‘La corda’: el govern de l’absurd

21.06.2019

Són dos quarts de nou del vespre d’un dijous. Una trentena de persones ens trobem a la Sala Atrium del carrer Consell de Cent. A l’entrada hi ha una taula parada amb copes i ampolles de vi encara tancades. Després de les abraçades i salutacions de rigor, entrem a la sala. Comença la funció. Al primer acte s’hi representa Els joves ocells, ballet de Joan Brossa, diu el programa. Llum verda, llum blava, després blanca més tènue, i l’escenari buit. S’escolten riures nerviosos, aquells que de vegades provoca el desconcert. S’encenen els llums de sala. Sortim, i a la taula d’abans ara hi trobem preparat un piscolabis amb vi, que tenim poca estona per tastar fins que sonen els tres timbres que avisen que cal entrar altra vegada. Fi del primer acte de La corda, “espectacle gastropoètic”, que serà a la Sala Atrium fins al 30 de juny.

‘La corda’ | foto: Víctor Schietti

La corda és una idea d’Albert Mestres, interpretada per Eva Ortega, Jordi Font i Toni Mas, d’un eclecticisme difícil de definir. Es tracta d’una fusió entre la poesia escenificada, la performance, l’esdeveniment social i la gastronomia. S’emmarca en el projecte d’investigació Poesia Escènica de la companyia La Decimonònica, que neix amb la voluntat de “trobar la manera de traslladar els elements de la poesia a sobre l’escenari, però utilitzant els recursos propis del llenguatge escènic” i pren com a referent l’obra de Joan Brossa i Joan Cavallé. Per altra banda, aquesta iniciativa reivindica el teatre com a espai de trobada social.

Els onze actes que formen l’espectacle funcionen com petits gags independents, de vegades tan estranys com el primer que he explicat o el sisè, en el qual abans d’entrar a la sala se’ns va avisar que estàvem a punt de veure un “document molt especial, l’única pel·lícula que va fer Joan Brossa” per deixar-nos asseguts a la sala a fosques durant cinc minuts que es van fer eterns mentre els tècnics de so feien veure haver perdut el pendrive. D’altres, però, són més propers al teatre convencional, com M d’Albert Mestres, on un home disfressat a l’estil Hamlet necessita constantment que l’apuntador l’ajudi a recordar el guió que recita, que no està format per res més que frases fetes de l’estil “qui la fa la paga” o “mort el gos, morta la ràbia”. Tot i això, tenen en comú el fet de representar una idea o imatge i no pas a una narració, fet que segueix més la lògica de la poesia que la del teatre. Entre cadascun dels actes, es convida al públic a sortir de la sala per socialitzar, reflexionar sobre el que acaba de veure i “netejar” la ment per veure la següent escena. Aquests entreactes, però, formen part de l’espectacle, tant pel seu component social, com per les petites picades d’ull que hi trobem en forma d’elements que van apareixent a les escenes.

Vestíbul de la Sala Atrium durant ‘La corda’ | foto: Diana Boier

No val la pena que expliqui en què consisteix cadascun dels onze actes que formen l’espectacle. El que és més rellevant és l’emoció que provoca la seva estructura. Els primers tres o quatre actes es viuen des del desconcert, fins i tot la malfiança, “ja toca sortir una altra vegada?”. Però encara que ens vulguem convèncer del contrari, som animals de costum. Un cop un s’adequa a l’esquema escena-llums-sortir-timbre-escena, s’entra en una mena de microcosmos particular, en el qual l’estranyesa es torna familiar. Tot és estrambòtic però res ja no és sorprenent perquè s’espera qualsevol cosa. Aquest govern de l’estrany (amb ajuda del vi) també crea una unió progressiva entre el públic, que al final de l’espectacle ja deixava anar comentaris de punta a punta de la sala amb tota normalitat. La barrera espectadors-actors també es va trencant progressivament, intensificant el joc de miralls: a l’entreacte 8 de cop em vaig fixar que qui em reomplia la copa de vi era l’Eva Ortega. Aquest esfondrament de la quarta paret arriba al seu punt àlgid a l’últim acte: Pluja de Joan Cavallé. Sigueu literals per imaginar què s’hi troba.

La corda, doncs, és art d’acció: és més quelcom per viure que no per veure. Això no vol dir que les escenes no funcionin per si mateixes. Hi ha moments de molta comicitat i altres d’alta càrrega dramàtica: a L (Albert Mestres), per exemple, assistim a un suïcidi sangonós. Però, al meu parer, és el menys important. És el concepte teatral en la seva totalitat, el que tothom es va emportar a casa, així com la perplexitat davant la facilitat amb què ens van fer entrar en l’absurd sense que tinguéssim cap oportunitat de triar.