La Sala Beckett no és un lloc adequat per morir

A partir d'avui i durant tres setmanes podeu veure a la Sala Beckett de Gràcia 'Este no es un lugar adecuado para morir', una obra d’Albert Boronat i dirigida per Judith Pujol, amb Xavi Álvarez, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Oriol Genís, Òscar Mas i Sergi Torrecilla, al repartiment.

La Sala Beckett obre temporada amb l’estrena d’un espectacle esplèndid: Este no es un lugar adecuado para morir, una obra d’Albert Boronat i dirigida per Judith Pujol, que es podrà veure fins al 29 de setembre. Alícia Molina en dóna fe a Núvol.

Sis actors (Xavi Álvarez, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Oriol Genís, Òscar Mas i Sergi Torrecilla) desgranen una història que comença quan el jove que interpreta en Sergi Torrecilla troba el seu gos mort a la carretera dels afores del seu poble. Aquest fet i els seus propòsits d’enterrar-lo seran el pretext per desvelar-nos el relat familiar tal com el viuen respecte a ells mateixos (què esperen, què intenten preservar, a quantes pors i contradiccions s’hi enfronten…) i respecte al poble on viuen (quin ressò té la mirada dels altres en cada un d’ells, quin pes tenen les paraules, els rumors, quines decisions et fan prendre…). Este no es un lugar adecuado para morir parla del territori de les persones, el que t’atorguen els altres, el que tu t’agafes… Un territori que traça una línia que va des del punt més extern en què es posen en joc les relacions humanes, fins al territori íntim d’un mateix, que té més a veure amb la idea de donar-te permís per acollir-te, d’explicar-te la teva pròpia història des de les vísceres, mostrant a la llum les parts més fosques… Un territori que, en definitiva, deixa en evidència, com un comptagotes que va caient a poc a poc, el sentiment de com és de difícil la vida.

Sota una direcció admirable, el text flueix en uns actors que, del primer a l’últim, defensen el seu paper amb dinamisme, frescor, veracitat… Tot i que és una obra bastant coral en què de cadascú podríem ressaltar moments espectaculars i intensos com l’escena del cotxe amb els actors Pepo Blasco i Rosa Cadafalch o la de l’Òscar Mas que mentre escampa rumors va cargolant contínuament amb les eines tot mostrant una metàfora de com ens cargola també la vida, o aquest pare i fill interpretat per l’Oriol Genís i en Xavi Álvarez respectivament i aquest jardí real i metafòric que el pare intenta mantenir net i que simbolitza una relació que arrenca l’alè quan sents unes paraules tan dures, sense anestèsia ni màscares que les atenuïn… Tot i que és bastant coral, dic, el fil de la història ens el va descabdellant el personatge que interpreta en Sergi Torrecilla que combina magistralment el paper de narrador i fill alhora.

És ell qui ens porta del present al passat i, també, ens anticipa el futur amb uns marcadors temporals perfectament integrats en una línia cronològica imaginària en què queda ben palès com s’han anat construint aquests retalls d’una història que anem copsant i que, finalment, se’ns planta al davant com un vano desplegat i exposat als nostres ulls. És ell qui ens endinsa en una geografia humana plena d’arestes i de racons secrets i ens obre les portes d’aquests mons subterranis des de modalitats discursives tan variades com la narrativa en què ens situa en la part accional de la història o la descriptiva i la força poètica amb què ens capbussen en les entranyes dels personatges. Una i altra aconsegueixen que t’enamoris de cada un d’ells a mida que els vas descobrint i connectes amb la seva vulnerabilitat. I, per descomptat, el pes que recau en uns diàlegs plens de metàfores, de paraules que costen que surtin i que per fi veuen la llum… Diàlegs a dues o tres veus amb rèpliques i contrarèpliques discontínues que aporten dinamisme i agilitat a un text que malgrat que té moments en què se’t va clavant en les capes més profundes de la pell, també aconsegueix arrencar-te algunes rialles gràcies al to irònic que embalsama les situacions que planteja.

Hi ha altres aliats per crear una atmosfera distesa en alguns moments. A banda del ritme tan ben jugat per la Judith Pujol i l’ajudant de direcció, Joan Arqué i de com combinen la focalització de cada una de les peces d’aquest mosaic humà, un altre dels elements que destacaria és la música de Marcel Bagès que va sonant al darrere, com un personatge més que també sent i que ajuda a abaixar la densitat de la sala en alguna ocasió o a connectar amb l’emoció que queda suspesa a l’aire. Destacaria, al capdavall, tot el conjunt d’elements escènics: la il·luminació, d’en Dani Sánchez; el vestuari, de la Giulia Grumi, o l’escenografia, d’en Víctor Peralta.

Hi ha una frase que el personatge del pare (Oriol Genís) repeteix una i altra vegada: “las palabras son la vida” i la voldria ressaltar perquè tot i que en el context en què la diu té unes altres intencions, em prenc la llicència per traslladar-la a l’ara, en aquesta nova temporada que comença i fer d’aquesta frase una invitació per sortir de casa i facilitar a omplir  -i omplir-nos- de paraules i d’històries les sales i dono fe que la Beckett és el lloc perfecte per sentir aquestes paraules, per viure una obra que no us podeu deixar perdre.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació