La cinquena paret

22.07.2016

Audiovisuals i arts escèniques al Grec. Tant Le mouvement de l’air (art digital i dansa, del 8 al 10 de juliol al Mercat de les Flors) com La contadora de películas (teatre i cinema, 15 i 16 de juliol al Teatre Lliure de Montjuïc) són muntatges tècnicament avançats, ben realitzats i amb un niu de virtuts. Però potser per això de la xafogor, hem vist el got mig buit.

Una imatge de 'Le mouvement de l'air'. Fotografia de Romain Etienne

Una imatge de ‘Le mouvement de l’air’. Fotografia de Romain Etienne

1. Moure l’aire i vendre fum

És cert que puc prendre qualsevol espai buit i dir-ne un escenari nu, però si no sóc Peter Brook és poc probable que ho faci. En canvi, si formo part de la companyia de dansa Adrien M / Claire B, una vegada tingui l’espai buit hi disposaré dues pantalles enormes en un angle de noranta graus, i sobre el triedre de plans format per les pantalles i el pla del terra hi projectaré una successió continuada de vídeos d’art digital: dinàmics, veloços, geomètrics, molt abstractes, mutants. Quan les formes es pleguin i es despleguin simulant contraccions de l’espai, els tres ballarins s’afegiran a la festa com figures que s’hi enfronten penjant de cordes, o com corredors que transiten sobre les malles lumíniques a gran velocitat. En els millors moments de l’espectacle, l’espai de llum semblarà doblegar-se, caure de sobte, capgirar-se i embolicar-se sobre sí mateix, i els ballarins hauran de salvar-se tot trobant un interstici en aquest trasbals.

La cosa aquesta de les projeccions d’estructures i sanefes a les pantalles, formades per membranes que permeten veure també els intèrprets quan se situen rere seu, pot anar variant fins a l’infinit: remolins o fumeres, tornados o papers caient i suspesos, sèries pampalluguejants i topografies amenaçants. El mestre de cerimònies és un músic amb aspecte de jove cantautor pop-rock (roba negra i un rostre d’infant existencialista), dret al seu espai multiinstrumentista en una banda de l’escenari, on desplega tot un repertori de sons que no només interactua amb uns i altres, ballarins i bits, cossos i llums, sinó que semblen pautar i dirigir el tempo de les projeccions de les pantalles, i doncs també (de carambola) els moviments dels intèrprets.

Les pantalles es mengen els ballarins a 'Le mouvement de l'air'. Fotografia de Romain Etienne

Les pantalles es mengen els ballarins a ‘Le mouvement de l’air’. Fotografia de Romain Etienne

L’escenografia mediàtica, com un fons inquiet i fascinant que es recrea en un brollador digital de formes deformades, és a la vegada l’escenari i el fons, l’argument de l’obra i el cor de l’espectacle. Un cor fred, però, que amb el seu desplegament hipnòtic imparable acaba per relegar els ballarins a un paper secundari, i els revela com simples executants d’unes coreografies mínimes, simples, com a contrapunt insuficient de la màquina virtuosa. Mentrestant, el músic sembla anar a la seva: si al principi omple l’espai d’abstracció i de coherència, en un dels solos més bells gràcies als loops amb ritme obsessiu de sufisme electrònic, quan es posa sentimental (molt a la francesa) deixa caure un pot sencer d’almíbar sobre les superfícies polides de l’escenari: en dos minuts converteix Tron en Amélie.

I és així, amb aquest intent d’agitar els sentiments de l’espectador, com cau la disfressa d’una obra aparentment disruptiva i high tech, però que ara ja deixa veure el seu veritable nucli dur: tòpic i conservador. Ja fa molt de temps que l’art s’anà alliberant de les cotilles de la figuració, de la bellesa, i de la construcció i concepció lògica. Molts dansaires i coreògrafs s’apuntaren a l’aventura: Merce Cunningham inventà un software que permetia descobrir moviments impossibles, i Trisha Brown equipà els seus ballarins amb sensors generadors de raigs de llum. No és el cas d’Adrien M / Claire B, que amb Le mouvement de l’air ens entretenen amb la seva súper-joguina, amb coreografies elementals a l’ombra d’aquesta mena de monòlit, amb paisatges sorprenents i escenes puntualment colpidores i misterioses, però que ens mantenen en tot moment a la zona de confort.

