La banda sonora d’M80 Radio, un principat independent i literatura vintage

17.12.2015

Hi ha un conte de Quim Monzó que causa l’impacte en el lector mitjançant la incongruència entre una veu innocent, un nen, i els esdeveniments dramàtics que relata –no els recordo, però eren greus i escandalosos–. La gràcia rau en el fet que aquest narrador inexpert, als antípodes de l’omniscient, atorga al lector un poder de comprensió de la història narrada superior al seu. Se’n deriva per al receptor un plaer que pot anar des de la commiseració fins a la cruel complaença en la ignorància de qui explica sense entendre.

Fabio Bartolomei

Fabio Bartolomei

La novel·la que ressenyem, del guionista d’èxit Fabio Bartolomei, busca aquest mateix efecte, però no pas per traslladar uns fets truculents sinó per crear una mena de happy world a la italiana (que tampoc no amaga, però, un succés tràgic, tan necessari per fer avançar tot relat). El mateix títol, We are family, així en l’original italià, remet a l’encomanadissa cançó del grup dance Sister Sledge i és tota una declaració d’intencions: un món millor és possible, la unió fa la força, els diners no donen la felicitat, etc. Res a dir sobre el missatge de l’autor, allà cadascú amb el que pensa, però potser es pot fer alguna objecció a la manera de traslladar-lo, com miraré d’argumentar.

No del tot a recer de les inclemències polítiques i econòmiques de la Itàlia dels anys setanta, vuitanta i noranta, una casa primer somiada, després trobada i aviat declarada principat independent (compte, uns quants anys abans de la impagable “República Independent de Casa Teva”!) és l’escenari de les aventures i desventures de la família Santamaria, narrades pel seu membre més jove, l’Al, un infant prodigi que decideix posar el seu talent no tant al servei dels diners, que també, com de l’ambició de salvar el món, tasca que comença per la recerca de la felicitat familiar. Amb les seves pròpies paraules: “No es pot fer feliç tot el gènere humà de cop. La batalla per salvar el món s’ha de combatre casa per casa”. I a la casa dels Santamaria hi ha molta feina a fer: la mare és una mestressa de casa que quan es deprimeix esnifa esmalt d’ungles, el pare arriba a final de mes gràcies a la pensió de l’àvia, que no durarà per sempre; la germana gran, la Vittoria, de petita és una assassina d’animals domèstics i de gran una veritable “fresca” amb els nois…

El llibre, dividit en tres parts, corresponents a la infància, la joventut i l’edat adulta, cobreix un arc temporal dilatat, i aquí ve el primer problema, perquè tots els equívocs, les trapelleries, les anècdotes que a la primera part tenen gràcia, a la segona la perden i a la tercera cansen. A través de la veu del nen, ens assabentem que “la metgessa tranquil·la” a la qual el porten és una psicòloga que mira d’assimilar-lo a la normalitat, que el joc del “toc de queda” i els sopars amb espelmes en realitat obeeix als greus problemes econòmics de la família, etc. En aquesta primera part no és tan important el que s’explica com el gaudi que el lector obté suplint els buits d’informació del nen.

Ara bé, ¿com sostenir aquest punt de vista, aquest truc tan hàbilment usat en el conte de Monzó, quan el protagonista creix? Aquí és on em sembla que l’autor perd el control del seu recurs: el pas del temps (som en una novel·la, no en un conte) l’obliga a causar al narrador un traumatisme cranial que li deixa la superdotació intel·lectual intacta però li congela els trets infantils de per vida. I si al principi no havíem tingut cap problema a suspendre la credibilitat per empassar-nos un relat a estones deliciós, aquí ens costa més. Aquest segon Al, el tarat, ja no inspira la tendresa ni la gràcia del nen, esdevé un personatge buffo, amb una comicitat forçada… Penseu, per exemple, que aquest nen atrapat en un cos d’home quan està al llit amb una noia li bufa aire a la boca en comptes de fer-li petons. És a dir, jo no demano necessàriament que un llibre em faci riure, però sí que em faci riure el llibre que sembla proposar-s’ho.

D’altra banda, el llibre no resol bé algunes de les situacions de comèdia. Per exemple, l’Al és piròman, sense que entenguem ben bé quina funció narrativa té aquest particular en la història, si no és el pas del nen piròman a l’adult bomber voluntari. Sempre la moralitat, com si el llibre volgués ser prescrit per a l’educació secundària…

Ni tampoc resol, més greu encara, el nus argumental que explica la llarga absència dels pares de la segona meitat del llibre, i això era important perquè tret d’aquest nucli dur l’argument és una successió de batalletes  sense clímax. No queda clar si és o no voluntat de l’autor que el lector endevini el desenllaç tan abans que se li expliqui. Una llàstima, perquè és una lectura agradable i salpebrada d’enginy.