La Bikimel poètica i intimista

16.05.2014

Els versos i acords de la cantautora Vicky de Clascà, Bikimel, van emocionar ahir l’auditori del verger del Museu Frederic Marès, al costat de David Soler (guitarra elèctrica) i Pau Figueres (guitarra acústica) durant la Setmana de la Poesia.

La cantautora Bikimel va actuar ahir al Verger del Museu Marès durant la Setmana de la Poesia | Foto: Amadeo Bergés.

Bikimel ha estat enregistrant sons de la natura (una tempesta d’estiu, el cant dels grills, un campanar a la llunyania, mussols, el vent, ocells passatgers) i els ha barrejat amb guitarres i pianos lírics. En les seves cançons del disc Farrera, Can·Sons D.O s’hi reflecteix la fúria de la tristesa, la ràbia de l’adéu, la melangia de l’acceptació i la bellesa dels colors canviants del bosc de la infantesa.

Les guitarres i la veu viren cap a tonalitats més fosques, escarpades, la veu s’inflama i recita els versos de Josefa Contijoch en la cançó que va dedicar a la poeta durant el seu homenatge fa un parell d’anys: “Llaurant la llera del riu vermell/ que canta històries de calaveres/ eixuta pel vent i la sequera/ cactus hi trobes i fòssils rèptils/ i el quiet escorpí que t’hi esperava/ per mossegar-te, per fer-te pols/ per fer-te llera del riu vermell/ que canta històries de calaveres”. Morts, reencarnacions i renaixements, adéus, plors i molta natura: verda i vermella.

Vicky de Clascà parla de triangles “de la inestibilitat d’una teulada passarem al triangle/ passant pel quadrat que engloba aquesta plaça”, els sons misteriosos s’encavalquen i les tempestes d’estiu agressives i inesperades fan acte de presència. Les llums i capvespres de la vall de Farrera ens acompanyen i suavitzen les certeses dràstiques. Ens acomiadem del nen del bosc, mort quan perseguia isards i ens reconvertim en les branques del costat de l’església que ressona a la cançó “Confessions de Santa Eulàlia”, mentre fem les veus dels corus del Kyrie Eleison. Després passem a ser els estrangers de la cançó “Crying creatures”: “Life is in danger/
feel a stranger in me” i Bikimel confessa que l’anglès també és un idioma de Denominació d’Origen de Farrera, “perquè al Pallars Sobirà cada cop s’hi parla més aquesta llengua amb els turistes i això també és un reflex del paisatge”.

El verger del Museu Marès és un temple sonor amagat i els ecos de Bikimel ressonen en la nit. El misteri deixa pas al “Líquen roig” que canta a un amor silvestre i homenatja Jorge Luis Borges recitant-lo:”Hay mal paso en la sección del sol/ Hay mal paso en la sección del mal./ Hay mal paso en la sección del sol/ y pronto tendré que luchar./ Camino sola, camino en la sombra/ la sombra termina, va tras de mi!”

La veu de Bikimel adopta la forma del pop-rock, el blues, el soul instrumentalitzat, un misticisme rural i la força de l’amor rabiüt, mentre confessa:

-La cançó de “Líquen roig” la vaig compondre quan viatjava sola cap a Fuerteventura, Buenos Aires i cap a la Sibèria buscant la soledat desitjada. Un dels dos discos parla d’aquesta soledat buscada, i l’altre parla de la soledat no-desitjada. Són soledats oposades, les dels meus dos discos.

Tot seguit ens obsequia amb la cançó “37”, que parla de crisis i que “també podria ser el meu número de calçat”, diu amb veu pausada. Es posa el públic a la butxaca cantant en italià “L’home del carrer” i finalment el concert es clou amb una picada d’ullet al passat, mentre Vicky de Clascà entona “L’espantaocells”. Les notes de la guitarra rasquen un paisatge dolç i agre alhora, distant físicament però ben proper mentalment.