La camaleònica Música de Fiambrería

22.03.2015

El món dels unipersonals teatrals és un dels més arriscats per a un actor. És on es mostra despullat davant del públic. On demostra tot el seu potencial. On s’autoanalitza i exporta al públic el millor de sí mateix. El límit entre l’èxit i el fracàs és molt estret en aquest camp i l’actor o actriu s’ha d’esforçar de valent en no creuar aquesta línia.

Música de fiambrería, al Teatre Gaudí

Música de fiambrería, al Teatre Gaudí

Lucía Trentini ha arribat a Barcelona premiadíssima des d’Uruguai. El Teatre Gaudí l’ha programat ràpidament en motiu del seu pas per la ciutat i el públic amb prou feines s’ha assabentat de les vuit representacions que acaben el proper 27 de març.

Trentini explora la vida de tres dones. La primera és la d’una burgesa acostumada als còctels de l’alta societat a qui el marit enganya sense cap mena de pudor. Només troba consol en l’alcohol i en un programa de ràdio decadent que sintonitza de manera furtiva.

A l’altre extrem, tot i que només dissimulada per un breu aflautament de la veu i un mínim canvi de vestuari, hi ha la segona protagonista de l’espectacle. En aquest cas és una pagesa víctima del maltracte del marit i bojament enyorada d’un amor passatger que un bon dia va marxar. Reclama ajuda al mateix programa sòrdid que sintonitza la dona burgesa i s’acaba fent amiga d’un “serrucho” que ens oferirà una de les imatges mentals més macabres de l’obra. Les imatges mentals, com en tot unipersonal, tenen molta força. Una sola actriu no pot fer tots els papers de l’auca i el què diu ha de tenir sempre més força que el què fa. La ment humana, la nostra imaginació, ha de ser capaç d’arribar, sempre amb l’ajut de la paraula, a on la representació no pot. En aquest cas, la paraula està, per part de Trentini, molt ben dita i escrita. El text està molt ben travat, és àcid i picat. Trentini ha treballat molt bé tota la narrativa de l’obra, però tant ella com la direcció de Diego Arbelo s’han perdut en les transicions i en la creació dels personatges.

La tercera dona és la misantropa locutora del sòrdid programa que les dues dones escolten; Música de Fiambrería. Representa la decadent nocturnitat radiofònica dels programes de participació apel·lativa on la locutora mata les hores recitant poesia depressivo-contemporània. Aquí el vestuari, la perruca i l’agravació de la veu ajuden a construir en bona mesura el personatge, però segueix faltant quelcom que faci excel·lir a l’actriu. El text està per sobre seu i els personatges tenen pocs matisos.

Canta, balla, recita, actúa, tot ho fa molt bé, però l’obra no és del tot orgànica. Els talls entre històries són massa bruscs i l’actriu denota una certa manca de seguretat sobre l’escenari. La idea és bona, la posada en escena és original, vull insistir en que el text està molt ben treballat, però tot plegat et deixa un regust amarg.