La carta al món d’Emily Dickinson

Edicions Proa acaba de publicar en una bella edició bilingüe Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits, de la poeta nord-americana Emily Dickinson (1830-1886), un conjunt de dos-cents poemes traduïts amb cura per Marcel Riera.

El títol d’aquesta antologia de poemes representatius de l’obra d’Emily Dickinson és escaient, ja que va ser la mateixa Dickinson qui ho va escriure en una de les seves cartes: Aquesta és la meva carta al món –que mai no m’escriu. En efecte. Mentre era viva, el món no li va donar resposta i els seus contemporanis la van desconèixer completament. Però ella, més segura de si del que es creu, va insistir en la vocació d’escriure com a expressió de la seva vida interior tan rica, misteriosa, i d’espiritualitat profunda i visionària: era una gran lectora del llibre de l’Apocalipsi, i va llegir poetes de fonda espiritualitat com l’anglès John Donne.

Escriure una carta és un fet tan íntim com ho és escriure un poema. Emily Dickinson va escriure 1.775 poemes. A la seva mort prematura, als 56 anys, la seva germana Lavínia va trobar al fons d’un armari, altres diuen que en una calaixera, quaranta quadernets ben relligats amb fil blanc. Tota una vida en aquells poemes. Els estudiosos, que són una plèiade, la poeta Dickinson desperta un gran atractiu intel·lectual, no es posen d’acord en el nombre de poemes publicats. Uns diuen que van ser vuit, altres diuen que van ser dotze. En tot cas, tan pocs per la seva vàlua.

Escriu Marcel Riera en el text d’introducció: “Cal reconèixer que tot el que diguem de la poesia d’Emily Dickinson ha estat dit moltes vegades i de moltes maneres. Perquè l’original era ella, no nosaltres”. Emily Dickinson és molt citada, venerada i fins i tot mitificada, però no tan llegida, i encara menys compresa. La poesia d’Emily Dickinson, un nom indiscutible en el jardí de les Hespèrides de la literatura, és tan original i extraordinària com difícil.

I una autora secreta. I no només perquè la seva vida va ser una vida reclosa a la seva casa familiar a Amherst, una comarca no gaire llunyana de la ciutat de Boston (Massachusetts), sinó perquè la seva poètica no permet una lectura superficial. El seu trobar és un trobar clus. La potència genèsica del seu discurs, amb la seva peculiar escriptura amb el·lipsis i ús de guionets i paraules en majúscula per destacar ja siguin conceptes o símbols, la fan de difícil comprensió. Paraules que són com pous de llum on abocar-se per desxifrar alguna cosa que no sabem què és, que tan sols intuïm: Amuntegar-se com el “Tro cap al seu final,/ després esmicolar-se esplèndidament enllà/ mentre tot el que fou creat s’amagaria:/ això seria la Poesia// o l’Amor –tots dos arriben plegats-./ Nosaltres els tastem tots dos i no en tastem cap,/ els experimentem tots dos i els consumim,/ perquè Ningú veu Déu i viu”.

Una metafísica del quotidià, dels fenòmens de la naturalesa, però també de l’inabastable, de l’infinit: Poesia, Amor, Déu. Conta l’escriptora italiana Natalia Ginzburg, autora d’aquell llibre preciós, Lèxic familiar, que no coneixia Emily Dickinson quan va tenir l’ocasió de visitar la casa d’Amherst on va viure la poeta. D’un armari que es mostrava obert va veure penjat el vestit blanc, diu la llegenda però és veritat, amb què Emily Dickinson rebia les poques visites que tenia. Es tracta d’un vestit blanc d’ivori de tall romàntic, amb puntes fetes a mà, potser per ella mateixa o la seva mare. També va veure la manteta de llana que l’escriptora es posava als genolls quan escrivia a la seva habitació. Era fredolica. Ginzburg va sentir-se entendrida per aquests detalls casolans. I a mesura que anava llegint-descobrint els seus poemes va començar a sentir-se profundament atreta, enlluernada, per la seva veu poderosa, oceànica, i que el crític literari Thomas Wentworth Higginson, amb qui Emily Dickinson va mantenir correspondència i li donava poemes a llegir, no va saber copsar. No va ser fins després de quatre anys de la seva mort que T. W. Higginson va ajudar Lavínia en la publicació parcial, és a dir, d’un conjunt de poemes escollits d’Emily Dickinson escrits de la seva mà, i de la seva mà relligats en fascicles. L’èxit va ser clamorós, però ella havia patit no d’intempèrie en la casa confortable i família que l’estimava, sinó de solitud artística, literària.

Emily Dickinson tenia la seva manera de veure les coses. La seva existència, tan discreta i reclosa, com hem dit, no va ser gens banal, ans al contrari: va ser apassionada, intensa, abissal. Dickinson va sublimar la seva vida d’amor anhelant i d’espiritualitat arravatada en la poesia. Potser per aquesta raó, Marcel Riera encapçala la traducció al català dels poemes d’Emily Dickinson amb una cita d’Oscar Wilde: “Un gran poeta, un poeta de debò, és la més apoètica de les criatures”.

Cal entendre que un poeta, o una poeta de debò, no pot ser una veu adotzenada ni subjecta a l’acadèmia, que sovint frustra la creativitat, la llibertat, castra aquell respir de la poesia, l’autèntica. En una de les seves cartes, Emily Dickinson va preguntar a T. W. Higginson si els seus poemes vivien. No sé què va contestar el crític. Nosaltres sabem que els poemes d’Emily Dickinson, cent trenta-un anys després de la seva mort, viuen amb tota la seva plenitud.

Podeu comprar aquest llibre al portal llibreter Libelista.