La Comèdia humana olotina

24.06.2018

A falta de vins d’una imaginable DO Olotina, més preparada per presumir d’embotits i ratafia, Edgar Illas ha escrit un recull de contes que podria portar aquest segell a la seva coberta amb tot l’orgull xovinista de representar l’esprit dels habitants de la capital de la Garrotxa com un vi de l’Empordà ho fa dels seus cellers. Impregnats de melangia renegaire, ironia fatalista i astracanades menys exagerades que factibles, les 25 històries de Treure’s la feina de sobre (Edicions Sidillà) són una col·lecció d’escenes realistes olotinament sublimades amb el llenguatge que gasten els seus protagonistes. Aquest dijous 5 de juliol a les 19h es presenta a la llibreria La Impossible amb la presència de l’autor i de Joan Todó.

Edgar Illas

Precisament parlant de la coberta del llibre, és important fer atenció a la il·lustració de Montse Mayol que l’acompanya, en la qual apareix un home d’expressió enyoradissa i aires depressius amb la pell de colors fauvistes, assegut davant d’una cervesa amb un posat d’inapetència que gairebé és abatiment. Detall remarcable (i paradoxa relativa): la cervesa és plena, i l’home fauvista se la mira amb la indolència típica d’aquell a qui es poden atribuir rutines familiars i laborals exasperants, insatisfaccions cròniques o llargues hores de solitud pal·liades amb plaers efímers i combinades amb petits fracassos quotidians. Treure’s la feina de sobre és tot això. Amb la DO Olotina.

El primer conte descriu metafòricament l’estat en què es troben la majoria de personatges del recull, i ho fa a través dels dards del bar d’en Míliu, que han perdut una ala o que tenen la punxa guerxa, però que encara funcionen. El fil conductor del conjunt és la sordidesa arrelada a un espai urbà que s’obre a l’entorn paisatgístic que circumda les valls d’Olot, on s’alternen masies, fàbriques i muntanyes. Una sordidesa pròpia d’un rerepaís (millor, d’un inframón) mig idíl·lic, mig ruïnós. Els seus protagonistes són espècies en perill d’extinció, i per això hom (garrotxí no olotí) també llegeix Treure’s la feina de sobre com un homenatge a l’indigenisme atàvic dels individus de la seva ciutat.

Què té de meritori, el llibre d’Illas, genuïnitat olotina a banda? En primer lloc, la versemblança, que es va fent sòlida pàgina rere pàgina gràcies a l’acurada imperfecció dels diàlegs i a les situacions que descriu. En segon lloc, el ganxo literari de les narracions, escrites a cops d’enginy i d’un lèxic planer però no gastat, que intenta trobar l’equilibri tan difícil entre l’espontaneïtat original de l’oralitat i la rigidesa de la normativa escrita. Se’n surt. En aquest aspecte, els contes s’assemblen als textos d’Això no és Amèrica de Jordi Puntí, que a diferència de Treure’s la feina de sobre no tenen aquesta voluntat xovinista tan determinant. Naturalment, faig servir la paraula xovinista amb tot l’orgull apologètic que em pertoca. El tercer element que singularitza positivament el llibre és el seu coragre fonamental, que beu de les fonts planianes de l’escepticisme, del costumisme que neda entre tòpics però no s’hi ofega i de la seva necessària ambientació més o menys familiar a desgrat d’ella mateixa.

Podria ser una destil·lació de La Comèdia humana de Balzac: menys recreació descriptiva, menys transcendència reflexiva omniscient i molta menys extensió. Hi ha, també, un gamberrisme picant, volcànic, que contràriament al desencís dels protagonistes transmet una agradable efervescència atmosfèrica al lector. Brio  narrativament ponderat. El millor de tot és que no hi ha pretensió intel·lectualitzant al darrere, una circumstància que, quan es dona, acostuma a deslluir exercicis literaris d’aquest estil.

Treure’s la feina de sobre té alguna ressonància macabra, com la confessió de Pere Puig, narrada per ell mateix, després de matar Joan i Àngel Tubert a trets d’escopeta (un cas real), que dona vida a un dels contes. En trobem de més amables i prosaics a l’interior d’un bar enmig d’una discussió o a la recepció caòtica d’un establiment, al mig del carrer en un edifici on hi ha un gat en perill o en un puticlub amb una dona de l’est que ho recorda tot, entre el Gra de Fajol i el Bastiments o en una llar familiar normal i corrent. Illas aprofita la consistència de l’anècdota que flota en les aigües estancades de la rutina, on la grisor arriba a seduir-nos literàriament amb els seus matisos metàl·lics, lluents, indeterminats, sense metafísica, amb l’Emili que és en Míliu i que güita les imperfeccions dels seus dards sense fer-ne més cas del que toca.

Etiquetes: