La bellesa de Là

9.10.2018

No parlarem del pesat d’Stendhal i la seva suada síndrome. Parlarem de la bellesa en el seu format més viu i fugisser: la bellesa escènica. En un món que no s’acaba de creure que ja ha arribat l’hora de desterrar les etiquetes, arriba la companyia Baró d’Evel amb una peça com i trenca els esquemes a més d’un. És teatre? És circ? És dansa? És una obra d’art? És action painting? És tot això i més, al mateix temps. Una peça que s’hauria de veure a tots els teatres, a tots els museus, i a tot arreu (en general) del món. La podreu veure al Teatre Lliure de Gràcia fins al 14 d’octubre. Les entrades per a totes les funcions estan exhaurides, però us podeu apuntar a la llista d’espera. Feu-ho.

Una imatge de ‘Là’, de la companyia Baró d’Evel. © François Passerini.

Com els grans artistes, la Camille Decourtye i el Blaï Mateu Trias fan que allò difícil sembli la cosa més fàcil del món. Un cub blanc (preciosa escenografia de Lluc Castells), un home, una dona i un corb. Blanc i negre, paraules, cant i pintura. Aquests són els ingredients de , una peça que sembla molt senzilla però que conté molta més teca que tants espectacles on els actors es passen dues hores xerrant. N’havíem pogut fer un primer tast, ara fa un any, a la Pedrera, com un espectacle creat al voltant de l’exposició Zoòtrop, de Frederic Amat. Allà vam poder baixar a les antigues cotxeres de la Casa Milà (el fredíssim auditori actual) i la parella (sense el corb) ens va fer entrar en el món d’Amat a partir del seu mètode de treball principal: l’honestedat. D’allò en queda un curtmetratge que podeu veure en aquest enllaç. D’aquella peça, l’antecedent d’aquesta, un dels records més vius que en recordo va ser quan, al final, ens van convidar a pujar al principal i visitar l’exposició d’Amat. Però això sí, ho vam fer corrents. Una forma de veure una exposició que més d’un museu hauria d’apuntar.

Ara, un any i escaig després, la Camille i el Blaï tornen a Barcelona, acompanyats del Gus, el corb blanc i negre. La presència d’un animal en escena sempre és, ja ho sabem, un perill. Els animals són inevitables xucladors de mirades, robaescenes que fan que no podem deixar d’observar-los, per la seva impredictibilitat. Són vida en estat pur. El Gus és un membre més de la companyia, ja el vam veure a Bèsties, i la seva elegància apareix i desapareix d’escena quasi sense que ens n’adonem. Això sí: quan sentim a la nostra pell l’aire que provoquen les seves ales, ens emocionem. El magnífic espai sonor dissenyat per Fanny Thollot aconsegueix que el micròfon sigui un membre més de la companyia. I sí, també aconsegueix que en surti pintura i tantes coses més. Però no hem vingut aquí a explicar l’espectacle.

El corb Gus és un dels protagonistes de ‘Là’, de la companyia Baró d’Evel. © François Passerini.

La vida, la mort, el sexe, l’alegria i la tristesa són presents en l’espectacle sense que els dos intèrprets pronunciïn una paraula de més. Sense que els espectadors siguin tractats com nens de quatre anys. és un plaer estètic, sí. Però també una peça que ens arriba a l’ànima. Podríem parlar dels referents pictòrics o performàtics que hi vam veure. Però no cal. provoca que gaudim del fet d’estar en una sala fosca, acompanyats de desconeguts que veuen el mateix que nosaltres. Que en aquest cas és una meravella. I també provoca que ens emocionem, que riem i que se’ns posi la pell de gallina. I que pensem en el nostre propi . Tant en els nostres blancs, com en els nostres negres.