La Cala: aproximació a la vida de la gent de mar

La Cala, és a dir l’actual Ametlla de Mar, va ser fundada per pescadors arribats del País Valencià. La subsistència dels caleros va dependre majorment de la pesca. L’ofici, a més, sempre estava subjecte als capricis de la natura en forma de temporals i el seguit de desgràcies que comportaven, tant humanes com materials. Però també per una manca d’infraestructures reclamades durant molt de temps: un port de refugi que substituís el refugi natural però que no estava exempt de perills com era l’Estany d’en Gras. Quan la mar brama (Arola Editors), de Xavier Figueres, l’historiador per antonomàsia de la Cala, ens explica –com abans havia fet amb la II República, la Guerra Civil o la Postguerra– la història d’aquesta lluita contra els elements –els naturals i els polítics– i els naufragis que provocà, així com la resposta solidària de la societat calera.

És cosa sabuda que la història local té una virtut que li és consubstancial: la d’apropar-nos a unes realitats més immediates. Més palpables. Que ens toquen de més a prop que no pas aquella altra història que ens explica les grans fites i els seus protagonistes. I, sovint, la història local explica o ajuda a entendre el context general, el marc de la història tout court. Però, a més, la història local, vull dir, fer-ne, dedicar-s’hi, escriure’n, afronta ben sovint una problemàtica que, tot i ser comuna a tota recerca, en el cas de la historiografia aplicada al món local s’accentua una mica més: l’absència de documentació fidedigna. Bé sigui per inexistència de fonts en el moment dels fets i la impossibilitat de transmetre’ls o, ras i curt, per la destrucció dels arxius a conseqüència de les guerres. Hi ha la possibilitat, i aquest és el menor dels mals, que es trobi documentació, però esparsa i amb buits cronològics insalvables. O gairebé. Ben sovint l’únic recurs que queda a l’abast de l’investigador és anar a parar a les hemeroteques per veure si recullen algun eco d’un esdeveniment i poder estirar el fil per una banda o altra. O, quan n’hi ha, la memòria oral que defensa amb encert la historiadora Mercedes Vilanova.

La festivitat de la Candelera s’ha saldat ben sovint entre la gent de mar amb veritables tragèdies. El temporal del 1911 –una llevantada formidable que va afectar el litoral català i valencià– és un episodi que ha quedat gravat a la memòria de la gent de mar i del conjunt del país fins al punt que se’l coneix com “l’any de les desgràcies”. Aquell temporal no afecta directament la Cala, però sí aquells pescadors que, sent fills del poble, anaven embarcats en bastiments d’altres poblacions. No seria l’única festa de la Candelera que hauria de veure una o altra tragèdia.

Aquest llibre, però, és alguna cosa més que una col·lecció ben endreçada de naufragis i desgràcies a la mar del Golf de Sant Jordi o, com diu el Dr. Ramon Gomis en un altre llibre, la mar de la Frau. Els naufragis són, això sí, el fil conductor per explicar la història d’una població que té inscrit en el seu ADN el mar i l’ofici de la pesca.

El que ens fa veure el llibre és, per sobre de tot, l’evolució de la societat calera i els conflictes que s’hi generaven. Hi ha una divisió clara en aquesta història: la que ens deixa veure com era la Cala abans dels anys 20 del segle passat i tot el que vingué a partir d’aquella dècada. En la línia fronterera que separa els dos períodes, l’autor ens diu que fins aleshores el poble tenia poc accés a la informació exterior, i la premsa escrita només estava a l’abast d’uns pocs privilegiats: l’analfabetisme rondava el 70 % de la població a causa d’una escolarització precària, a més d’ineficient i de curta durada, que obligava molts infants a incorporar-se a la vida laboral més aviat del que tocaria.

En aquest segon període, el poble va començar a veure el “progrés” que portava la dècada en forma de “maquinisme” i tecnologia: l’enllumenat i, per tant, l’electricitat, la ràdio i la música, el cinema, les sales de ball, les màquines de cosir i, és clar, en una societat marinera, la necessitat d’incorporar motors a les embarcacions. També en aquest cas es van enfrontar els que hi estaven a favor i els que volien continuar navegant a la vela. Un conflicte no tan nou com es pot comprovar. No seria l’únic. L’aparició dels intermediaris en la venda del peix va portar tan lluny el conflicte que l’antiga confraria Societat de Pescadors de Sant Pere es va dividir, cosa que va provocar la creació del Pòsit. La confluència en una sola persona de càrrecs incompatibles –administrador de la Societat i l’Alcaldia– no va ser el menor. Els motius partidistes i ideològics que es perllongarien fins a la guerra civil van ocasionar la divisió gremial i de la societat calera. Les crisis per raons diverses –la davallada de captures, per exemple– van provocar que els caleros esdevinguessin immigrants i que Palamós fos un destí predilecte, fet que per ell mateix ja donaria per un altre llibre. A mesura que el segle avançava, els naufragis anirien desapareixent de l’horitzó, però uns nous conflictes vindrien a alterar el món pesquer de la Cala: des de les nuclears fins a la regulació de determinades espècies de peix.

En tota aquesta història hi ha una cosa que queda prou clara: el desgavell profund que van patir les infraestructures, com l’administració les anava arrossegant i com una societat n’estava pendent en tant que era un instrument pel seu propi desenvolupament i una millora professional. La construcció del port de la Cala, que s’havia aprovat el 1907, no es va començar a construir fins a la dècada dels anys 20. Josep Pla, als anys cinquanta, encara no el va veure acabat. El naufragi del bergantí Soberano és un altre indicador de la manca de planificació: a l’època, els fars ja funcionaven, però els ports no responien a les necessitats que hi havia.

El microcosmos de la Cala, la seva història humana i social, ens donen una imatge prou precisa del que era el món i la vida de la gent de mar, a la vegada que ens el fan més proper.