Krystian Lupa no es jubila

18.01.2017

Després de ser durant anys un director habitual al festival Temporada Alta, el director polonès ha fet la seva primera producció catalana, basada de nou en una obra de Thomas Bernhard. Davant la jubilació es va estrenar a El Canal de Salt el 14 d’octubre, i es pot veure actualment al Teatre Lliure. Recuperem la crítica que en va fer Ivan Alcázar.

Mercè Aránega en una escena de 'Davant la jubilació'. Temporada Alta 2106

Mercè Aránega en una escena de ‘Davant la jubilació’. Temporada Alta 2106

Davant la jubilació és una obra tremenda, que ens força a mirar de prop la “malaltia espiritual de la humanitat” pervivint en una llar austríaca, metàfora de tota una societat podrida. On un jutge nazi i les seves germanes viuen reclosos en un present nostàlgic dels vells temps de l’auge nazi. En la seva quotidianitat íntima i sòrdida, la germana incestuosa planxa ara la toga, ara l’uniforme de les SS, i els dos vestits del germà semblen intercanviables. Mentre l’altra germana, paralítica i en cadira de rodes, veu humiliada l’actitud dels altres i es nega al seu joc fetitxista i morbós. Jocs de força i de poder a petita o gran escala, un estira-i-arronsa ple de por i d’odi. Aquí dins s’hi respira un ambient insuportable.

Els germans recorden el pare i la mare, discuteixen sobre la construcció d’una fàbrica a la ciutat, parlen sense penediment dels valors d’un ideari irrenunciable, i que tard o d’hora triomfarà de nou. És, diuen, la seva “conspiració contra la banalitat”. L’obra fou escrita el 1979, i està basada en part en un personatge i un fet reals. Bernhard ho veia clar: fa dir a Vera que “la majoria pensa com nosaltres”, i Rudolf assegura que “guanyarem, perquè els nostres enemics s’autodestruiran ells mateixos”. I bé: quaranta anys després d’escrita l’obra, veiem que no van tan desencaminats.

Quan miren plegats un àlbum de fotos, on es combinen escenes familiars amb imatges de l’Holocaust, s’entreveu la formació de cineasta de Lupa: les imatges projectades taquen tota la paret del fons, amb personatges que ja parlen més enllà de la vida, morts i vius a la vegada. En altres escenes hi ha fragments audiovisuals que reiteren a càmera lenta allò que passa a l’escenari, en un efecte de desdoblament inquietant, hibridant naturalisme i performance i accentuant les presències i l’estranyament, tot generant una mena de plec en el temps. En el sopar final de gala que celebren per commemorar l’aniversari de Himmler, l’alcohol i la violència esclaten i veiem, ara sí, l’eclosió en la intimitat d’un criminal en sabatilles. Allò que a Les tres germanes de Txèkhov era tristesa i malenconia, aquí és bilis i brutalitat. Mentre Godot es transvesteix de Himmler, Rudolf ens recorda Ubú.

Amb molta relació amb altres obres de Bernhard escenificades per Lupa (Ritter, Dene, Voss o, més recentment, La plaça dels herois), la gran troballa del director és, a part de l’atreviment amb la temàtica, la denúncia i la metàfora política i social europea, la fita d’aconseguir manipular i fixar a l’escenari un espai i un temps que cristal·litzen, propis i autònoms, originals i progressivament distorsionats.

Pep Cruz i Marta Angelat a 'Davant la jubilació'. Temporada Alta 2106

Pep Cruz i Marta Angelat a ‘Davant la jubilació’. Temporada Alta 2106

Girar el mitjó

Si l’obra de Thomas Bernhard és desesperant, la de Krystian Lupa pot ser insuportable. Enteneu-me: ho dic en el bon sentit de la paraula. L’un, un guèiser d’àcid en l’afable paisatge austríac, és dut a escena per algú que pretén captivar l’espectador a través d’un engranatge hipnòtic, que guia cap a la claustrofòbia, la pertorbació i la tala sistemàtica d’expectatives. La cosa pot arribar a ser una experiència realment desagradable (altre cop, ho dic com una floreta). I és que, tal com deia un personatge d’una altra obra de Bernhard, “el teatre no és una institució complaent”.

La fórmula de Lupa parteix d’un naturalisme que, després de dur-se a l’extrem, en sobrepassa el llindar i escampa i vessa l’abstracció, la ganyota i l’exasperació. Tot sembla lluitar per deformar-se cap al grotesc. Tot sembla provenir d’una visceralitat terrible i amagada, i dirigir-se cap al bassal més negre de la psicologia dels personatges, per uns viaranys molt allunyats dels camins espectaculars i cridaners marcats per Jerzy Grotowski (a qui Lupa considera un frau). La màgia escènica de Lupa és lenta, però molt corrosiva i penetrant.

A l’espectacle Davant la jubilació l’escenari mostra una franja vermella als seus límits, com si la quarta paret hagués estat arrencada d’un tall i n’hagués quedat la ferida. Tota la ficció en aquesta peixera sembla més i més real que la realitat mateixa, i després es tornarà molt i molt estranya. Som en una cambra enorme, alta, d’un realisme brut, literalment: amb paper de paret vell i humit, i amb un parquet de fusta fet malbé i ple de taques. Pel gran finestral entra una llum freda que varia a poc a poc, i també a batzegades el so del carrer, la gent i el vent. És l’ambient d'”una casa sinistra, una casa de morts”.

