La ‘charme’ de Boris Charmatz

28.10.2018

El Mercat de les Flors, la nostra Casa de la Dansa, ens ofereix aquesta temporada la Constel·lació Boris Charmatz. Ja hem pogut veure dues de les tres propostes que conformen la tríada: Flip Book i 20 ballarins pel segle XX. El primer és un espectacle on els intèrprets converteixen en corpòries les fotografies d’un llibre dedicat a Merce Cunningham, un dels coreògrafs més importants del segle passat. El segon és una instal·lació, que va tenir lloc aquest cap de setmana al MACBA, on diferents ballarins ballen, repartits per les sales del museu, algunes de les coreografies més importants del segle XX.

El coreògraf francès Boris Charmatz. © Duncan Elliott

Servidor de vostès desconeixia l’obra de Charmatz, i en qüestió de quatre dies ens hem pogut fer una idea de la seva feina. El coreògraf francès va convertir, el 2009, el Centre Coreogràfic de Rennes en el Museu de la Dansa, quan en va ser nomenat director. La presència de la dansa en el món museístic no és nova, com molt bé explica Bàrbara Raubert al blog del Mercat de les Flors: ja fa uns anys que el Guggenheim de Nova York, la Tate Modern londinenca i els museus més cool del món han introduït el moviment dins de les seves exposicions, activitats i saraus. A casa nostra, la Fundació Tàpies va organitzar la Retrospectiva de Xavier Le Roy, el 2012, on la sala buida acollia els (soferts) ballarins que van omplir de moviment el museu, de dimarts a diumenge i en torns de quatre hores al dia, durant dos mesos. La Història de l’Art no es pot deslligar de la Història de les Arts Escèniques, i aquesta relació arriba al seu punt d’erupció al segle XX, amb la irrupció de les avantguardes, que afecten tant les arts vives –aquelles que només existeixen a l’ara i l’aquí– com a les mortes –aquelles que es corporitzen en un objecte immutable en el temps–. Els museus, que no són rucs, recorren als cossos, el moviment i la suor dels ballarins per insuflar una mica de vida a les seves sales. I és que un cos ballant en directe una peça de Trisha Brown sempre serà molt millor que un monitor de televisió emetent sense parar una gravació, borrosa i en blanc i negre, d’una peça de la coreògrafa de l’any 1972.

Flip Book és, ras i curt, la traducció d’un llibre en format escènic. La il·lustració, no amb simples tableaux vivants sinó amb moviment i transicions entre ells, del llibre Merce Cunningham, mig segle de dansa, de David Vaughan, dedicat a la trajectòria del gran coreògraf americà. Una proposta conceptualment senzilla i, sobretot, molt honesta: un homenatge fet des de l’admiració i el respecte, amb tocs d’humor i, gràcies mon Dieu, sense pedanteria. En entrar a la sala MAC del Mercat de les Flors, veiem que la taula dels tècnics està situada a la primera fila d’espectadors. “Que estrany”, pensem, però de seguida entenem la raó: el tècnic de so té davant seu un faristol amb el llibre en qüestió, i serà l’encarregat de passar les pàgines, durant els quaranta minuts que dura la peça. Des de la portada a la contraportada, des dels retrats de Cunningham a les fotos d’assaig, les fotografies del llibre adquireixen moviment, amb un finíssim toc d’ironia però, repetim, sempre des de l’amor i evitant qualsevol ínfula postmoderna. L’espai sonor de Pascal Quéneau farceix de música i sorolls les pàgines, evitant en tot moment ser il·lustratiu o mostrar cronològicament el so de cada època. El públic aplaudeix efusivament, i la companyia ens regala una mena de bis, un pèl llarg, que és com una síntesi de tot allò que acabem de veure en només cinc minuts.

 

 

Diumenge de pluja? Cap al MACBA falta gent. La instal·lació 20 ballarins pel segle XX omple les sales del renovat museu, que com molt bé ens explica la nuvolaire Clàudia Rius en aquest article, ha optat per deixar de banda el conceptualisme de la seva museografia i presentar la col·lecció de forma més clara i entenedora. Perdonin que parli una mica de mi: servidor de vostès, llicenciat en Història de l’Art, de vegades se sentia totalment ignorant quan visitava el museu del Raval, per l’elevadíssim nivell d’exigència que la institució semblava demanar al seu visitant. Jo confesso. Ara el MACBA ha decidit mostrar la seva col·lecció de forma cronològica, relacionant l’art català amb l’internacional, en relació contínua amb cada moment històric. Aquest diumenge, la plaça dels Àngels era buida de skaters (beneïda sigui la pluja) i l’edifici de Richard Meier era ple de visitants, amb més ganes de veure cossos en moviment que quadres o pantalles.  Més que anar a la recerca d’una peça en concret, el millor era passejar per les sales i decidir llavors, al moment, si tenies ganes de quedar-te una estona o continuar el periple.

De tot allò que vaig poder veure, em quedo amb la forma com Raphaëlle Delaunay ens explicava les referències que conté el hit de Beyoncè Single Ladies: des de l’africanisme (ja autoparòdic del mateix clixé) de Josephine Baker als moviments d’Anne Teresa de Keersmaeker (la coreògrafa belga que, de fet, ja va acusar la diva de plagi pel seu videoclip Countdown). Parlant dels drets d’autor –i si aquests han d’existir o no– en el món de la dansa, el ballarí Javier Vaquero Ollero va mostrar-nos allò que ballava a la retrospectiva de Xavier Le Roy a la Tàpies, qüestionant el motiu pel qual apareix el nom del coreògraf francès al programa de 20 ballarins pel segle XX quan, de fet, aquells moviments eren seus. A qui pertany un gest? Apuntar al cel amb el braç dret estirat, com fa John Travolta a Saturday Night Fever, i com el mateix Vaquero feia a Sweet Tyranny, de Pere Faura… a qui se li han de pagar els drets? O quan ens passem la mà amb els dits en forma de tisora per davant dels ulls, com feia Uma Thurman (i el mateix Travolta) a Pulp Fiction. La ballarina Jacquelyn Elder exemplifica, a parer meu, el que haurien d’haver sigut totes les intervencions dels ballarins en un projecte com aquest: ens va fer una mena de classe magistral de Martha Graham sense que ni ens adonéssim que estàvem aprenent (aquells que no controlàvem el tema). Ja en saben, ja, els ianquis! Partint de la seva experiència personal a la companyia de la mítica coreògrafa nord-americana, Elder ens va ballar fragments de tres coreografies, explicant-los la importància del tors en el llenguatge de Graham o com la companyia exigia que les ballarines anessin sempre amb pestanyes postisses i un munt de rímel. Servidor ha après, en quinze minuts, quines són les particularitats de la dansa de Martha Graham de forma molt més ràpida i efectiva que amb un munt de llibres i, també, un munt d’avorrits (i desenfocats) vídeos de Youtube. I és que, qui necessita les cintes VHS quan tenim gent de carn i ossos que ens pot ballar les coses, en lloc d’explicar-les?

 

 

La constel·lació Boris Charmatz continuarà, el març de 2019, amb l’espectacle 1000 gestos. Ho explicarem al Núvol, évidentment.