la resta de bèsties, coneixien els perills de ser diferent”. Són tot nens amb sensibilitats i característiques absolutament pròpies, que causen, en qui els envolta i en els lectors, percepcions diferents de la realitat, ocasió de trencaments positius de la norma, i que sempre deixen quelcom d’especial rere seu, una petja d’allò pertorbador que ha ocorregut en l’ambient i en les persones, un cop la norma ha estat restablerta. Ens trobem amb situacions farcides de quotidianitat, també davant de l’estrany, d’allò fora del normal, i que ens plantegen la normalitat del monstruós, sempre vista amb delicadesa comprensiva i empàtica, que ho fa acceptable als adults dels contes (i als lectors). “Era divertit escoltar-los, i a ells, que malgrat tot l’havien vist néixer feia uns mesos, els costava veure-la com algú davant de qui s’havien de comportar amb encarcarament. La nena se sentia còmoda entre ells, i a ells la nena no els feia sentir incòmodes” (p. 27).

Sempre inesperats en el seu desenvolupament narratiu, també un cop n’hem entès els mecanismes, aquests contes presenten el constant trencament dels límits entre l’humà i l’animal, plantejant el problema de com és la vida sent tan especial, fora del les normes. I, en el fons, la pregunta de: què és la normalitat? “A d’altres els feia sentir que, més enllà del dia a dia que coneixien, la vida podia prendre formes meravelloses” (p. 82).

No es pot dir que l’alegria sigui el to predominant de les narracions, tot i la presència de situacions iròniques o els esclats de somriures de tendresa, més aviat el to general és d’una melangia positiva, contemplativa i al mateix temps plena de vitalitat irrefrenable, amb “una expressió que tan aviat semblava de penediment com de perdó al món” (p. 50).