La ciutat de les ànimes: un mosaic de realitats i metàfores

24.06.2016

Sens dubte Miquel Àngel Vidal és un escriptor d’una immensa passió literària. El 2001 va publicar el seu primer llibre a Quaderns Crema, concretament la novel·la titulada El batec de la fosca, i des d’aleshores havia lliurat a la impremta quatre novel·les més, quatre aplecs de contes, dos reculls d’articles, cinc obres de teatre i una biografia de Llorenç Moyà. Amb tot aquest bagatge, ja havia aconseguit el reconeixement dels lectors i una bona nòmina de premis, que va culminar amb la concessió del Ciutat de Palma de novel·la d’aquest any a La ciutat de les ànimes, el llibre que presentam avui, editat per Ensiola a la seva recomanable col·lecció de narrativa.

Miquel Àngel Vidal

La ciutat de les ànimes és una novel·la extensa, coral, ambiciosa, localitzada a Palma, i que retrata els anys de la crisi econòmica amb una incontestable nòmina d’encerts, dels quals jo destacaria la seva hàbil, impecable estructura narrativa, capaç de conjugar encertadament les passions i les accions de més de tres-cents personatges. Segurament un d’ells és qui fa la millor síntesi d’aquesta estructura. Es tracta de Pere Barceló, a la ficció un escriptor frustrat que teoritza sobre una novel·la que fa estona que escriu: “No es tracta d’un mirall al llarg del camí, sinó de trencar-lo: cada tros de vidre reflecteix una escena breu i sintètica. La història, esbocinada, s’intercala amb altres, també fragmentades, per mostrar una visió múltiple i complexa de la realitat. Amb l’acumulació d’escenes contrapuntades i diferents moments temporals es va formant un mosaic”. Fet i fet, Pere Barceló, i doncs Miquel Àngel Vidal, intenta basar-se “més en fets que en impressions, en pensaments que en idees, en la vida i no en la literatura; junyir el món extern i intern, la realitat i la metàfora”.

Tot comença amb un assassinat; i la investigació i el seguiment mediàtic que se’n fa és un dels principals ingredients que mantenen l’atenció dels lectors. Però La ciutat de les ànimes no té res a veure amb la típica història de lladres i serenos. El llibre, argumentalment, és molt més ric i abasta temes com el del model turístic, la corrupció política, la decadència de l’aristocràcia, el paper de la premsa, el moviment ecologista, la violència de gènere, el maltractament escolar, els entramats de la banca, el conflicte lingüístic i cultural, el món de l’art i de la literatura, el cas dels indigents, l’evasió de capitals, les distintes formes de prostitució, l’atur, la delinqüència, la pederàstia, la immigració… Tot plegat està tractat de tal manera que res ens és aliè i quasi tots nosaltres en podríem ser protagonistes actius o passius. Encara més, segurament molts dels somnis de les dones i els homes que apareixen al llarg de les pàgines d’aquesta obra podrien ser, en algun moment, els nostres somnis; i les seves frustracions, les nostres frustracions.

A causa de les respectives dimensions quantitatives i qualitatives, La ciutat de les ànimes em recorda una altra novel·la que Miquel Àngel Vidal va publicar el 2008: El jardí de les Hespèrides. Aquests dos títols són les seves dues obres magnes, i tenen en comú la riquesa arquitectònica dels arguments, el retrat poderós, incisiu, dels moments cronològics en què estan ambientades i la capacitat d’esdevenir una síntesi lúcida de les pors, els desigs, les inclemències, els secrets i, en general, els estats d’ànim que habiten als abismes de la condició humana, quasi sempre a mercè de la indefensió i de la soledat.

Plou sovint a La ciutat de les ànimes i cada vegada que plou és com si plogués una mena d’adversitat o de desequilibri. Quasi ningú no hi és gaire feliç, tot i que cadascú ho intenta de manera obstinada. Sobretot a través de l’ambició material. Certament, hi ha més sexe que amor, més dolor que alegria, més disgusts que satisfaccions, més ambicions que ideals, més mesquineria que noblesa. També hi ha violència física i violència moral i pocs escrúpols. És evident que l’autor és molt crític amb el model social de què parla, tot i que mai no entra a valorar els fets ni les intencions dels seus protagonistes, entre els quals hi ha la mateixa ciutat, “feta a imatge i semblança dels qui l’habiten: amb clarobscurs i àmplies zones de penombra (…) claror i nitidesa al cel, ombres i broma a la terra”.

Per acabar, no puc estar-me de dir que La ciutat de les ànimes és un retrat excel·lent de la Mallorca urbana del segle XXI; i que, per extensió, és un retrat excel·lent de qualsevol nucli urbà de l’actual món capitalista.

Miquel Àngel Vidal: La ciutat de les ànimes, Ensiola Editorial, 2016