La bona mort, la desitjable

7.07.2019

L’escriptor Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) ha publicat La bona mort (Editorial Gregal), un dietari que va escriure entre el 6 de febrer i el 28 de març de 2006. Un període de poc d’un mes i mig, les últimes setmanes de vida de la seva mare.

Són reflexions sobre el fet de morir, el real i el metafísic (l’oblit de la persona vindria a ser com la seva segona mort), i també sobre la personalitat i trajectòria vital de la seva mare, que no només desitjava una bona mort sinó que la va tenir. En part perquè se li van practicar cures pal·liatives (patia un càncer), en part per la seva actitud mentre va estar conscient, una actitud serena, de filosofia propera a la de Sèneca, i en part perquè va morir a casa, tal com ella volia.

“Que tinguis una bona hora”, es diu a la dona que està a punt de donar a llum. Una bona hora per a la mare i una bona hora per al fill, ja que en un part difícil el nadó pateix. Una bona hora per néixer i una bona hora per morir són desitjos universals. Uns volen morir mentre dormen, o en un estat inconscient; d’altres volen viure aquest moment transcendental amb plena consciència. Valentia i clarividència fins a l’últim alè? No ho sabem. Conforta, però, als qui queden, observar en els moribunds una actitud realista, ponderada, com aquella joveneta malalta de leucèmia que davant la mort propera deia: “Això és el que és”, tal com recull l’antropòloga i sacerdotessa zen Joan Halifax al seu llibre Estar con los que mueren.

“La mare, arraulida, al llit, espera serenament l’hora. Serenament, de veritat?”, es pregunta Vicenç Villatoro. Som on érem, no ho sabem. Però aleshores la mare diu: “Ja és la meva hora”. I el metge fa que sí amb el cap, no perquè sàpiga quina és l’hora de morir de ningú sinó perquè el procés de la malaltia és irreversible. L’hora. La bona. L’hora bona, com la bona mort. Un misteri. “Ningú no ens prendrà l’hora de la mort”, deia el meu pare que com la mare de Villatoro a l’hora de morir va mostrar una actitud de “jo ja he fet el que havia de fer, ja me’n puc anar”, i somreia amb els ulls.

Vicenç Villatoro diu que la seva mare no era creient. El meu pare tampoc. Però per les seves obres els coneixereu, ja que a l’hora de morir el meu pare va mostrar una actitud pròpia d’algú que té una fe profunda, radical, en la vida. I això què és, sinó una forma de transcendència? La vida sempre és com Déu sempre és, sempitern.

Acompanyar algú que mor és una oportunitat d’obrir-se, més que mai, al sentit de la nostra vida que sempre és en relació amb els altres. D’aquí ve que l’escriptor Vicenç Villatoro arran de la seva experiència als peus del llit de mort de la seva mare escrivís unes anotacions amb els seus pensaments i reflexions al voltant de la vida, de les relacions humanes, de la mort i del fet de morir: “escric perquè m’he adonat que tot el que estimo morirà”. I perquè en quedi testimoni ho escric, també hauria pogut dir, perquè escriure és una manera de mantenir viu allò que estimem. Però també és cert que allò que fa mal morirà. Un alliberament. Aleshores ve quan la memòria entra en acció per donar vida, per posar ànima a allò que hem estimat i enterrar allò moridor que ens ha fet mal.

Dels nostres morts queda exactament allò que volem que quedi. Perquè “l’amor és en part això, en les seves diverses formes: l’existència d’aquest altre”, apunta Vicenç Villatoro. Un cop enterrades les despulles, un cop fet el dol, al final queda una figura –una companyia- inesborrable: la que es construeix en la memòria a través de l’amor. És per aquest motiu que s’afirma no pas retòricament sinó de manera real, viscuda, que l’amor és més fort que la mort.

Etiquetes: