Kiko – en mono i… en estèreo

16.12.2013

Poc públic, però vibrant, va acollir a la sala Xavier Montsalvatge el retorn d’aquest referent inqüestionable de la música en castellà, el diumenge 15 de desembre. Kiko Veneno va pujar a l’escenari vestit amb un curiosa granota vermella, i acompanyat de l’orquestra barcelonina Cordes del Món, que va fer sonar les cançons molt més rotundes i rodones – podem dir, més estereofòniques – en una actuació de més d’hora i mitja.

 

Kiko Veneno a l'Auditori de Girona

 

Veneno va presentar-se, al completo, amb banda i orquestra de cordes, tota una multitud a l’escenari. Va arrencar amb alguns dels clàssics de sempre, como ara «Lobo López» o «La Rama de Barcelona», que fan part per dret propi de l’imaginari col·lectiu hispànic. Però també va recórrer l’últim disc d’estudi, «Sensación Térmica», acabat de sortir del forn.

 

Amb l’avellutat acompanyament de les cordes, les cançons guanyen òbviament en profunditat i policromia. Les tonalitats són a vegades més clàssiques, altres més ètniques, segons els arranjaments orquestrals signats per Raül Fernández “Refree”, artista amb una incòlume trajectòria, sigui en nom propi, sigui en les seves col·laboracions – amb Sílvia Pérez Cruz, per exemple. De fet, Refree era esperat a l’escenari (estava anunciat als programes com a director musical) però en el seu lloc es va posicionar Ernesto Briceño, que en realitat és el regent titular de les Cordes del Món.

Potser per compensar la més que notada (i misteriosa) absència de Raül Fernández, va sortir a l’escena Jairo Perera (líder de Muchachito Bombo Infierno), tocant la guitarra amb el seu peculiar estil ballador. La nit semblava destinada a finalitzar-se amb una intricada versió zíngara-balcànica de la Marxa Turca de Mozart, que el públic gironí va aplaudir eufòricament. L’Auditori només estava a mitja casa, però els que hi eren, no van amagar mai la seva devoció pel músic nascut a Figueres i creat a Andalusia, corejant entusiàsticament «Kiko Veneno» per demanar el bis.

Hi ha coses que només es desxifren al final… Kiko venia vestit amb una mena de roba de treball vermella. En acabar, mentre Veneno feia la salutació final abraçat als seus músics, vam poder descobrir que les granotes que portaven, en ajuntar-se, formaven un dibuix original. És cas per dir que els monos al final… eren estèreos.