La Academia de las Musas. Un art que sembra dubtes

26.11.2015

Dues càmeres, un micròfon i una experiència pedagògica del professor Raffaele Pinto amb el testimoni de José Luis Guerín. Aquests són els pilars metodològics on s’assenta la construcció de la pel·lícula “La Academia de las Musas”, un delicat i intel·ligent film que es va estrenar al Festival L’Alternativa a la Filmoteca de Catalunya. Després de rebre bones crítiques al Festival de Locarno i obtenir el Giraldillo de Oro del Festival de Cinema Europeu de Sevilla, ara la podeu veure als cinemes Truffaut de Girona.

Rosa Delor i Raffaele Pinto a La academia de las musas

Rosa Delor i Raffaele Pinto a La academia de las musas

Raffaele Pinto, nascut a Nàpols, és professor de Filologia Italiana a la UB, un estudiós de l’obra de Dante Alighieri, amb diverses publicacions, i un teoritzador sobre el desig femení. José Luis Guerín és director de cinema, amb treballs prou coneguts com “En construcción” (2001), que li va valer un Goya al millor documental i el premi del jurat al festival de Sant Sebastià. Rosa Delor és filòloga, erudita en l’obra de Salvador Espriu, estudiosa de la càbala i escriptora, també amb diverses publicacions. Emanuela Forgetta és traductora i professora de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de Sàsser, a Sardenya. I Mireia Iniesta és filòloga, exalumna de Raffaele Pinto i escriu sobre cinema. Tots cinc són bons amics, i Pinto i Delor són parella.

La idea d’una hipotètica escola de muses que inspirarien els artistes perquè retrobessin la puresa de l’art va atrapar Emanuela i els seus amics. El director de cinema va assistir a una de les classes del professor Pinto i la va filmar. Així, amb la inspiració d’Emanuela i les filmacions de Guerín, es va gestar la pel·lícula, i, després d’unes quantes classes enregistrades, va anar agafant cos una història sense guió que bategava per fer-se testimoni, trama, paraula i imatge. De mica en mica el grup d’amics es va anar adonant del que tenia entre mans, i la successió de seqüències ja no es va poder aturar. La realitat es va barrejar amb la ficció i es va convertir en cel·luloide. Ara el producte està acabat i s’exhibeix en festivals. A partir de l’1 de gener es podrà veure en sales de Barcelona.

“La Academia de las Musas” és tan rodona com ho pot ser l’ontologia –segons afirmacions d’una musa sàvia– o el flux de la música i la lírica. La musicalitat té un paper important en el film que es plasma en els cants dels pastors de Sardenya, on viu Forgetta i on ens fa viatjar Guerín. D’aquesta sonoritat de la poesia parteix la teoria en la primera de les classes de Pinto que veiem. Però aviat les paraules demanen un contrapunt, altres mots que posin en dubte –que “problematitzin”, com diu Guerín– l’autoritat del professor. Així sorgeixen els enregistraments de converses domèstiques entre la parella Pinto-Delor, entre Pinto i les seves alumnes i entre les mateixes alumnes, protagonitzades per Carolina Llacher (l’única actriu professional), Emanuela Forgetta, Mireia Iniesta, i Patrícia Gil, alumnes reals d’il professore.

La pel·lícula qüestiona el poder de la paraula –en castellà, català, italià i sard–, i ho fa d’una manera sensible i gentil. La cadència dels fets, els girs de la trama arriben com la rima d’un sonet, i el final de la pel·lícula podria ben bé ser un vers d’una poesia de Dante: (…) se fede merta nostra maggior musa (…)” (“si fe mereix la nostra major musa”).

La academia de las musas

La academia de las musas

En l’espai que Guerín ha volgut deixar a l’espectador, quedarà el dubte de qui són aquestes dones de la pel·lícula: Mireia, Emanuela, Carolina, Patrícia i Rosa. Han completat la formació a l’acadèmia de les muses? Potser n’hi ha alguna que és una autèntica musa, ontològicament parlant? Guerín ha volgut deixar aquest dubte, i potser d’altres, perquè l’espectador miri de resoldre’ls. De la mateixa manera que Pinto confessa en un moment del film que la seva missió és sembrar el dubte entre els seus alumnes, Guerín el difon entre els seus espectadors. Tots dos són sembradors de dubtes, en els seus espais intel·lectuals i artístics ofereixen un full en blanc, un silenci perquè pensem, reflexionem i decidim. Res no està sentenciat, cap judici no és explícit, Guerín vol fugir del “pensament de televisió” en què tot està dat i beneït. Per això no se serveix d’efectes sonors ni de cap recurs enganyós, deixa que la realitat-ficció parli i només la reordena. Els actors s’interpreten a ells mateixos, i les paraules que diuen no les ha escrit ningú. Però la història és ficció. Ara, toca pensar.