La Cobla de l’ESMUC i les estrenes viscudes de Jordi León

15.06.2016

Hi ha no sé què d’emotiu i nostàlgic en un concert de final de curs, una nostàlgia que encara no s’ha desenvolupat però que ja s’apunta en un somriure, en un “ja ens veurem”, en un gest d’una tristor acceptada i potser fins i tot estimulada com a antídot del comiat.

Fotografia: Carlos Gracia

Fotografia: Carlos Gracia

Un grapat de molt bons músics, tot i que encara alumnes de l’ESMUC, ens van fer gaudir el vespre del dimarts 14 de juny a l’Auditori de Sant Martí de Provençals (Barcelona), i no tinc cap mena de dubte de que ells mateixos van gaudir plenament del concert. El concert va ser programat, a més, com una recopilació emotiva de les estrenes viscudes pel director de la Cobla de l’ESMUC, en Jordi León, obres i estrenes que ell mateix es va encarregar de presentar corresponents a 50 anys seus d’experiències al voltant de la cobla.

Jordi León va ser, i ho és encara perquè això no es perd, un bon flabiolaire, que són un tipus molt especial d’instrumentistes, els que d’una cosa petita en fan un món d’il·lusions i de bellesa musical, el flabiol i el tamborí que defineixen una part de l’essència de la cobla, inseparable, com la tenora i el tible. I, encara que sigui avançar-me al final del concert, potser és ara el moment de dir que en Jordi León ens va permetre gaudir de la seva bona tècnica amb tots dos instruments, en una propina molt especial, no només per la seva interpretació, sinó per constituir una rara avis en el món de la cobla: una peça per a dos flabiolaires. L’altre va ser el jove de Perpignan Lluc Vizantini, un molt talentós instrumentista que va demostrar al llarg del concert una gran preparació i musicalitat, i va collir molts aplaudiments. Aquesta peça per a dos flabiols, fora de programa, va ser «La patinadora», de Pere Rigau (1868-1909), una obra que ahir va sonar en part com l’original del segle XIX i en part, la segona, arranjada per Jordi León el 1986 d’una manera més actual. Una diferència subtil si es vol, però molt bona des de la perspectiva dels nostres temps musicals.

Jordi León s’emociona parlant del mestre Manuel Oltra, de qui fa no gaire vam començar a plorar el traspàs, i ens emociona als que tenim molt present al músic valencià, o quan acomiadà León la peça «Rondino» llençant un petó al cel. Aquesta era l’estrena d’ahir, una obra composta el 1992 pel mestre Oltra i que fins ahir no havia sonat en un concert públic. I a mi em va semblar molt maca, com tota la producció del mestre Oltra, sempre impecable i fresca.

Una de les obres del programa de dimarts, la sardana «Esclatant», va ser estrenada precisament pel director de la cobla, flabiolaire aquell dia del 1985, el 12 de juliol, amb el mestre Oltra a la direcció de la desapareguda Cobla Municipal Ciutat de Barcelona. I és per aquestes coses que el concert de ahir portava com a subtítol el d’«Estrenes viscudes», un subtítol que no apareix enlloc al programa de mà, però que el mestre León ens va explicar només començar la seva presentació del concert. Van ser estrenes del mestre León com a espectador o com a director o com a intèrpret, totes i cadascuna de les peces les va viure el dia de la seva estrena.

Fotografia: Carlos Gracia

Fotografia: Carlos Gracia

Una molt especial en un altre sentit és l’anomenada «Imatges», una Suite per a cobla del mestre Rafael Ferrer (1911-1988), opus pòstuma estrenada el 7 de gener de 1996 a l’Ateneu de Sant Celoni per la Cobla Sant Jordi. Explicà León que el mestre Ferrer havia pensat presentar-la a un concurs quan la va compondre el 1984, però, davant del comentari d’un conegut sobre l’oportunitat de presentar-se a concurs amb 73 anys, la va guardar a un calaix i allà es va quedar molts anys, fins que la viuda la va lliurar al mestre León, que la va fer estrenar el 1996. I creieu-me, paga molt la pena escoltar-la!

Bé, i així tot desordenat una mica, que no segueixo cap fil perquè em deixo portar per les emocions, arribo al punt de parlar de la Cobla de l’ESMUC, des d’un punt de vista de cronista. Si jo fos un membre del jurat per descomptat que els hauria aprovat a tots, amb molt bona nota, i al conjunt també. Vaig gaudir d’una excel·lent integració de les individualitats, inevitables en estudiants (no oblidem que no es tracta d’un conjunt permanent), que em va semblar per moments molt professional. Van destacar el primer tenora, Quim Riexach, amb un paper clarament protagonista en certes parts de les peces de la primera part del programa, el flabiolaire Lluc Vizantini, i pel meu gust el contrabaixista Ignacio Esteban, sobretot en la composició del mestre Salvador Brotons –present a la sala i que ens presentar la seva peça a requeriments del mestre León– anomenada «El Llobregat» (composició del 2004), una obra que segons el seu compositor “és descriptiva com ara «El Moldau» de la suite «La meva pàtria» de Bedřich Smetana, però no tant descriptiva”. Aquesta obra no és gens fàcil per a una cobla primerenca com la dels estudiants, és una obra simfònica per a cobla, amb els instruments despullats del suport rítmic de les peces habituals per a cobla, amb melodies que s’entrecreuen produint breus dissonàncies que cal saber tocar, i amb enginy en forma d’una successió de vuit notes que van passant d’instrument en instrument i que són com les onades del riu: han de tenir continuïtat i contigüitat, però també han de ser transparents.

Un fet a afegir, interessant pels coneixedors de la cobla: la formació d’ahir comptava amb tres trompetes, un fet no gens habitual en aquest tipus de formació, i van tocar partitures pensades per a una formació d’aquest tipus, obres que no es poden tocar només amb dues trompetes. Un bon detall, que suposa un valor afegit al concert.

Com que em sabria greu no parlar de tots els intèrprets, perquè tots mereixen aparèixer en aquestes línies, vet aquí la llista al complet: Flabiol: Lluc Vizanti. Tible: Marc Codina, Antoni Martínez. Tenora: Josep Secanell, Quim Reixach. Trompeta: Elena Banyuls, Guillem Cardona, Sergi Marquillas. Trombó: Guillem Lluís. Fiscorn: Pere Montserrat, Martí Villegas. Contrabaix: Ignacio Esteban. Percussió: Javier Andrés, Guillem Ruiz.

Familiars, músics professionals, professorat de l’ESMUC, el seu director, en Josep Borràs, i els espectadors en general vam gaudir de valent del concert, i si hagués durat més encara més hauríem gaudit.

Etiquetes: