La commoció de la vida

24.06.2018

Paradís i afores. Després de llegir un bon llibre, per força sempre ens en queda alguna cosa dins. Alguna cosa positiva, no cal dir-ho. El darrer que ha publicat el filòsof Josep Maria Esquirol es titula La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana (Quaderns Crema/Acantilado), i aprofundeix la filosofia de la proximitat, que l’autor començava a esbossar en El respirar dels dies i que, d’una manera tan reeixida, explorava en La resistència íntima, una obra que ha merescut el reconeixement de tota mena de lectors i alguns premis ben significatius.

Josep M. Esquirol | © Ariana Nalda

Després de llegir un bon llibre és com si la teva mirada hagués baixat algun grau en la miopia que l’entelava. En començar aquest, el llegidor es trobarà amb una frase demolidora: “No ens han expulsat de cap paradís”. Esquirol sosté que la idea de paradís ha fet molt de mal, perquè “sempre n’hem estat fora”. (Com de tranquil·litzadora és, oi, aquesta idea del paradís! Ens lamentem de les nostres dificultats d’adults, del dolor que va creixent a mesura que ens fem grans —hipoteques de tota llei, amargues desamors, desavinences profundes amb algú que havíem respectat, malalties inesperades, mort imprevista o llargament covada…—, i llavors recorrem a aquest somieig del paradís, l’estat ideal de la vida, que acostuma a coincidir amb el record magnificat de la infància i la noiesa, quan tot era lleuger i la consciència no tenia gust de fruita àcida…) “Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més”.

Als afores fa bonança. No pas perquè el clima hi sigui sempre temperat, sinó perquè és l’únic temps concebible que ens és donat —el temps meteorològic (que hem convingut a dir-ne, erròniament, com la ciència que l’estudia: la meteorologia) i el temps cronològic, i moral, de la nostra espècie—. Si entenem que l’existència humana creix als afores, no pas en cap centre il·lusori del qual ens han foragitat, aleshores començarem a acceptar, a entendre, de què és feta la nostra condició.

Intempèrie. Resistència i empara són dos altres conceptes majors en aquest corpus filosòfic, que l’autor ja va descriure molt bé en el llibre anterior. En la intempèrie d’aquests afores, tots dos conceptes ens seran necessaris. El primer, per afrontar el traüt ambiental, per intentar filtrar el soroll general: per forjar un pensament distintiu, en definitiva, una personalitat que no respongui als patrons homologables, sinó a una presa de posició íntima, conscient. Aquest esforç de resistència comporta, cada dia, una infinitat de petites decisions que ens han de permetre no deixar-nos endur pel corrent. Voldria apuntar-ne només una, que potser semblarà menor: mirar d’enraonar sense recórrer als tòpics que imposen els mitjans de comunicació, sense fer ús d’una adjectivació deslluïda o d’uns referents fats, sense mica de substància. Des de fa unes quantes setmanes s’ha imposat, en els mitjans, l’expressió obrir una finestra d’oportunitats. Podeu comptar que, en els pròxims mesos, aquesta manera de dir inundarà, encara més que no ho fa ara, pantalles i papers, perquè a la gent ja li va bé parlar com un lloro de repetició, sense haver-se d’escarrassar a trobar una manera pròpia, no adotzenada, d’enraonar. Al comú dels mortals, en això de la llengua, els és molt més còmode reproduir que no pas produir.

Per altra banda, l’empara ens cal perquè, a pesar que naixem i morim sols, només en la relació amb els altres adquireix ple sentit la nostra naturalesa.

Replec del sentir. En la intempèrie, la llum no resulta mai crua, no encega, sinó que més aviat se’ns apareix amb forma de claror (és un parlar meu: ¿forma, la llum?). Claror que ens permet de veure-hi i de veure les coses amb claredat, amb nitidesa. I llavors ens fem conscients del que anem vivint, sentint, pensant. Esquirol desconfia d’alguns substantius d’ús habitual: consciència, posem per cas. S’estima més fer servir l’expressió ser conscient de. I encunya el concepte de replec del sentir, que és un dels molts encerts de l’obra: “El replec o la línia doble de sentir no es tradueix en més agudesa sensitiva, sinó en més vulnerabilitat i més capacitat de rebre i de ser ferit”. Algú podria exclamar: “Malhaja aquest replec, aquesta sensibilitat més alta per a ser ferits”. Ens n’hem de congratular, però, perquè aquesta és la vertadera fesomia del nostre rostre de persona, la màscara última. La cara, alhora, del dolor i de la joia.

En aquest punt, el pensador de Sant Joan de Mediona matisa l’expressió intel·ligència sentent, que va encunyar Xavier Zubiri, i la deixa en sentir intel·ligent. Esquirol és un home molt sensible a la llengua. Més ben dit: molt sensible al llenguatge, en general, i a la llengua catalana, en particular. Aquí la transformació és fonda: en un sintagma nominal, el nucli és el nom, esclar, no pas l’adjectiu… El sentir d’Esquirol, doncs, no és complementari, com en el cas del filòsof basc, sinó nuclear. És el nom. O, mes ben dit, és la forma nominal del verb: l’infinitiu.

Commoció de la vida. “La claredat és la cortesia del filòsof”, va escriure Ortega y Gasset. Potser ho va dir per la gran quantitat de pensadors —d’escriptors de pensament, en suma— que, per impotència o per una opció ben deliberada, han passat a la història com a il·lustres descortesos: abstrusos, recargolats. Ortega escrivia amb estil (no sé si, de vegades, amb massa estil i tot: algunes proses d’El espectador, per exemple, em semblen excessivament alambinades).

Esquirol és molt cortès: a banda voler ser clar, escriu molt bé. Jo xalo de valent amb les seves obres: amb el ritme de la seva prosa, puntuada d’una manera sempre raonable; amb la qualitat lírica dels seus exemples; amb el seu fecund recurs a l’etimologia: com revela, l’idioma, la manera de ser dels que el fan servir! (i un determinat estat de coses històric, i una específica condició de ser influïda pel clima o per la geografia!) Jo no soc un lector gaire rigorós de filosofia. Però els llibres d’aquest autor, paisà i amic, se sostenen, també, per la seva qualitat literària: són ben escrits (són, no pas estan: que la qualitat de l’escriptura té molt d’essencial, i no de variable).

Josep M. Esquirol a Barcelona | © Ariana Nalda

I així, avançant en la lectura, hem arribat a aquest bell concepte de la commoció de la vida amb què he titulat el meu paper: ¿com, si no, podríem imaginar aquest prodigi inaudit? Una mica més enllà, l’autor defensa que seria més lògic referir-nos al misteri de la vida que no al de la mort. De seguida, reflexiona sobre el desig, de naturalesa podríem dir-ne inguarible: “El desig té a veure amb allò que no se satisfarà mai del tot (sexualitat, reconeixement, estimació, saber…)”. Vinyoli ho va formular molt bé en una breu poesia del seu Llibre d’amic: “Vares venir fins on jo dormia / i em vas despertar / i em vas convidar a tenir set: / una gran set per a la qual / et vas fer copa on jo la pogués beure”. És fascinant que l’objecte del nostre desig sigui una copa que, en lloc d’assaciar el nostre desig, ens en crea molt més! I és igualment fascinant que l’Amat, que ens ha despertat —que, doncs, ens ha fet conscients de: de la nostra condició més peremptòria de persones, d’éssers que desitgen—, ens convidi a beure desig, no pas a calmar-lo.

L’arbre. En els seus llibres, Esquirol sovint examina determinats símbols de la nostra tradició, recrea alguns passatges de llibres cèlebres. En aquest, ens proporciona una suggeridora aproximació al símbol de l’arbre, que tanta filosofia i tanta literatura ens ha donat. L’arbre de la vida, l’arbre del bé i del mal. Esquirol va registrant el seu pensament amb una mirada mèdica que defuig la mirada patològica que sembla, en efecte, un mal endèmic dels nostres dies. En la presentació que vaig fer de l’obra a Cal Llibreter, vaig voler exemplificar aquesta antiquíssima generació literària i filosòfica relacionada amb els arbres amb el poema “Desolació”, de Joan Alcover, i “A un olmo seco”, d’Antonio Machado. L’home com un arbre al qual s’han arrencat branques senceres; el cor cansat de l’home que espera, com veu que passa amb l’arbre ressec, moribund, “otro milagro de la primavera”. La filosofia esquiroliana també es mostra cada vegada més afecta a la fonda poesia.

Quant a la recreació d’una pàgina filosòfica, la del Zaratustra nietzschià. Esquirol du més enllà el diàleg entre Zaratustra i Sant Francesc (el pobre mendicant), i és una autèntica delícia. Quins dos solitaris més diferents! En un presumpte paradís —ens havia dit abans— no hi hauria vaques, perquè la producció de llet no hi tindria cap sentit. Per sort ens ha tocat de viure als afores. Als afores, també s’hi sent, i de vegades de manera molt persistent i esmolada, el dolor. Allà és fàcil afigurar-s’hi la vaca cega maragalliana, que “aixeca / al cel, enorme, l’embanyada testa / amb un gran gesto tràgic” i que, tot seguit, “parpelleja / damunt les mortes nines i se’n torna / orfe de llum sota del sol que crema”.

Josep Maria Esquirol està construint un edifici filosòfic admirable. Nosaltres tenim el goig d’anar-lo descobrint amb cada nou títol.