Jordi Jané-Lligé: la clarividència del dolor

Jordi Jané-Lligé no és un poeta de capelleta, ni tampoc de claustre jocfloralesc. Ha publicat cinc poemaris, fins ara tots a l’editorial emboscall. Aquesta setmana s’ha presentat el seu últim recull, una col·lecció de poesia en prosa, al restaurant Romero de Barcelona. Jordi Jané-Lligé converteix en mite literari un estret carrer de Barcelona, el carrer Copons, un passatge curt i tenebrós, un dels carrers més curts de Barcelona, que forma part de l’envitricollada teranyina de carrers que queden entre la Via Laietana i el Portal de l’Àngel. Aquí el carrer Copons es converteix en Copons Street. Un carrer que, si sortís a les guies de Lonely Planet, es diria exactament així. La traducció del nomenclàtor forma part d’una estratègia d’estilització del material humà que pobla aquest carreró. Així com Josep Pla va escriure el Carrer Estret, Jané-Lligé ha escrit el Copons Street. Jordi Jané-Lligé coneix aquest carrer perquè hi viu, i ens presenta un mostrari curiós de personatges, entre sòrdids i filtrats per una fantasia entomològica. Destaca entre tots ells, La Mosca, “un personatge entranyable i commovedor, una malabarista del temps, una equilibrista de les passions”, com molt bé va descriure’l Emília Olivé durant la presentació del llibre.

Del jardí botànic i altres balades és un llibre vessat enfora. El poeta no està interessat a pouar imatges del seu món interior sinó més aviat a descriure tot allò que veu a fora, com si fos “veritat televisada”. Sigui en relatar-nos viatges a llocs remots, sigui en literaturitzar el túnel del carrer Copons, el poeta aspira a conquerir aquell grau de realitat irrevocable de la veritat televisada, que és aquella veritat que es constitueix com a esdeveniment pel simple fet d’haver-se manifestat en una pantalla de televisió. Una manifestació sempre sospitosa però poderosa. La poesia aspira a tenir aquest do miraculós de donar naturalesa de realitat a allò que descriu. En poesia les coses succeeixen pel simple fet d’haver estat descrites: són un esdeveniment. Sigui com sigui, la prosa poètica de Jané-Lligé defuig la metàfora i abraça el concepte. Aquesta connexió amb el llenguatge abstracte no deu ser del tot aliena a la devoció de l’autor per la literatura germànica, que sempre ha sabut integrar tan bé el pensament amb la poesia. Jané-Lligé és traductor literari, ha traduït la sempre difícil Elfriede Jelinek, i també obres de Gerhard Meier, Andrea Maria Shenkel o Sasa Stanisic, entre d’altres. Plasticitat i abstracció són els dos pols de la seva poesia.

Al final, per més que el poeta defugi el seu món interior per concentrar-se a caçar paneroles pel carrer, tard o d’hora aflora aquell dolor que, amb la seva visceralitat, ens fa clarividents. El dolor segresta el cos i en fa un nus de clarividència. Un nus que relliga mirada i pensament, plàstica i abstracció. El dolor depura la mirada i essencialitza el pensament. Queden poques sortides de consol: “el moment a-presencial” o per dir-ho amb una altra expressió del poeta, “el caràcter momentanoinfinit de la vida”.