La dansa que provoca: Sun

12.07.2014

Nova visita de la companyia Hofesh Shechter a Barcelona amb una meravella incontestable. Violenta, contundent, forta, precisa i desbordant, condensa el millor i el pitjor de la condició humana. Un imprescindible per als qui busquen art i posicionament ètic.

SUN | Foto: ©Gabriele Zucca

Després dels sis mesos que va passar a l’antiga colònia belga, Joseph Conrad va escriure El cor de les tenebres (Heart of Darkness). Més enllà d’esdevenir un complet catàleg de l’horror, l’obra va marcar un punt d’inflexió en el pensament contemporani. Per molt llunyà geogràficament que fos l’Àfrica, no era possible continuar tancant els ulls. S’interpel·lava de manera directa i acusadora les potències europees de l’època. En una societat d’estricta moral domèstica, però de nul·la consciència d’humanitat, encara caldria escriure amb molta sang el segle XX perquè els drets humans (i dels pobles) fossin reconeguts.

El tema de la violència ha impregnat sempre l’obra del coreògraf israelià Hofesh Shechter. Establert a Londres, des d’on desplega seducció, compta amb l’estima incondicional del públic barceloní. I el suport decidit del Mercat de les Flors, a qui cal agrair l’aposta avançada per aquest jove i poc conegut ballarí. Political/Mother era fins ara la seva obra més destacada. En aquella ocasió abordava a dos nivells la qüestió: la de l’abandonament infantil (circumstància personal); com la idea de pàtria (referència al seu país d’origen). Els seus muntatges combinen sempre impacte visual i àmplia capacitat expressiva. Exigent, amb un esforç físic compromès, els ballarins són comunicadors d’una forta i única idea, allunyada d’una narrativa complexa. En l’origen de Sun, el deure categòric de pensar: interpel·lar, provocar, incomodar. Tot, per no oblidar.

El sentit circular de l’obra pren així sentit: què hem après des de què Conrad va escriure aquelles pàgines de la infàmia? I sense entrar, potser per prudència, potser senzillament perquè sap que no li perdonarien, les imatges de la coreografia són plenament actuals només que penséssim en les notícies del dia. El vestuari d’època accentua la llunyania temporal: però la música ensordidora, rítmica i furiosa composada pel mateix Shechter ens retorna a la incòmode veritat: és aquí i ara, que a uns quilòmetres d’aquesta plàcida nit d’estiu s’està escrivint de nou aquell relat de la barbàrie.

Malgrat aquest fil de continuïtat, tant amb l’obra coreogràfica de Shechter, com amb aquell compromís ètic, Sun està farcit de novetats. La més destacada: un sentit de l’humor poc conegut fins ara. És com si la pressió a què ha estat sotmès des de que se l’ha convertit en l’estrella més fulgurant de la dansa contemporània actual, hagi tingut per resposta una més i millor innocència. Lluny d’aprofundir en aspectes formals i de contingut, abstret per poques però contundents línies de dibuix dramàtic i coreogràfic, aposta per reforçar-se en una sola idea, prou forta i distintiva com perquè el seu treball sigui reconegut amb segell propi. No en el sentit de resultar nou allò que explica, sinó pel seu caràcter universal. La violència, al capdavall, és substantiva de la condició humana i no pas una conseqüència d’actes erronis. Pura banalitat, ens advertirà després de la segona guerra mundial la filòsofa Hannah Arendt.

La veu en off en català del mateix Shechter; una broma que no explicarem aquí però que tots aquells que hàgiu vist altres espectacles de la companyia entendreu de seguida pel que fa a com s’acaben les seves obres (aquells seus dos minuts finals que sempre he dit que paguen per tot un esforç); i determinats jocs amb els espectadors, a través de les llums, com del propi text, allunyen Sun d’alguns dels principals problemes en què hauria pogut caure: fer-nos sentir responsables de coses que se sap prou bé que no són al nostre abast de resoldre; o caure en una certa demagògia, cosa que hagués invalidat d’arrel tot l’espectacle. Sun és pura innocència i per demostrar-ho gaudeix rient de la seva pròpia posició d’autoritat. Una rebequeria infantil, una decidida i nostàlgica síndrome de Peter Pan en què Hofesh Shechter ha decidit instal·lar-se amb la seva companyia de dansa.

La música Die Walküre de Wagner queia sobre els boscos, en forma de napalm, en la versió lliure que va fer Francis Ford Coppola del llibre de Conrad: Apocalypse Now. Va desplaçar llavors la història a la guerra de Vietnam, protagonitzada per la nova potència emergent de l’època: els Estats Units d’Amèrica. En el muntatge de Hofesh Shechter, de nou Wagner, amb un breu fragment de Tannhäuser. Pel mig, malgrat el temps transcorregut, aquest gran silenci. Lluny: Israel i Palestina. Nosaltres aquí: escrivint i gaudint de l’abstracció. No em direu que tot plegat no sembla una estranya broma infantil.