 

2. La il·lusió infantil

L’experiment amb audiovisuals i escenaris, la hibridesa teatral i cinematogràfica ha donat molt de joc i ha mostrat en multitud d’ocasions que és una de les vies que té el teatre, l’art teatral, per obrir-se camí cap a una via ambiciosa, expandida i al·lucinant. La drecera tecnològica, lleugera i actual que es desvia de “l’art total” i farragós de l’òpera. (Sóc conscient que potser m’hauré de menjar amb patates aquesta frase, després de veure al Liceu La flauta màgica amb direcció d’escena de Barrie Kosky). Ja la temporada 2008-09 vam caure rendits als peus de Lemieux. Pilon / 4d art, que van fer al festival IDN tot un homenatge al gran Norman McLaren, amb un espectacle carnal i virtual, ple de fantasmes. Allà hi havia misteri, tot quedava a la penombra i confós, i era aquest l’èxit més gran del muntatge. Són conegudíssims els engranatges perfectes tant dels Complicité com de Robert Lepage, i val a dir que en ells la tecnologia mai no pren un protagonisme explícit: sinó que està sempre al servei d’una història ambiciosa i rocambolesca, en un espai on els cossos i l’artesania es mostren com les puntes de l’iceberg. I encara: de vegades, la interrelació i els conflictes entre ambdós llenguatges pot passar al primer pla d’una manera menys explícita però més reflexiva, com quan a Faces els Het Zuidelijk Toneel d’Ivo van Hove s’atrevien a revisar en clau teatral el “muntatge obert” i el close up, o com quan a Roadmetal Sweetbread els Staion House Opera enlluernaven amb les seves performances basades en la virtualitat real i la presència/absència audiovisual.

'La contadora de películas' de Teatrocinema

‘La contadora de películas’ de Teatrocinema

Els xilens de Teatrocinema són uns altres artistes de primera fila i han anat perfeccionant un llenguatge multidiciplinari des dels anys vuitanta, quan es deien La Troppa. El nom actual de la companyia ho diu tot: despleguen aquest llenguatge en un artefacte entre el teatre i el cinema, disposant dues pantalles entre les quals se situen els actors, que queden com empetitits però jugant un rol encara central i important, adaptant-se als canvis de perspectiva de cada escena. L’espectacle La contadora de películas és una faula protagonitzada per una nena que, en una població minera del desert d’Atacama, comença a representar en teatrets casolans les pelis que ha vist al cine del poble. Així que el tema de l’obra, sobre la màgia i el poder del teatre per sublimar el cinema i fer feliços els més humils, es recargola de fet en aquest espectacle que, amb abundància de recursos, engalana el teatre per oferir-lo en un dispositiu cinematogràfic exuberant que pot arribar a avorrir els públics més benestants.

S’exhibeix sense pudor tota la força d’un muntatge audiovisual d’animació que ha engolit l’atrezzo i ha distorsionat les interpretacions de carn i ossos fins a endinsar-les al territori de l’expressionisme i la caricatura. I els noranta minuts s’arriben a fer llargs, perquè la història és molt bàsica, els recursos a les pelis teatralitzades són reiteratius, la protagonista narra amb un to pesat i afectadíssim, i al final se li vol donar a la trama una lectura política i traumàtica que traeix el to infantil del conjunt. També en aquest espectacle la melancolia cau com un teló que ho aombra tot, i el sentimentalisme és una trampa que ens violenta. Ara l’obra ens pot remetre a la tendresa d’un Cinema Paradiso explicat en un taller de teatre de l’oprimit, i quan la cosa s’allarga ja ens sembla El Chavo del Ocho explicat per Pixar. Per tot això, l’espectacle hauria triomfat com la Coca-Cola a la secció infantil del Grec, però al Lliure de Montjuïc va agafar molta gent desprevinguda. El resultat és doncs, a estones, fascinant, però com se sap finalment la fascinació cansa, i aquí l’experiència estètica es torna infantilitzadora. Precisament, per la perfecció i l’eficàcia de l’artefacte, que no deixa espai a l’espectador perquè recompongui escenes, perquè recordi o reflexioni, perquè acabi d’omplir les estelles del desballestat espacial-temporal, o d’apreciar les imperfeccions d’unes vores que es mostren massa perfectes en la seva immaterialitat. L’espectacle vol ser tan imaginatiu que ens roba totes les imatges, vol ser tan tendre que congela els sentiments, i vol abastar tanta cosa que ens deixa amb les mans buides. I amb les mans buides què fem? Doncs aplaudim, que és el que s’espera sempre de nosaltres.