La dansa com a mitjà de comunicació i reflexió a la Biennale de Venècia

La temàtica d’enguany s’ha basat en el moment del Big Bang com a explosió d’energia que s’expandeix i que necessita d’una força cinètica o pulsió que la modela, l’explora i la re-crea contínuament.

First Chapter, el festival de dansa contemporània de la 57ena edició de la Biennale de Venècia curat per la directora Marie Chouinard, es va acabar el passat dissabte 1 de juliol. Azucena Moya ens ha enviat aquesta crònica.

La temàtica d’enguany s’ha basat en el moment del Big Bang com a explosió d’energia que s’expandeix i que necessita d’una força cinètica o pulsió que la modela, l’explora i la re-crea contínuament. La dansa és entesa com un joc d’exploració i de recerca, d’experimentació del propi cos, de noves organitzacions i estructures, de re-invenció d’un moviment ancestral que portem de manera natural i que, segons la directora, tot artista intenta retrobar.

La varietat d’espectacles de dansa i performances juntament amb el cinema documental, les taules rodones i xerrades amb els autors, ha fet que la combinació del festival fos un mosaic de moviment, comunicació i reflexió. L’element d’unió entre les propostes presentades al First Chapter ha sigut la inclusió del públic en l’espectacle.

 

Dansa viva

Moltes vegades anar a veure un espectacle de dansa significa reprimir les ganes de moure el propi cos, el qual està assegut a la butaca del teatre observant allò que passa davant seu mentre els peus es belluguen secretament.

Però en aquest cas, i com sovint passa als espectacles al carrer, les propostes escèniques han tingut en consideració els cossos dels assistents, emfatitzant l’espai com un lloc de trobada entre la dansa de qui balla i qui la rep. Fos quina fos la proposta escènica i de moviment, hi ha hagut en tot moment un èmfasi especial en com i des d’on es posiciona a l’espectador respecte al ballarí i a l’espai.

Resulta sorprenentment seductor quan, per fi, aquell qui està a l’escenari ja no t’ignora. Hi ha una persona de cos present que també observa i sent en un moment que esdevé compartit. Aquell intèrpret està tenint una experiència que és explícitament compartida amb l’espectador-participant.

Un clar exemple sobre com es trenca amb la quarta paret és la performance que va fer Dana Michel a l’espai Campo Sant’Agnese. Al centre de la plaça: un quadrat en blanc rodejat per aquells que esperen atents l’aparició de l’artista. Michel rodola pel terra fins a una cantonada de la plaça, des d’on s’aixeca amb moviments descompassats, bruscos, com si estigués èbria. La performance fa que els espectadors hagin de desplaçar-se, de la rotllana que havien format al voltant de l’escenari –buit–, cap a l’altre extrem, per tal d’observar el que està passant. Finalment, el recorregut de l’artista acaba a on havia començat: a la porta de l’ambaixada Suïssa, arrastrant-se pel terra, coberta amb la jaqueta de cuir i les malles color crema. Envoltada per una munió de cossos curiosos que es concentren en un punt, s’enlairen i s’ajupen per veure allò que està passant.

La companyia de Marie Chouinard va proporcionar uns dels moments més bonics i sentits del festival. A la peça Museum V2 els ballarins i ballarines es proclamen missatgers: “Estic aquí avui per tu. Explica’m un desig o una confessió íntima i personal que vulguis enviar a les estrelles”. Amb un to i una estètica que rasca el new age, els intèrprets realitzen una dansa improvisada amb les experiències que el públic els explica a cau d’orella. Els ballarins i ballarines, un total de 10, s’abracen i conversen amb aquelles persones que volen aixecar-se i compartir alguna vivència amb ells. És un contacte inusual, fa que la dansa sigui meravellosament íntima i sentida. Una dansa feta per a una persona en un moment concret, sobre una experiència vital. És per això que arriba d’una manera molt honesta i directa a la resta del públic, el qual no sap quin és el motor d’aquell moviment que inicia l’intèrpret.

Dansa experimental

Als espais de pagament, el Teatro alle Tese, Teatro Piccolo Arsenale i Tese dei Soppalchi, les peces van ser igualment provocadores i experimentals. Tot i que es duien a terme dins d’un marc convencional, en el qual hi ha un públic i un espai escènic determinat.

Chroma, la peça de l’artista italià Alessandro Sciarroni, que va ser primícia a Itàlia el passat dissabte, explora el viatge físic i psico-emocional del cos a través del concepte “turning” el qual engloba dues idees: la repetició i la transformació. L’acte de girar sobre un mateix eix -en aquest cas el cos- representa un cicle de vida i de transformació. L’artista prenent com a inspiració la migració dels animals, utilitza el gir per explorar la relació de l’espai, el so i el moviment amb l’espectador.

A través d’una rotació sistemàtica i hipnòtica, l’espectador es troba amb un cos que canvia la qualitat de la seva matèria segons la velocitat i la posició de les extremitats. Aquestes creen una il·lusió òptica i es mouen independents dins del mateix gir que continua la línia del cos.

La proposta escènica d’Ann Van den Broek, de naturalesa molt diferent a l’anterior, segueix amb la voluntat de Sciarroni d’experimentar amb la visió i la manera de mirar que té l’espectador sobre el cos i la dansa durant l’espectacle. A través d’una posada en escena completament a les fosques, Van den Broek juga amb la llum d’una llanterna i el focus d’una càmera per deixar mirar a l’espectador els esquinços de coreografia que presenta entre plors, riures tètrics, reflexions sobre el color negre, veus en off, crits i imatges de vídeo a temps real. The Black Piece explora la dansa en relació amb el vídeo i l’espai sonor, que en certes ocasions és pertorbador i suggerent alhora. L’artista ens convida a esmunyir-nos en la foscor de l’ésser humà, el negre simbòlic, aquells llocs als quals ens costa dirigir la mirada.

Per altra banda Lisbeth Gruwez amb la peça It’s going to get worse and worse and worse, my friend també explora les possibilitats d’un ambient sonor i una il·luminació tènue però d’una manera menys personal. Gruwez es dirigeix a la societat, examina els discursos dels grans polítics i com aquests han mogut a les persones cap a tendències violentes. Els sons distorsionats, la música i la veu tallada amb interferències, han estat dissenyats per Marteen Van Cauwenberghe. Gruwez amb la presència del seu cos, expressament caracteritzat per crear una il·lusió òptica de grandesa i altura, ens transmet a través de llenguatge corporal i dels gestos, la violència de la retòrica política. “I wanted to dance the violence” ens diu la coreògrafa i ballarina. Volia mostrar com el discurs polític afecta de manera visceral i emocional a les masses, com ens oprimeix i ens atrapa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació