Kirmen Uribe, la nova narrativa basca

Què vols saber de l’escriptor Kirmen Uribe? Ara tens l’oportunitat de preguntar-li qualsevol curiositat a través de l’apartat d’Entrevistes virtuals de la Xarxa de BIblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. Només has d’enviar la teva pregunta mitjançat el formulari que trobaràs a la Biblioteca Virtual fins al  31 de març de 2018.

Kirmen Uribe porta anys amb un nom fet en el panorama literari basc. Després de molts anys dedicant-se a la poesia, l’any 2008 va publicar la seva primera novel·la, Bilbao-New York-Bilbao, una obra oberta i lliure gràcies a la qual va guanyar el Premi Nacional de Literatura. L’any 2012, havent passat quatre anys, va aparèixer la seva segona novel·la, El que mou el món.

En el cas d’aquesta última, El que mou el món, és la història d’un personatge, Robert Mussche (en l’edició original en euskera, l’obra es titula Mussche), que va acollir a casa seva, a Bèlgica, una nena exiliada de la Guerra Civil, Karmentxu. Un home que va ser periodista en aquesta guerra i que va morir lluitant contra el nazisme a finals de la Segona Guerra Mundial. És una història basada en fets reals, els personatges que hi apareixen van existir. Kirmen Uribe també n’és el narrador, aparentment, i narra la història a partir del contacte amb la filla del protagonista, Carmen Mussche, qui li proporciona el material físic i memorístic sobre el personatge per tal de construir el relat. Evidentment, però, les fonts documentals no li proporcionen tota la reconstrucció del passat i Uribe es recolza en la pròpia ficció (elabora escenes entre personatges, es fica a la consciència d’aquests, etc.) La història gira al voltant de l’amor (allò que mou el món, segons s’entén de la novel·la), però també de la lleialtat i l’amistat entre dos amics, el compromís amb els teus ideals, les decisions o, com destaca Sanz Villanueva, de “asuntos morales y emocionales, de la amistad, de la abnegación y el heroísmo silencioso”. Uribe explica que el seu interès, amb aquesta novel·la, era veure “com van viure els personatges en aquell context bèl·lic” i parla d’una Europa de dos costats, un de fosc, representat pel totalitarisme contra el qual s’oposen els seus personatges, i un de generós, culte, progressista, idealista i solidari que aquests representen en el context de Bèlgica en aquell període convuls que “me posibilitaba hablar de una generación de autores que surge tras la Segunda Guerra Mundial, quienes aborrecieron la guerra y amaron la cultura. Fue una generación muy luminosa, abierta y que creía que el mundo iba a cambiar”. La novel·la, amb una sèrie de personatges (reals, però dins la ficció) pot resumir-se així, per exemple. Podem extreure’n una idea mínimament sintetitzada. Aquesta, però, és una operació que no ofereix tantes possibilitats d’èxit en el cas de Bilbao-New York-Bilbao.

De què tracta Bilbao-New York-Bilbao? És una pregunta complicada de respondre. Kirmen Uribe explica que “hay tres líneas narrativas verticales: abuelos, padres y mía propia” i “hay muchas líneas horizontales: multitud de historias transversales que aparecen y desaparecen”. És, doncs, una aposta estètica i narrativa arriscada i personal amb gran abundància de materials i veus que es mesclen sense una unitat de significat en set plans: el viatge de Bilbao a Nova York que realitza el narrador i a partir del qual comença a recordar; autoficció sobre la pròpia novel·la; la història de la família del narrador-autor; la història de bascos il·lustres que han tingut un impacte en la vida del narrador; la vida pública i privada del propi Uribe; la història, la literatura i la actualitat basques i mundials (des dels atemptats d’ETA a les eleccions d’Obama); i reflexions sobre art, cultura, literatura i la vida.

Hi ha, doncs, una trama de ficció característica d’una novel·la? De fet, sí que hi és: és el viatge de Bilbao a Nova York, tot i que com a trama sigui fluixa, dèbil, a penes un fil conductor. La raó de fons és que només és una excusa, un context que remet als esquemes de la ficció convencional perquè el lector accepti el pacte de ficció a partir del qual Uribe té carta blanca per parlar de tot el que li interessa. Però aquesta no és una opció buida de significats. Uribe defensa que la narrativa de Bilbao-New York-Bilbao “és una opció compromesa amb la societat per fugir de la ficció buida de continguts”, un compromís que es basa en la veritat literària que hi ha al darrere d’aquesta novel·la i que radica en allò que la ficció convencional, basada en el pur entreteniment, no contempla: preguntes que apel·lin al lector, i no només als propis personatges. Uribe explica que “cada libro siempre plantea unas preguntas y hay que ir respondiendolas poco a poco y con una coherencia respecto a un todo”. Bilbao-New York-Bilbao és una obra ambiciosa perquè les seves preguntes van més enllà de les de la majoria de novel·les. Ruiz Garzón comenta que Bilbao-New York-Bilbao “conté en 200 pàgines tots els viatges als quals pot aspirar l’ésser humà. Tots, inclosos els temporals” i afegeix que és una obra “escrita en temps de la Viquipèdia, que reflexiona sobre la seva pròpia creació i el seu desenvolupament, que homenatja formes de vida desaparegudes alhora que celebra l’acceleració tecnològica”. És, de fet, una novel·la de polaritats, que juga amb els contrastos entre allò vell i allò nou, entre la tradició i la modernització.

En paraules de Joan Garí, podem concloure que no tracta “de res en particular. És un contenidor literari”. Així, la història de tres generacions queda reduïda a allò essencial i deixa que sigui el lector qui composi la línia del continu argumental, que sigui ell qui desenvolupi els ponts entre tots els elements per treure les seves pròpies reflexions de la lectura. Perquè, de fet, en la novel·la no hi abunda la reflexió; Masoliver destaca que “su encanto, que sin duda lo tiene, no radica tanto en la reflexión, sino en lo que tiene de relato puro”. I aquestes petites històries que es van desgranant tenen calidesa humana, que enganxen a la lectura com una novel·la de misteri (en aquest cas és el misteri de la vida). Així i tot, hi ha un misteri de fons que segueix l’esquema de la ficció tradicional, i que és l’enigma de perquè el vaixell de l’avi Liborio s’anomena Dos amigos. És un punt de partida que centra la tensió del relat però que va perdent potència a mesura que també perd importància pel narrador, qui, en la recerca de la resposta, topa amb altres històries familiars amb molta força. Per Martín Esparza, recorre a temps passats “convirtiendo en ficción lo que en otro tiempo fue realidad”. Al final, la resposta a l’enigma és, en coherència i necessàriament, minsa (els antics amos del vaixell, que el van batejar i no els coneixia l’avi, eren dos amics).

Pot aspirar, doncs, aquesta novel·la a ser descrita en poques paraules, a reduir-se a una idea bàsica? Sens dubte, és una novel·la que apel·la al candor, a la ingenuïtat, al sentimentalisme, a la nostàlgia d’un món desaparegut, però d’això no en traiem una idea clara de la seva trama. Fisher proposa que es tracta d’una “recerca que defuig les abstraccions i les generalitzacions, i presenta, amb gran economia de mitjans, un seguit de personatges en un temps i en un lloc concrets […] la seva prosa és d’una gran intensitat lírica, d’actituds personals en moments significatius”. D’altra banda, López Palacios explica que aquesta obra es una “manifestación de la amistad, de la defensa del corazón (que es lo mismo que decir de la vida) por encima de las ideas”; una definició que coincideix amb el concepte que Pérez Isasi té de la novel·la, segons el qual, la idea central d’aquesta és la frase que el narrador recorda de la parenta que, durant la guerra, va acollir a casa tant nacionalistes com republicans: “una cosa son las ideas y otra el corazón”. Però, de fet, aquesta seria la idea central –la lloança de l’amor per sobre de les idees– d’una part del relat, la reducció del relat a una de les lectures possibles, perquè també podria llegir-se des d’una lectura de tensió generacional, de nostàlgia a formes de vida desaparegudes, etc.

Pel que fa a l’espai de la novel·la, Bilbao-New York-Bilbao és més original que El que mou el món, una novel·la que en molts aspectes recupera elements d’una literatura més tradicional, i que es situa en espais físics i temporals reals, que el lector pot reconèixer (Bèlgica, Granollers, Bilbao, etc.) Uribe defensa perquè decideix situar, en canvi, Bilbao-New York-Bilbao en un vol entre Bilbao i Nova York: “no me interesaba situar la acción en tal o cual lugar. Me interesaba el propio movimiento. Ni el origen ni el destino, sino el vuelo”. Així doncs, no podem situar l’espai de forma clara. El moviment en el qual es desevolupa la novel·la no és un espai clar i definit que serveix per no fixar el tema de la novel·la, sinó fer-lo moure, despla er-loa de la novel·la, sin la novel·la esnifest els dubtes de l’ Viquipçar-lo entre pols; es tracta d’un “retrat de contrastos entre la família tradicional i la nova reestructurada, entre la tradició oral i els e-mails, entre la quietud i el desplaçament. Està situada en un no-lloc”.

La memòria és un fonament en totes dues novel·les d’Uribe. En la primera, segurament, d’una forma molt més personal, lligada als seus propis records i la recuperació de la seva memòria familiar; en la segona, en la memòria històrica d’un període, però alhora també centrada en els records d’una filla cap al seu pare, i amb la memòria d’aquest personatge concret, Robert Mussche, a partir de diversos materials. Sobre la memòria a Bilbao-New York-Bilbao, Uribe diu que “la vida es movimiento, y lo mismo la memoria. La memoria no es estática, va cambiando, también, como una nube. El narrador de mi novela está, ante todo, recordando”. I és un record tractat, segons Pérez Isasi, des d’una “cierta nostalgia, con un tono elegíaco por las tradiciones perdidas (oficios, gestos, palabras)”, però a través d’una memòria molt personal, perquè Uribe escriu sobre veïns i parents que, en algun instant, han format part de la seva història. El que Uribe fa, en el fons, és una recuperació de la història oral, és a dir, l’evocació d’esdeveniments del passat o present obtinguts de persones que els van viure com a testimonis directes o indirectes a través d’episodis de la vida individual del narrador, de la vida familiar, o de la vida comunitària dels pescadors, o inclús dels bascos. La manera de fer-ho és convertint en ficció allò que temps enrere va ser realitat. Això ho fa la literatura oral i ho fa Uribe a Bilbao-New York-Bilbao: inventa històries que van més enllà del pur entreteniment perquè, en la línia d’aquesta literatura, pretenen educar, compartir creences, llegar tradicions, recordar els avantpassats, etc. A El que mou el món, Carmen Mussche reconstrueix la seva pròpia memòria per apropar a Uribe la figura del seu pare que, alhora, és el protagonista de la novel·la.

En la narrativa d’Uribe la pròpia identitat és una qüestió que s’hi debat. Uribe explica que, amb la forma de viure actual, “la memòria i la identitat són canviats”, formen part d’aquest moviment en el qual es situa la novel·la en tots els seus elements (gènere, espai, temàtica, etc.) i que responen a una adequació a una societat canviant que resumeix molt encertadament Zygmund Bauman sota el concepte de modernitat líquida. Però, malgrat això, Uribe s’aferra a alguns principis identitaris que, en boca seva, Robert Mussche fa palès a El que mou el món: “¿porqué escribir en flamenco, una lengua situada entre las dos grandes tradiciones de Francia y Alemania? […] Porque me coloca en el mundo como persona”. És a dir, la llengua, en el seu cas, l’euskera, com a signe d’identitat pròpia. I també, és clar, el seu origen basc, el fet de pertànyer al País Basc, és una manera de projectar-se en el món des d’unes arrels molt clares. Per això, el País Basc sempre està vinculat a la seva narrativa, és l’origen del qual parteix per explicar les històries. A Bilbao-New York-Bilbao, Pérez Isasi considera que es fa un “cuadro completo y complejo de la realidad y la identidad vasca en un mundo globalizado” i hi és present també des de la polaritat entre el país urbà i modern actual i l’antic País Basc tradicional, artesanal, creant, segons Castaño, una “coexistencia de dos mundos diversos, que se juntan y a la vez se excluyen”. Però també es presenta el País Basc des de la perspectiva de la memòria històrica, en el cas de Bilbao-New York-Bilbao, a través d’episodis de la Guerra Civil extrets de la memòria de membres de la pròpia família del narrador, entre els quals hi va haver enfrontaments però també amor, sobretot centrat en la complexa figura del seu avi Liborio, qui combregava amb les idees dels nacionals. I, en el cas de El que mou el món, a través de la història de la Karmentxu, la nena refugiada basca, que és el nexe entre el País Basc i el personatge de Mussche a qui Kirmen Uribe ret homenatge.

Com veiem, els personatges són un element poc convencional a les novel·les d’Uribe, qui, en el procés de creació de la primera, reflexionava que “no volia fer una novel·la convencional. Començava a pensar en personatges i m’adonava de la impostura”, de manera que no podem parlar de personatges inventats de la manera tradicional: “hablo de gente real. Yo he recogido las vidas de muchas personas reales en mi novela, pero esas personas, una vez introducidas en la novela se convierten en personajes”, perquè protagonitzen històries inventades (malgrat que es basin en la realitat), formen part de l’estructura d’un producte literari. De tota manera, cercant una certa coherència unitària, lligant els personatges a la idea del moviment que hi ha en el fons de la novel·la, Pérez Isasi considera que tots ells són “vascos en cuya vida el viaje (elegido o impuesto) ocupa un lugar substancial”, començant pel narrador, Kirmen Uribe, en el seu viatge en avió; seguint per la figura de l’avi Liborio o l’exili d’Arteta, entre d’altres.

En el cas de El que mou el món el narrador no té tanta potència en la història i, per tant, els personatges prenen el protagonisme del relat. Uribe explica que volia fer “una novela de personajes […] quería transmitir cómo viven las personas de carne y hueso en un contexto sangriento […] la psicología de quienes han perdido a un ser querido”. El principi d’Uribe, de tota manera, es manté: a Lo que mueve el mundo els personatges són persones reals. El principal és Robert Mussche, qui va ser una de les persones que van acollir nens bascos exiliats durant la Guerra Civil. Segons Francisco Estévez, aquest és un “original punto de vista situado en la perspectiva del otro, aquel que recoge al niño y a quien transforma su vida pero fundamentalmente su visión del mundo. Este punto de vista proporciona al texto un alcance mayor en su reflexión sobre los estragos de la guerra y donde van entretejidos la pérdida del amigo, el acceso al amor, la experiencia de la paternidad”. El relat s’articula al voltant de tres personatges que són Robert Mussche, el seu amic Herman Thierry i la seva amant Vic. La relació entre tots tres (basada en l’amistat i el desig) és el que colla l’argument de la novel·la. A diferència de la novel·la anterior, en la qual el narrador no es separava mai del seu punt de vista intern i limitat a partir del qual explicava tots els relats; aquí, el narrador és més feble i, tot i que existeix com a tal, de nou, en la figura del propi autor, aquests personatges no només s’apropien de la major part del relat, sinó que també relleven el punt de vista del narrador. De manera que, des de la tercera persona, el lector entra a la consciència dels personatges, un element essencial perquè és una novel·la molt psicològica, en la qual les seves reflexions sobre les relacions humanes, la guerra, l’art, etc. hi tenen un paper molt rellevant.

L’únic personatge que té una identitat més marcadament diferenciada de la del narrador és el de Carmen Mussche, qui es relaciona directament amb Kirmen Uribe per mostrar-li els materials del seu pare a partir dels quals construeix la novel·la. El seu personatge, el d’una persona real i viva, busca reconciliar-se amb un passat tràgic, el de la pèrdua del seu pare; i la novel·la justifica la seva existència en la mesura en què compleix aquesta funció reconciliadora. A El que mou el món, el personatge de Robert Mussche, protagonista, és, de fet, un clàssic personatge de ficció tradicional: un heroi que lluita per una causa justa (en aquest cas, contra el totalitarisme); però Uribe reflexiona al final de la novel·la, a partir de les converses amb la filla de Mussche, sobre la doble vessant de l’heroi romàntic clàssic que encarna aquest personatge: d’una banda, la perspectiva heroica de qui es va implicar en la resistència durant la Guerra Civil (en la lluita armada i també en l’acolliment de Karmentxu, la nena basca exiliada); però, d’altra banda, la figura paternal que mai va estar amb la seva filla i el marit que va deixar de ser per la causa que defensava.

Aquest joc entre la realitat i la ficció en què es situen els personatges, però també el propi autor, com veurem, segueix, en paraules d’Uribe, la màxima de J. C. Oates “el escritor debe imaginar pero nunca inventar”, de manera que podem concloure que la veritat literària està sempre dins d’un marc en què, respectant els límits de la veritat històrica, té legitimitat per barrejar els fets històrics i la ficció literària. Uribe explica que “me gusta crear la duda entre realidad y ficción en el lector […] queda claro que el vuelo que narra la novela no ha ocurrido nunca”. A El que mou el món la frontera entre realitat i ficció es trenca de dues maneres. D’una banda, el narrador (que és el mateix autor, o una projecció d’aquest) és algú que duu a terme una investigació; d’altra banda, com es pot apreciar als agraïments de l’obra, s’utilitzen materials bibliogràfics que sostenen les anècdotes que s’hi narren. Sanz Villanueva considera que es tracta d’una obra narrativa que “conjuga verdad e invención, que tiene algo de reportaje histórico-periodístico a la vez que posee las cualidades de lo novelesco”.