De sobte aquesta bombolla espai-temporal de temps allargassats i escenes balbucejants i silencioses comença a fer-se encara més inhòspita del que era. Els sons són més estranys i menys reconeixibles, la llum és tot d’una potent, i puntualment també il·lumina la platea i molesta i descobreix l’espectador, que jeia tan tranquil a la seva butaca a les fosques. I en lloc de la música clàssica, de Beethoven, al piano o al gramòfon, ara sona a tot drap un rock industrial insuportable. Com si es tractés d’una pintura de Francis Bacon que hagués pres cos, s’escenifica la caiguda de les màscares, mostrant el rostre terrible de l’assumpte. S’ha girat el mitjó (i en el transcurs de l’operació, el públic ha anat sentint tot de singlots, renecs, cops i gemecs, que venien del capdamunt de la sala. I això? És el director, també escenògraf i il·luminador del muntatge, que segueix des d’allà dalt la taula tècnica els progressos de la seva criatura).

L'escenografia de 'Davant la jubilació'. Temporada Alta 2106

L’escenografia de ‘Davant la jubilació’. Temporada Alta 2106

L’obra oberta?

Tornant al principi: és de debò insuportable, aquest espectacle de Lupa? Ho és, però potser no tant com ho hauria de ser. No del tot, o no tant com creiem que es pretenia. Com podem dir que la crítica teatral tampoc no ha de ser complaent, fins i tot a aquest espectacle brillant i radical i ambiciós se li poden fer alguns retrets. En primer lloc, tot i que el director continua amb certa voluntat de deixar l’obra oberta, la identificació dels personatges amb una ideologia que, a aquestes altures, identifiquem amb el tòpic de la maldat, fixa molt la recepció. Altre cop, demano que se m’entengui: en altres espectacles de Lupa, com ara Les presidentes (presentada al Temporada Alta 2010) o Waiting.Room.0 (TA 2011), el tema era més desconcertant, hi havia menys concessions. Què calia jutjar, si és que calia jutjar res? L’experiència era menys còmoda i fàcil, i precisament per això potser també més complexa. Clar que aquesta intempèrie, en un erm de claus i pistes i context, podia ser un incentiu o bé un motiu de deserció, això depèn: el teatre de Lupa és sempre un teatre resistent, i així mateix demana un exercici de resistència.

 

Intèrprets com de la família

En segon lloc, el treball de Lupa amb el trio d’actors catalans ha aconseguit una contenció rigorosa, i una gesticulació molt ben controlada i dosificada. L’encarnació dels personatges creats per Bernhard és forta i potent, molt bona. Però: el fet que ja coneguem els actors, els hàgim vist anteriorment en mil situacions (ai, les sèries de TV3!), estem familiaritzats amb ells de fa molts anys, pot desactivar inexorablement el possible “efecte sorpresa” de la trobada amb un espectacle que voldria hipnotitzar, dominar i captivar-nos completament. Marta Angelat, Mercè Aránega i Pep Cruz ho fan rebé, tot i que per raons que escapen a les seves enormes habilitats, i al treball impecable del director, mai no podrien aconseguir igualar el xoc que vam sentir en veure l’inquietant i (aleshores) desconegut Piotr Skiba endinsar-se a les tenebres del Kalkwerk (TA 2007).

 

La virginitat perduda

I per últim: el fet d’haver vist tantes obres extraordinàries de Lupa pot ser, lamentablement, un llast a l’hora de veure’n una de nova, encara que aquest espectacle sigui, de nou i com cada vegada, excel·lent. Doncs una vegada entenem la mecànica i l’estratègia dels seus muntatges, es pot tornar més previsibles aquesta terribilità de la psicologia dels personatges, i ja no ens agafarà per sorpresa la consegüent pertorbació que sorgeix i raja d’aquest racó fosc i profund: la pertorbació de les circumstàncies, de l’ambient, de l’espai escènic i fins de la nostra pròpia condició d’espectadors. Tot i que aquest problema ja és nostre, meu, com potser també són nostres, meus, els altres problemes esmentats. Ens estem rovellant i perdem frescor? És cert, que el florit mai no dorm? O és la corrosió de Lupa, que ja se’ns ha posat dins?

 

Mercè Aránega i Marta Angelat a 'Davant la jubilació'. Temporada Alta 2106

Mercè Aránega i Marta Angelat a ‘Davant la jubilació’. Temporada Alta 2106

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Benvolguts,
    Tots els que estem interessats en la traducció i l’autoria de textos tant orals com escrits us agraïríem que esmentéssiu el nom de la persona que ha traduït o creat una obra. En el cas de Thomas Bernhardt, la tasca ha estat especialment dura i meritòria.
    D’altra banda, aprofito per felicitar-vos per la vostra revista. Gràcies per la feina!
    Pilar

  2. Si us agraden les emocions fortes però expressades de manera continguda, amb pauses que parlen i uns actors en estat de gràcia, no us la podeu perdre. L’autor, l’extraordinari i genial incordi, burxador de consciències, Thomas Bernhard, expressa un cop més el seu rebuig a la societat austríaca, la seva, que tan fàcilment es decanta pel feixisme per allò de “som els millors i els altres… els altres, que es fotin!”. L’escena dels tres germans mirant l’àlbum de fotografies que els espectadors veiem projectades en una pantalla, és extraordinària i fa que un cop més ens descobrim davant el senyor Lupa, el director polonès. Formidable!
    Efectivament, s’hauria d’esmentar Eugeni Bou com a traductor d’un text dur i difícil.
    Tot plegat, és una festa del teatre que ens vol fer treure la son de les orelles.